jo passava per davant d'aquesta gernació! no hi ha gaires dones, oi?
Terminal 3 – Sector G. És on hi ha els vols a Islamabad. Entro en una àrea lateral, que no es veu d’enlloc si no t’hi poses. Soc al món on viuré els propers dos mesos. Heathrow els ha separat. Allà l’ordre és un altre. I quan observo la gent, soc jo qui està fora de lloc. Tot i així, encara soc a Londres.
Un hostesso se m’acosta i em diu:
-Which company are you flyingh with?
- PIA
- Oh yes! You are on the right cue.
Després, una ostessa em pregunta el mateix, i la resposta és la mateixa.
Aleshores és quan obro els ulls. Estem en una sala on potser hi ha dos-centes persones. Jo soc la única que fa cara de blanca europea (ex! els amos del món… m’agrada més ser d’una cultura oprimida… i aquí només veuen que soc occidental, sense matisos) i soc dona, i porto samarreta de tirants. Normal, em sento fatal…. em miren…sempre miren fixament aquests homes i dones -ara, que ja soc a Kabul, ho se segur… -. En aquesta zona només hi ha el meu vol a Islamabad i un vol de Air India. Totes les dones que veig, fins i tot les hosteses, van vestides de pakistaneses o índies.
Em sembla que, a part d’algun vol de japonesos, a Heathrow, he trobat un dels vols més homogenis amb que mai he circulat pel món. Som a Londres, però em fa l’efecte que ja soc al Pakistan. Després d’una cua llarga, típica i culturalment desestructurada, ens fiquem dins l’avió. Tres occidentals en un avió de 3-5-3 files de seients, i no se quants separadors de zones, llarg com una autopista. Només jo i dues persones més. Primer, se’m fa estrany, però ja m’hi he sentit a la cua… fns aquí, no passa res. De fet, al vol, he fet unes magnifiques pràctiques de cuidar un nen petit pak. El portava una mare molt jove que en tenia dos més, tota sola. Coberta de cap a peus. Quan la canalla s’ha adormit, m’han entrenat, entre dues o tres, a lligar el vel en condicions, de diferents maneres. Són bones mestres. El vel no em cau… però la manta aquella és la cosa que fa més difícil del món fer gestos amb els braços sense que et caigui tot…
En arribar al Pakistan, m’he canviat. El nivell de les mirades ha passat la línia del que puc suportar (l‘aeroport modern i per occidentals del Pakistan es Karachi, no Islamabad. Una dona sola, com jo, allà… és una tela per ells). He viscut la millor experiència de sentir-se observat, de tota la meva vida:
Estic en trànsit. No tinc visat per Pakistan. Però tampoc tinc vol a Kabul. L’he de comprat a Islamabad… això m’ha suposat una bonica discussió a Heathrow. Finalment els he convençut. Quan li he donat la ma al senyor que m’ho ha resolt, m’ha dit “I don’t shake hands with ladies” -quins collons, és anglès!-.
Amb tot això he arribat a immigració de Pakistan. Sense vista i sense bitllet, m’ha acompanyat un policia. He agafat les maletes. I hem sortit de l’aeroport, ell i jo sols. Per la zona de les arribades, on tothom espera que surtin els viatgers. Per poder-s’ho imaginar cal pensar en una barra com la de les arribals de la terminal B de Barcelona. El doble de llarga. Mai m’hagués imaginat tants homes, milers, en una batalla per acostar-se més a la batlla que els separava de mi i el policia, tres o quatre metres de distància. Tots vestits amb shaluar i camish (més o menys es diu així, aquests trajes que porten els paks, quan no treballen, pel Raval) i tots mirant-me… jo potava el cul tapat, pantalons europeus i… no duia vel. Gran error! No et pots creure el que diuen les noies que són d’aquí. Elles, no van sense vel, elles no són occidentals, elles no saben com em puc sentir jo. No me’l treuré més, no vull que em mirin així mai més! Amb una pudor de multitud i deu files d’homes apinyats darrera la separació hem superat la filera. M’ha impresionant. Tinc fotos, però no expliquen la realitat. Les he fet des del darrera, quan ja no em miraven. Seran útils per mi, per recordar-ho, no ho se explicar millor.
Aquest vol, el vaig comprar en una agència regentada per pakistanesos, i això és el que m’he trobat: Un vol on he començat a tastar la vida diària i en familia d’aquestes cultures tant patriarcals, extenses, i clàniques, que viatgen tots junts. Estar amb ells vuit hores en un avió dóna per molt, i no ens esverem… no són tant diferents de nosaltres. I tampoc criden fort com els magribins quan parlen. Al contrari, costa sentir-los… (els afganesos encara més). Els homes, fins i tot a l’avió, sempre sembla que estiguin en una jeriga. Els he pogut observar, després, a l’aeroport, mentre comprava el bitllet i no em venia a buscar ningú. Parlen amb ordre, drets o a la gatzoneta, i amb les mans llaçades al darrera l’esquena. Un posat de pau i serenor que els permet parlar i escoltar.
Però… només sembla que siguin molt seriosos. No ho són. La propera vegada que vagi al Pakistan, munto la mateixa pel·lícula a Heathrow, sense visat, i pel control que he tingut mentre comprava el bitllet fora l’aeroport -m’han deixat ben sola, amb aquesta multitud d’homes al voltant- m’inventaré la mateixa història. L’explicaré amb cara de bona nena. I em quedo al Pakistan, sense visat. Només per fer veure que ho tenen tot controlat però en relaitat no controlen res. Són l’òstia… Afghanistan no és gaire diferent, però són més lleials, les han passades putes.
