tot mentides

La nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

Ara llegeixo el diari i veig que diuen no se què de 7 morts italians com a titular, que deuen ser, un 20% dels morts d’aquest cotxe bomba. Els altres són nens i nenes, joves i gent afganesa que treballaven a les botigues del voltant o del carrer,  els que caminaven i els que passaven amb el cotxe i el xofer. Els italians són pèrdues inavaluables, però són militars, i no són menys titulars que tota la resta d’afganesos que no surten, i que són civils; ningú els amaga, només és que ni els diuen. I no existeixen. Tres dies i és Eid, vides, mans, braços, cames, peus, cares, òrgans i ulls.

- Falten dos dies per acabar el Ramadà i no tinc gana. Avui, tinc un buit a l’estomac – parla, fa tormenta, condueix, i diu- Va, truca a la teva amiga, la que treballa per les eleccions i que ens digui si hi haurà una segona volta.

Truco l’amiga, el conductor posa benzina, entra i fa: què t’ha dit?

- M’ha dit que probablement no, que una de les coses que pensen que poden fer és una loia jirga. Encara no se sap segur. Demà o després d’Eid ho faran públic – és a dir, d’aquí uns quatre dies, quan s’acabi el Ramadà i fem els tres dies de festa.

- Però se m’ha fet aquesta mena de cosa, no menjo. Això són un munt de families, i Eid és demà passat.

- Jo he llegit que només hi ha hagut dos o tres morts…

- Mentides, com sempre. Trenta o quaranta. Jo visc al costat, allò és Maqroian i ha passat ben bé després del mercat, quan comencen els edificis comunistes. Avui no quedava ni un vidre per les botigues de Kabul. Ha petat molt fort, era en un cotxe.

- Mira… no ho se. Les eleccions han servit de ben poc, i ara aquesta gent és plantegen de fer-ne un altre cop. Per mi, la insurgència actuarà menys si es fa una Loia Jirga o…

- Bé –diu el conductor, fa una frase curta i després callem – et pots fer una altra pregunta: ¿I si en realitat és en Karzai qui controla tot això?

… la nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

records amb somriure

Jo era al balcó de casa ma tia. A casa, tots els germans, el pare i la mare vivien a Mazar. Jo, no se perquè, sempre vaig viure a Kabul amb la tieta. No hi tinc cap problema. Vaig ser molt feliç.

Recordo que anava a l’escola, i que tontejàvem amb les noies, tot sovint. Era normal, millor, era divertit. El primer petó me’l va fer la meva cosina, que tenia catorze anys, com jo.

Era a l’eixida del meu pis… suposo que ja has vist els edificis, són els habitatges socials que van construir els comunistes. Tots teníem cases dignes, i es vivia molt bé. La mare era per casa aquells dies, a Kabul, i jo, des del balcó, vaig veure una noia jove amb una minifaldilla, més curta que les que jo estava acostumat, i amb un tall que anava fins al capdamunt de la cuixa. Vaig cridar ma mare, i li vaig ensenyar, perquè jo la trobava molt bonica. Ella em va dir ‘és massa jove per portar aquestes faldilles’. Però ella sempre, sempre portava faldilles curtes en aquell temps.

L’endemà, des del mateix balcó, vaig veure com queien els primers coets dels mujahidins sobre Kabul. És l’últim record clar que tinc d’aquella ciutat. Jo tenia catorze anys, acabava de començar la guerra… ara en tinc trenta dos.

Aquesta és una història divertida de les que es troben per la capital… i tothom qui té records amb somriure avui refà casa seu. Aplicable a tantes vides…

Quatre parets

La derrota és bella i té èpica si la causa era noble
Salvador Sostres (algú ja ho havia dit abans)

Hi ha una cosa interessant en tots aquests països perillosos.
Les parets, al voltant dels llocs més bonics, no deixen veure el que hi ha a dins.
És un tema de seguretat.
Per la mateixa regla de tres, des de dins, tampoc podem veure el que hi ha a fora.
Ràbia, tifus, còlera

Tinc un amic que sempre diu que potser val la pena quedar-se a l’Afganistan, per més estudis que tinguis, i morir, o que et matin, per fer el teu país millor. A mi, d’entrada, sempre em sembla una bestiesa. Quan hi penso dos minuts seguits, i el veig a ell, encara em sembla més bajanada. Però després hi penso més, rumio, i m’adono que s’ha passat la vida lluitant pel seu país, fent guerres. Hi dono més voltes i veig que continua fent el mateix, n’està impregnat. Ara es dedica a fer que el jovent s’impliqui, es polititzi, en un país on fer política és el pitjor que et pot passar per la tupina. Té dos amics morts, del darrer any, i no se res dels que han quedat enrere.

Em pregunto, cada cop que em fa emfadar i ho verbalitza, quin sentit deu tenir per una societat cremada de tants martirs un sol martir més, en temps de ‘pau’. Una pau sense cap destí. Aquí, lluites pels drets humans i ets home mort, o dona morta. ¿I a qui li importa? ¿Serviria de res? Després m’ho miro des d’una altra banda i vegi que potser soc en un lloc on ja hi ha hagut massa martirs. On l’únic que aquesta mena d’humans volen, en el seu si més animal, com el nostre, és marxar i deixar enrera el patiment, la falta de futur, les normes socials, i les vides fixades per endavant sense possibilitat de dubte. Vides tancades entre quatre parets.

Un martir més no afecta ni als amics. No fa forat en ningú. Ja no. I per nosaltres que algú se’ns mori continua sent tant important. ¿Som nosaltres o ells els que no entenem el sentit de la vida? Perquè ¿I si són més vius els d’aquí que nosaltres? Això sí, un consell, sobretot no deixeu de tenir cura de vosaltres mateixos i així augmentarem la mitjana de vida dels catalans fins als 95 anys. Estic convençuda que el món ho necessita.

Buzkashi

És patètic. Són patètiques les ONGs i els progres en general del meu món desenvolupat. Tots i cada un d’ells no fan res més que parlar-me de la il·legalitat internacional que representa tenir tropes a l’Afganistan. I ho volen, i et forcen, i et farien dir que les tropes han de marxar. Per sort, encara em queda una mica de seny. I només caic a estones en un discurs que sols demostra que al primer món ens mirem el melic, i que òbviament no han trepitjat mai l’Afganistan. Poden escriure grans pamflets, per al gaudi dels internacionals i per fer-se famosos a Catalunya, però l’últim que faran és pensar en els afganesos. I de fet, és normal, ni han posat un peu en aquest país ni ho faran mai, s’estimen massa  a ells mateixos.
Perquè en el fons, la posició que defensaria avui i el que dirà qualsevol que s’hagi passat uns quants mesos en aquest país, i tingui dos dits de front, és que hi ha dos grans motius per mantenir, ara, i aquí l’ara és important, les tropes internacionals a l’Afganistan. L’ “ara” és transcendent perquè son aquestes tropes, com a actors que formen part del conflicte, les que mantenen l’statu quo vigent. I són elles part del joc, perquè són les que subcontracten companyies de reconstrucció i les que han de confiar la feina de la seguretat, per força, a la realitat d’aquest país. I la seguretat en aquest país només poden donar-la els mateixos ‘commnaders’ que a l’hora necessiten de les tropes occidentals per sobreviure. I segon, molts autors, i molts experts en Afganistan, afirmen, en obres de milers de pàgines (i, per cert, massa sovint insofribles d’acabar), que els Afganesos sempre han estat refractaris a qualsevol govern que ha vingut de fora o que té el suport d’estrangers. Però si gires l’argument, t’acabes adonant que tot al llarg del darrer segle els afganesos han demanat i acceptat l’ajut dels foraster, quan els ha estat necessari. I això s’assembla molt més a l’anàlisi que fa en Withney Azoy al Buzkashi sobre les relacions interpersonals entre clans, comunitats, grups tribals a l’Afganistan que no pas a la idea occidental de “la invasió”. És a dir, si els afganesos els necessiten per als seus jocs interns, que per més democràcia que imposem la seva cultura no ha canviat, ens enganyaran a tots, i faran per manera que els internacionals es quedin a l’Afganistan (com han fet durant el darrer segle, encara que ells mateixos neguin aquesta necessitat històrica de l’ajuda de l’estranger… paks, indis, iranians, anglesos de les colònies, russos i americans…) Em sembla que val la pena transcriure literal el que diu en Whitney Azoy:

“Els individus que es consideren a ells mateixos com a líders afirmen ser-ho mercès al nombre de persones que els segueixen. Són demandants d’autoritat en absència [dins la cultura] de cap institució que especifiqui autoritat [...] El reconeixement extern ve donat per la resta d’individus [...] caps de comunitats menors que perceben aquesta relació de patró-client del seu interès i avantatge [especialment en termes de subsistència i seguretat] [...] però aquest clients tendeixen a apropar-se i allunar-se dels seus patrons [...] sense cap pressió i trobar protecció i seguretat en d’altres. Per tant, els líders tendeixen a lluites i competicions pel seu poder constantment. La posició d’autoritat només es manté per mitjà d’esforços constants per controlar les fonts d’autoritat [...] i l’èxit social ve molt menys donat per la rectitud moral que pels amics influents” (W. Azoy: Buzkashi, 30-31-32)

… i el control de la seguretat és actualment la base d’aquest poder… la traïció no es té en compte a l’Afganistan, perquè mana la supervivència. I avui fer-se els atemptats i protegir-se és una forma de supervivència prou digna.

I ho transcric per acabar amb la conclusió que en el fons a l’Afganistan no ha canviat res. Que els afganesos es relacionen amb els internacionals igual que es relacionen entre ells, depenent dels interessos de la comunitat. Que no tenen cap intenció de tractar-nos millor del que Sòcrates tractava els sofistes… amb una ironia que nosaltres ni reconeixem; i que de fet, són a casa seva, i tenen tot el dret a fotre’s de la comunitat internacional, i també dels que els venim a ‘estudiar’ (per sort, sabent que no sabem res, i que si ells no volen no entendrem res. Aquí, les tècniques de camp es basen en el rapport, en la complicitat, i si fas bons amics, pots aconseguir informacions privilegiades, si vas de sobrat, mai entendràs res).

De fet, a Catalunya no és massa diferent, com els llestos que m’atabalen amb el collons de les tropes internacional o ONGs que dediquen hores de paper a parlar d’aquest tema que als afganesos els importa un rave. Perquè els afganesos amb dos dits de front, ara mateix, fan política, a veure quin és el candidat amb qui s’ajunten i com poden millorar el seu estatus com a ètnia dins l’estat…  és la única manera de sobreviure. La insurgència porta a la necessitat de seguretat, i els petits atacs els fan els mateixos que donen protecció. Així són necessaris. És com si un extraterrestre vingués a Catalunya i ens expliqués que en el fons la Unió Europea destrossarà la nostra cultura. El fet és que potser no som tant rucs i ja ho sabem, i ens en protegim… doncs ells, més o menys igual, i a la seva manera, colla de savis!

Buzkashi (L’esport nacional… llegiu, llegiu…)

I una cançó per dedicar:

Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).

un Heathrow diferent

jo passava per davant d'aquesta gernació! no hi ha gaires dones, oi?

Terminal 3 – Sector G. És on hi ha els vols a Islamabad. Entro en una àrea lateral, que no es veu d’enlloc si no t’hi poses. Soc al món on viuré els propers dos mesos. Heathrow els ha separat. Allà l’ordre és un altre. I quan observo la gent, soc jo qui està fora de lloc. Tot i així, encara soc a Londres.

Un hostesso se m’acosta i em diu:

-Which company are you flyingh with?

- PIA

- Oh yes! You are on the right cue.

Després, una ostessa em pregunta el mateix, i la resposta és la mateixa.

Aleshores és quan obro els ulls. Estem en una sala on potser hi ha dos-centes persones. Jo soc la única que fa cara de blanca europea (ex! els amos del món… m’agrada més ser d’una cultura oprimida… i aquí només veuen que soc occidental, sense matisos) i soc dona, i porto samarreta de tirants.  Normal, em sento fatal…. em miren…sempre miren fixament aquests homes i dones -ara, que ja soc a Kabul, ho se segur… -. En aquesta zona només hi ha el meu vol a Islamabad i un vol de Air India. Totes les dones que veig, fins i tot les hosteses, van vestides de pakistaneses o índies.

Em sembla que, a part d’algun vol de japonesos, a Heathrow, he trobat un dels vols més homogenis amb que mai he circulat pel món. Som a Londres, però em fa l’efecte que ja soc al Pakistan. Després d’una cua llarga, típica i culturalment desestructurada, ens fiquem dins l’avió. Tres occidentals en un avió de 3-5-3 files de seients, i no se quants separadors de zones, llarg com una autopista. Només jo i dues persones més. Primer, se’m fa estrany, però ja m’hi he sentit a la cua… fns aquí, no passa res. De fet,  al vol, he fet unes magnifiques pràctiques de cuidar un nen petit pak. El portava una mare molt jove que en tenia dos més, tota sola. Coberta de cap a peus. Quan la canalla s’ha adormit, m’han entrenat, entre dues o tres, a lligar el vel en condicions, de diferents maneres. Són bones mestres. El vel no em cau… però la manta aquella és la cosa que fa més difícil del món fer gestos amb els braços sense que et caigui tot…

En arribar al Pakistan, m’he canviat. El nivell de les mirades ha passat la línia del que puc suportar (l‘aeroport modern i per occidentals del Pakistan es Karachi, no Islamabad. Una dona sola, com jo, allà… és una tela per ells). He viscut la millor experiència de sentir-se observat, de tota la meva vida:

Estic en trànsit. No tinc visat per Pakistan. Però tampoc tinc vol a Kabul. L’he  de comprat a Islamabad… això m’ha suposat una bonica discussió a Heathrow. Finalment els he convençut. Quan li he donat la ma al senyor que m’ho ha resolt, m’ha dit “I don’t shake hands with ladies” -quins collons, és anglès!-.
Amb tot això he arribat a immigració de Pakistan. Sense vista i sense bitllet, m’ha acompanyat un policia. He agafat les maletes. I hem sortit de l’aeroport, ell i jo sols. Per la zona de les arribades, on tothom espera que surtin els viatgers. Per poder-s’ho imaginar cal pensar en una barra com la de les arribals de la terminal B de Barcelona. El doble de llarga. Mai m’hagués imaginat tants homes, milers, en una batalla per acostar-se més a la batlla que els separava de mi i el policia, tres o quatre metres de distància. Tots vestits amb shaluar i camish (més o menys es diu així, aquests trajes que porten els paks, quan no treballen, pel Raval) i tots mirant-me… jo potava el cul tapat, pantalons europeus i… no duia vel. Gran error! No et pots creure el que diuen les noies que són d’aquí. Elles, no van sense vel, elles no són occidentals, elles no saben com em puc sentir jo. No me’l treuré més, no vull que em mirin així mai més! Amb una pudor de multitud i deu files d’homes apinyats darrera la separació hem superat la filera. M’ha impresionant. Tinc fotos, però no expliquen la realitat. Les he fet des del darrera, quan ja no em miraven. Seran útils per mi, per recordar-ho, no ho se explicar millor.

Aquest vol, el vaig comprar en una agència regentada per pakistanesos, i això és el que m’he trobat: Un vol on he començat a tastar la vida diària i en familia d’aquestes cultures tant patriarcals, extenses, i clàniques, que viatgen tots junts. Estar amb ells vuit hores en un avió dóna per molt, i no ens esverem… no són tant diferents de nosaltres. I tampoc criden fort com els magribins quan parlen. Al contrari, costa sentir-los… (els afganesos encara més). Els homes, fins i tot a l’avió, sempre sembla que estiguin en una jeriga. Els he pogut observar, després, a l’aeroport, mentre comprava el bitllet i no em venia a buscar ningú. Parlen amb ordre, drets o a la gatzoneta, i amb les mans llaçades al darrera l’esquena. Un posat de pau i serenor que els permet parlar i escoltar.

Però… només sembla que siguin molt seriosos. No ho són. La propera vegada que vagi al Pakistan, munto la mateixa pel·lícula a Heathrow, sense visat, i pel control que he tingut mentre comprava el bitllet fora l’aeroport -m’han deixat ben sola, amb aquesta multitud d’homes al voltant- m’inventaré la mateixa història. L’explicaré amb cara de bona nena. I em quedo al Pakistan, sense visat. Només per fer veure que ho tenen tot controlat però en relaitat no controlen res. Són l’òstia… Afghanistan no és gaire diferent, però són més lleials, les han passades putes.