observar la guerra

Odio els textos bucòl·lics que falsegen la realitat, que no és dolça. Que la miren des d’un mirall metraquil·lat amb sucre rosa, opac. Perfecte… mentides.

Vaig començar a veure que faria aquest viatge ara fa ben bé un parell de mesos. Però aleshores no sabia on em portaria. Les coses que em van dir alguns dels que hi han estat se’m van clavar al cervell i em van fer venir por. Però la curiositat és més gran. Alguna nit he pensant que m’equivocava, però ara ja ho veig força clar, i no m’equivoco (ok? tu!). Després de parlar amb gent sensata, ja no tinc por, tinc molt més respecte de tot… però també m’ho començo a imaginar.

- No surtis de casa abans de les deu del matí. Ells, resen a les 8 del matí, i després, surten els suïcides a atemptar. Tots els atemptats, menys un, han anat així. I peten als carrers per on passes cada dia per anar a la Universitat. Ells, els companys, et preguntaran perquè hi vas tant tard. Tu, no dius res. Ells han de passar pels carrers dels atemptats a les 8 del matí. La seva vida val poc, la teva no.

- Necessites un cotxe i un conductor, per tu, del primer a l’últim dia. Ets rossa. Es pensaran que ets americana. Ser espanyola, per una vegada, t’anirà bé “fes-ho servir”. I tapa’t el cap, amb el plec, si vols ensenyar la cara. Que no se’t vegi el cabell, el portes curt. Cap dona porta el cabell curt allà. Cul tapat, fins als genolls.

- Els afganesos són guapíssims. I molt presumits. Si proven de lligar, te’n vas. Tens terminantment prohibit lligar amb ells, encara que ho provin. Tu ets dona, ets occidental. És massa perillós.

- No cridis l’atenció a l’hora d’anar pel carrer, de fet, poques vegades passejaràs. Però pots fer escapades als mercats, si t’acompanya a comprar el conductor… només de tant en tant. D’això te n’has de preocupar. Fora rutines a l’hora de moure’t pels carrers. Fora roba cridanera. I ja tens la cosa controlada.

- … mmm -només se dir jo

- Als pobles, als mercats, pel carrer, que t’acompanyi el conductor – el meu conductor és heroïnoman, de moment no se massa més de la realitat de l’opi, però hi ha molts projectes de rehabilitació.

- És home, és suficient. (no pateixi ningú, me l’ha passat algú de fiar!)

- No viatgis de nit. O fes-ho tant poc com puguis. Ni per carretera ni a ciutat. Mai saps si et pararà la policia, la corrupta, o les patrulles de defensa civil que es posen a les cantonades. Si et passa, passaràs por. I ni somiar d’anar a l’Atmosfer “encara no entenc com no hi han posat una bomba, un lloc només per occidentals on hi ha homes i dones i s’hi beu alcohol!”. (l’altre cara dels grans desplegaments de comunitat internacional als països en post-conflicte)

- Els occidentals som el blanc dels segrestos. Som diners, la nostra vida val moooolllta pasta. Normalment no et maten. Et pots passar quatre mesos tancada en condicions deplorables (això no passarà, obviament, però tothom m’ho ha dit, i per això tot lu que hi diu a sobre, supòs).

Ells – jo? La dinàmica de bons i dolents, com a totes les guerres que tenen persones que viuen les guerres que fan valer el seu nom.

L’avi, mai hagués estat d’acord que em dediqués a fer això. L’avi, va viure una guerra des de dins.