ràbia, tifus, còlera

Entrades des de Agost 2008

burkes

Agost 24, 2008 · 16 Comentaris

(Ja se que he trigat molt a escriure, em sap greu. Però qui s’acabi el post, trigarà quatre dies a llegir-lo, i serà un crac. Estic a  la fase d’integració auto-anomenada en aquest blog d’ “informació-informació”. És una fase que consisteix en què, un cop superada la fase “bebè” de menjar, dormir i anar obrint els ulls, ara soc a l’estadi de la infantesa: acumulo aprenentatges, de tota mena. M’estic integrant, cada cop faig més el seus horaris; i m’encanta anar a recitals de poesia afganesa -un dia posaré fotos i tot, tot un món això dels afganesos i la poesia oral… encara no entenc gran cosa de dari…- Per això un post tant llarg, i amb tant rotllo, i carregat de coses, i on no m’explico, ja ho se, i que tampoc he sabut retallar. La veritat és que em sembla que d’aquí a un més ja no sabré què dir, aquest collons de país i tantes coses que hi passen m’haurà descol·locat massa. Buenu, aquí va el rotllo mal escrit d’avui).

- Saps què? Em sembla que demà passat em poso el chaudrí (burka). Així, quan vagi cap a la regió on treballaré i passem per la zona xunga/talibà de la carretera, no sabran que passa una estrangera. Els llocs on treballo jo, no són perillosos, tot i que Kapisa s’hi considera. Ja hi ha hagut el primer atemptat suïcida. No publicat, l’ONU ho ha amagat (avui els he tornat a veure, la zona xunga queda a l’altra punta de la regió. Jo he de treballar amb aquella gent, però no cal que hi vagi i òbviament, no hi aniré. És molt a prop d’on hi va haver l’avançada talibà de l’altre dia, on van matar els soldats francesos) Això sí, em posaré un burka i veuré què passa. En què et transformes tu, i potser podré notar, una mica, com se senten elles: només una mica, segur. I també veuré què són ells, i com es tornen. Perquè jo, se que soc estrangera, però ells, si no dic res, només veuen una dona. A veure què passa…

- Que xungo! Per què això ja és el màxim de la degradació de la dona, quina merda! I els homes uns malalts.

- Les dones i els homes, en matèria de sexes, en aquest país, són un cercle viciós, perquè l’islam radical és un puto cercle viciós. A l’hora de la veritat, les dones joves i les vídues, segons on viuen, poden ser més felices si el porten, per fer segons què. Perquè els homes, es tornen malalts del cap, amb les dones com a objecte de culte. Elles, per sortir al carrer a comprar alguna cosa i tornar a casa, de seguida, poden arribar a pensar que el chaudrí és molt útil, perquè no t’has ni de vestir, ni maquillar, ni res. Et diuen. Més cercle viciós.

Els nens coneixen a les mares per les sabates, quan els han de donar la ma, pels mercats. I de vegades, es confonen de mare… totes són iguals.

Perquè el fotut és que no puguin sortir de casa, no que portin burka. I que quan surtin hagin de ser perfectes. Que no puguin mirar als ulls als homes, i que hagin d’anar sempre acompanyades d’ells. Que només les que són àvies tinguin l’estatus i els collons de fotre cops de puny a sobre la taula i no posar-se mai el chaudrí, tallar els homes en un discurs, i prendre decisions. I òbviament no totes pensen que s’hagin de fer, n’hi ha que els matrimonis arreglats, que són la majoria, ja els van bé. I estan d’acord a vendre les filles.

- Tot plegat ja és ben patètic! I aquest drap! Pobres, viure així.

- Elles riuen. Ja se que es diu de tot arreu, ja ho se. Es diu “Elles, oh!, són pobres i riuen”. Doncs no. No és això. Sí que riuen, però és perquè no s’imaginen altres maneres de viure, perquè anar a les escoles d’aquí no les fa menys analfabetes, i perquè la més educada no ha sortit mai de Kabul.

De fet, el nivell de veneració que tenen a les dones per aquí fa que els homes respectin molt les dones; quan surten de casa. El problema és que difícilment poden sortir de casa sense ells.

Mira, jo, quan anem en cotxe, sempre vaig molt tapada, encara que em posi al davant… amb el vel llarg, el curt i el del cap… i ens paren, als check-points, que no fan por. Veuen que hi ha una dona, que és afganesa, i ens deixen marxa… així tracten les dones, amb molt respecte. Als pobles, el burka és el vestit tradicional, i els homes porten el seu. Si van sense barret, els homes es retreuen que s’han deixat el cap despullat. La meitat del que ens venen sobre el chaudrí són visions occidentals. Però si que és veritat que no saben res, però res. Preguntes del tipus “i perquè els estrangers veniu al nostre país, si no s’hi està gens bé?” No poden ni imaginar-se com és la nostra vida. Viure així és una merda, però les dones de poble, no saben res més. Aquí no hi ha teles. Als pobles, estan com nosaltres a començaments del segle dinou.

I l’infern. S’han passat trenta anys de guerres, i les coses estan molt pitjor que fa quatre anys. Tots ho diuen, i és cer. Els talibans els fan molta por, i la gent es torna de palla, perquè cada cop controlen més trossos del sud i de l’est del país. Poden tornar… i la població s’ajunten amb els insurgents (talibans principalment) només perquè ells els ofereixen protecció. Típica situació de societat de postguerra (si d’això se’n pot dir una postguerra).

El chaudrí és una de les seves presons. La família n’és una altra. El retorn dels talibans al poder és la presó més important. La por.

Són uns masclistes. La persona més oberta d’aquesta societat és un masclista per nosaltres. Però les postures radicals només ajuden aquesta ideologia fastigosa que són els talibans, tot i que, sense el valuós suport econòmic i en homes per a guerrilles del Pakistan (fot por el que passa ara, la desestabilització de la regió) i els ianquis,  amb el suport a aquest govern, repartin armes al sud, i requisant-les al nord, tot això potser no seria tant bèstia. Aquesta gent han viscut 30 anys de guerres. I ara veuen aquestes coses. Els talibans eren la base de la doctrina de l’Islam del temps de Mahoma, i el “tot contra occident”. En temps dels comunistes les noies anaven amb minifaldilles.

Prova-ho, recupera una societat que ha patit la repressió talibana, i que es mor de por de sortir al carrer. Si al sud es cremen més escoles de nenes que mai, perquè questa és la mentalitat dels talibans que dominen tot allò. Però la mentalitat de molts homes d’aquest país, la immensa majoria ofegaria a qualsevol dona occidental.

Una penya que ha vist com s’executa en públic per robar, que ha vist presidents mutilats i penjats pel coll d’una grua; mans i braços tallats penjats públicament; dones amb tota mena de càstigs, i òbviament violades, per treballar clandestinament… i que de tot, només en fa cinc anys… on hi ha atacs suïcides i atacs amb metralladores cada dos dies… la gent té molta por. Qui és transgressor quan qualsevol dia la zona on tu vius la poden prendre els talibans? Quan saps que el teu veí pot fer-se dels seus? Quan ets molt conscient que el teu govern no farà res per tu? I quan els ulemes i mulas tenen un pes immens en com pensa la societat, i que són ells els que legitimen penya com el mulà Omar… no m’estranya que tothom acabi sent conservador.

Aquí la ONU construeix madrasses per aconseguir que els mules s’allunyin dels talibans i vagin amb el govern… i no se si és criticable, perquè la merda de la ISAF (tropes internacionals) no defensarà ni afganesos ni estrangers, prou feina tenen a defensar-se ells mateixos.

Ja és fotut, però segons els resultats inicials del meu treball de camp, la cultura té aspectes democràtics… Ja se que diràs jajajaja, vai merda de treball acadèmic! Com tots, mentida sobre mentida, quan toques la realitat. Però no! Hi ha coses molt interessants. De tota manera, si algun estudi de cas ha de fer caure les meves hipòtesis, serà aquest. La puta ideologia talibà, l’islam radical, m’ho pot trinxar tot… res a dir de la religió musulmana. L’Islam radical porta a situacions que superen la simple transgressió dels drets humans més bàsics. Però això no vol dir que les coses no les hagin de canviar ells, des de dins, i que hàgim de jutjar les coses també des de la por, i d’un país absolutament traumatitzat. Joves i vells.

El chaudri és una parida, i se’l posarien quatre si no tinguessin por de què tornin els talibans i si els occidentals respectessin més i jutgéssim menys.

Categories: observar la guerra

no passa res!

Agost 11, 2008 · 4 Comentaris

Només deixo aquest missatge perquè suposo que a les notícies catalanes han dit que hi ha hagut un atemptat suïcida, i un munt heu passat per aquí. Però ha passat a la carretera de Jalalabad (de fet, jo havia decidit treballar a Jalalabad, la zona pashtu més tranquil·la -jeje-) però si hi vaig, hi aniré en avió. De moment, pel que fa al Panjshir, avui he estat amb els de Nacions Unides (tinc la sort de ser amiga del gran jefe…) i està clar que a les regions on treballo jo, especialment al Panjshir, no hi haurà cap problema… al vespre penjo un post… a veure si tinc temps.

(estic carregant fotos noves, això si!)

Categories: observar la guerra

Kabul gris-marró

Agost 4, 2008 · 2 Comentaris

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).

Categories: Costums · Ells · Kabul · històries de vida