Només deixo aquest missatge perquè suposo que a les notícies catalanes han dit que hi ha hagut un atemptat suïcida, i un munt heu passat per aquí. Però ha passat a la carretera de Jalalabad (de fet, jo havia decidit treballar a Jalalabad, la zona pashtu més tranquil·la -jeje-) però si hi vaig, hi aniré en avió. De moment, pel que fa al Panjshir, avui he estat amb els de Nacions Unides (tinc la sort de ser amiga del gran jefe…) i està clar que a les regions on treballo jo, especialment al Panjshir, no hi haurà cap problema… al vespre penjo un post… a veure si tinc temps.
(estic carregant fotos noves, això si!)
4 respostes fins ara
jordi-kobe // Agost 15, 2008 a 9:52 am |
hola Elia!!
veig q estas molt intergrada ja i q estas prou segur amb el Whali. M,en alegro molt!
Perque ahir vaig llegir una noticia d,uns cooperants q havien estat atacats i vaig estar patint fins q no faig veure d,on eren!
A veure quan ens escrius algo en persa
fins aviat i cuidat molt!
jordi
ps: per cert com va l,asus? jo vig haver de reintal.lar-ho tot pq no arrancava 8(
quehifeuaqui // Agost 16, 2008 a 7:05 am |
Si, últimament hi ha atacs quasi cada dia o dos dies, i si voltes per les carreteres (això si que ho faig jo) doncs crides més l’atenció. Però les noies que van matar venien del sud, d’on jo havia de treballar, però no ho faré, te la jugues massa (on vaig jo ja hi ha prou història). Ens venen que és una post-guerra, però aquí hi ha un conflicte de collons. La seguretat, per als occidentals, en general, és molt alta. I per tant, la inseguretat no és tanta com sembla. Has de saber què fas, què pots fer i què no, perquè sense cap mena de dubte som un superobjectiu. De fet, és obvi, mai ho pots controlar tot, d’això també cal ser-ne conscient. Però bé, som molts els estrangers que voltem per aquí (al voltant de 3000 a tot el país, sense comptar els soldats internacionals) i t’espaviles.
L’ordinador, el cabron, no va funcionar, i ja em veus l’últim dia barallant-me amb els de l’FNAC perquè realment la wifi no anava. Al final, me’l canvien, però no hi havia més linux i tinc un ecxxxsswindows. Però funciona. I lo de carregar-lo amb les bateries del cotxe és clau. I que sigui molt petit, per viatjar, el puc amagar… és imprescindible (aquí hasta et poden mirar el mòbil quan et paren per les carreteres… tot amagat! I l’asus ha estat clau en això). Ufff, cada cop tinc més coses a explicar i soc menys capaç d’escriure, perquè hi ha massa coses. D’aquí a dos mesos ja no seré capaç de dir res, hi haurà molt més al cap per ordenar…
Un petonàs a tots els teus i a la família Kobe en pes…
è
ELSSALLENTINS // Agost 19, 2008 a 3:22 pm |
Hola niña!!!
Ens alegrem de saber de tú..saber que estas en bona mans(Whali),je,je..saber que estas vivint el teu viatge..tela amb les fotos, i sent dona en aquest país, és una viatge de supervivència (vist des dels nostres ulls), esperem que segueixis gaudint-ne, i que ens segueixis informant!!!!! molts petons….
quehifeuaqui // Agost 26, 2008 a 3:57 pm |
Hola Sallentins… és una feina increïble, i no se quan tornaré, la veritat. Estic de ple fent recerca, ja, i ara mateix no ho puc deixar… m’ha sortit més rodo del que em pensava, i bé, més que supervivència és acostumar-se a les normes del país i no passar-se de llest. A més, com he dit mil cops vaig amb cotxes de l’ONU que, de moment, no semblen objectiu… i ja conec tots els grans jefes dels llocs on treballo (que és la única manera que no et passi res en aquest país… societats tribals…) La veritat és que aquesta gent tenen la cultura de l’hospitalitat als hostes més impressionant que he vist mai, i això els porta a fer-me pensar que mai m’he sentit tant cuidada… també com que són uns masclistes, són uns cavallers.
Sallentins, uns ja deuen ser per la índia, i els altres per les muntanyes… quins dels sallentins sou?