Les fotos de l’observació

Les fotos de les eleccions a Kabul i la missió de la FEFA.

(Les fotos les ha fetes el David Belluz. A la pàgina dos i la tres hi surt la missió de la FEFA i tot l’equip treballant, tant als col·legis electorals com a la seu central on rebíem els informes)

Les fotos estan molt ben fetes… i els articles de les eleccions començaran demà. Més que res, els vull escriure, perquè fa vergonya el que han fet els organismes internacionals i totes les mentides sobre eleccions lliures i netes…

En aquesta edició del público m’han fet una entrevista.

L’Afganistan està de moda… i jo també! (je)

Sembla que l’Afganistan s’ha posat una mica de moda! I és una mica culpa meva! Em fa il·lusió. Ara bé, més caldria que parlessin els afganesos i no pas jo… però els mitjans, el món, ja ho tenen això… si em maten, seré famosa sempre, però si no, els que mai podran marxar del paradís de les bombes són els afganesos, no jo!

Però sí, estic de moda (per sort, ja passarà)  aquí, aquí i aquí… i en venen més… ufffff.

Això sí, La Vanguardia continuarà tenint un periodista que digui coses com “los pashtunes, la etnia de los talibanes”. Ein? A menys coneixements més bestieses i més agosarades… una ètnia s’assimil·la a una ideologia… perdonin periodistes, però no n’hi ha prou que a la universitat aprenguin a escriure, també han d’aprendre a vigilar què diuen, com ho diuen, i que signifiquen els conceptes que fan servir… criminalitzem cultures, si us plau,  que no en tenim prou de fer-ho amb la nostra; i fem vint passos enredera, i tornem a allò de “el nacionalismo se cura viajando”… doncs no, senyors,  no és així, s’excita i s’irrita viatjant, quan descobreixes que les cultures no tenen res a veure amb les ideologies, i els mitjans de comunicació i els polítics s’entesten a utilitzar el que ens fa com a persones i com a societat… la nostra cultura, la genètica dels humans (més important que els genomes…) les cultures del món… per als seus discursos mediocres. Perquè ells no veuen res, o res més, que una eina útil per cobrir les seves mancances de preparació per materialitzar idees noves, impactants, i que serveixin d’alguna cosa al món.

Si us plau, no llegiu més diari que el Le Monde i més web que BBC-South Asia per saber, més o menys, el que passa de veritat a l’Afganistan.

Au! Es nota que ja estic a punt de tornar-hi!

Ningú suporta els talibans, però la gent odia aquest govern

Em sembla que aquest article el subscric al cent per cent. És en anglès, però m’ha agradat, i el penjo igual. De fet, el títol ja ho diu tot, però el que m’empipa és que no s’adonin que no cal dir que hi torna a haver guerra. M’agradaria més una hipòtesi amb més imaginació, senyors periodistes,  que digués que a totes les postguerres, però aquesta més, per la duresa, es fan passos endarrere, i especialment en època d’eleccions… o si no, perquè faig una tesi jo que parli just d’aquests períodes de democràtització de postguerra a l’estil NU… per no res de bo, suposo.

Robert Fisk: ‘Nobody supports the Taliban, but people hate the government’

As he leaves Afghanistan, our correspondent reflects on a failed state cursed by brutal fundamentalism and rampant corruption

AFP/GETTY IMAGES Taliban fighters in Maydan Shahr, west of Kabul

The collapse of Afghanistan is closer than the world believes. Kandahar is in Taliban hands – all but a square mile at the centre of the city – and the first Taliban checkpoints are scarcely 15 miles from Kabul. Hamid Karzai’s deeply corrupted government is almost as powerless as the Iraqi cabinet in Baghdad’s “Green Zone”; lorry drivers in the country now carry business permits issued by the Taliban which operate their own courts in remote areas of the country.

The Red Cross has already warned that humanitarian operations are being drastically curtailed in ever larger areas of Afghanistan; more than 4,000 people, at least a third of them civilians, have been killed in the past 11 months, along with scores of Nato troops and about 30 aid workers. Both the Taliban and Mr Karzai’s government are executing their prisoners in ever greater numbers. The Afghan authorities hanged five men this month for murder, kidnap or rape – one prisoner, a distant relative of Mr Karzai, predictably had his sentence commuted – and more than 100 others are now on Kabul’s death row.

This is not the democratic, peaceful, resurgent, “gender-sensitive” Afghanistan that the world promised to create after the overthrow of the Taliban in 2001. Outside the capital and the far north of the country, almost every woman wears the all-enshrouding burkha, while fighters are now joining the Taliban’s ranks from Kashmir, Uzbekistan, Chechnya and even Turkey. More than 300 Turkish fighters are now believed to be in Afghanistan, many of them holding European passports.

“Nobody I know wants to see the Taliban back in power,” a Kabul business executive says – anonymity is now as much demanded as it was before 2001 – “but people hate the government and the parliament which doesn’t care about their security. The government is useless. With so many internally displaced refugees pouring into Kabul from the countryside, there’s mass unemployment – but of course, there are no statistics.

“The ‘open market’ led many of us into financial disaster. Afghanistan is just a battlefield of ideology, opium and political corruption. Now you’ve got all these commercial outfits receiving contracts from people like USAID. First they skim off 30 to 50 per cent for their own profits – then they contract out and sub-contract to other companies and there’s only 10 per cent of the original amount left for the Afghans themselves.”

Afghans working for charitable organisations and for the UN are telling their employers that they are coming under increasing pressure to give information to the Taliban and provide them with safe houses. In the countryside, farmers live in fear of both sides in the war. A very senior NGO official in Kabul – again, anonymity was requested – says both the Taliban and the police regularly threaten villagers. “A Taliban group will arrive at a village headman’s door at night – maybe 15 or 16 of them – and say they need food and shelter. And the headman tells the villagers to give them food and let them stay at the mosque. Then the police or army arrive in the day and accuse the villagers of colluding with the Taliban, detain innocent men and threaten to withhold humanitarian aid. Then there’s the danger the village will be air-raided by the Americans.”

In the city of Ghazni, the Taliban ordered all mobile phones to be switched off from 5pm until 6am for fear that spies would use them to give away guerrilla locations. The mobile phone war may be one conflict the government is winning. With American help the Interior Ministry police can now track and triangulate calls. Once more, the Americans are talking about forming “tribal militias” to combat the Taliban, much as they did in Iraq and as the Pakistani authorities have tried to do on the North West Frontier. But the tribal lashkars of the Eighties were corrupted by the Russians and when the system was first tried out two years ago – it was called the Auxiliary Police Force – it was a fiasco. The newly-formed constabulary stopped showing up for work, stole weapons and turned themselves into private militias.

“Now every time a new Western ambassador arrives in Kabul, they dredge it all up again,” another NGO official says in near despair. “‘Oh,’ they proclaim, ‘let’s have local militias – what a bright idea.’ But that will not solve the problem. The country is subject to brigandage as well as the cruelty of the Taliban and the air raids which Afghans find so outrageous. The international community has got to stop spinning and do some fundamental thinking which should have been done four or five years ago.”

What this means to those Westerners who have spent years in Kabul is simple. Is it really the overriding ambition of Afghans to have “democracy”? Is a strong federal state possible in Afghanistan? Is the international community ready to take on the warlords and drug barons who are within Mr Karzai’s own government? And – most important of all – is development really about “securing the country”? The tired old American adage that “where the Tarmac ends, the Taliban begins” is untrue. The Taliban are mounting checkpoints on those very same newly-built roads.

The Afghan Minister of Defence has 65,000 troops under his dubious command but says he needs 500,000 to control Afghanistan. The Soviets failed to contain the country even when they had 100,000 troops here with 150,000 Afghan soldiers in support. And as Barack Obama prepares to send another 7,000 US soldiers into the pit of Afghanistan, the Spanish and Italians are talking of leaving while the Norwegians may pull their 500 troops out of the area north of Heart. Repeatedly, Western leaders talk of the “key” – of training more and more Afghans to fight in the army. But that was the same “key” which the Russians tried – and it did not fit the lock.

“We” are not winning in Afghanistan. Talk of crushing the Taliban seems as bleakly unrealistic as it has ever been. Indeed, when the President of Afghanistan tries to talk to Mullah Omar – one of America’s principal targets in this wretched war – you know the writing is on the wall. And even Mullah Omar didn’t want to talk to Mr Karzai.

Partition is the one option that no one will discuss – giving the southern part of Afghanistan to the Taliban and keeping the rest – but that will only open another crisis with Pakistan because the Pashtuns, who form most of the Taliban, would want all of what they regard as “Pashtunistan”; and that would have to include much of Pakistan’s own tribal territories. It will also be a return to the “Great Game” and the redrawing of borders in south-west Asia, something which – history shows – has always been accompanied by great bloodshed.

(a veure si algun dia escric alguna cosa sobre això del Paquistan, que ja té tela parlar sempre de l’Afganistan, i tota la porqueria de la regió surt del mateix lloc… ja es poden anar preparant, si les tropes pak van a la frontera Índia, els pobres afganesos en període electoral. que patiran!)

burkes

(Ja se que he trigat molt a escriure, em sap greu. Però qui s’acabi el post, trigarà quatre dies a llegir-lo, i serà un crac. Estic a  la fase d’integració auto-anomenada en aquest blog d’ “informació-informació”. És una fase que consisteix en què, un cop superada la fase “bebè” de menjar, dormir i anar obrint els ulls, ara soc a l’estadi de la infantesa: acumulo aprenentatges, de tota mena. M’estic integrant, cada cop faig més el seus horaris; i m’encanta anar a recitals de poesia afganesa -un dia posaré fotos i tot, tot un món això dels afganesos i la poesia oral… encara no entenc gran cosa de dari…- Per això un post tant llarg, i amb tant rotllo, i carregat de coses, i on no m’explico, ja ho se, i que tampoc he sabut retallar. La veritat és que em sembla que d’aquí a un més ja no sabré què dir, aquest collons de país i tantes coses que hi passen m’haurà descol·locat massa. Buenu, aquí va el rotllo mal escrit d’avui).

- Saps què? Em sembla que demà passat em poso el chaudrí (burka). Així, quan vagi cap a la regió on treballaré i passem per la zona xunga/talibà de la carretera, no sabran que passa una estrangera. Els llocs on treballo jo, no són perillosos, tot i que Kapisa s’hi considera. Ja hi ha hagut el primer atemptat suïcida. No publicat, l’ONU ho ha amagat (avui els he tornat a veure, la zona xunga queda a l’altra punta de la regió. Jo he de treballar amb aquella gent, però no cal que hi vagi i òbviament, no hi aniré. És molt a prop d’on hi va haver l’avançada talibà de l’altre dia, on van matar els soldats francesos) Això sí, em posaré un burka i veuré què passa. En què et transformes tu, i potser podré notar, una mica, com se senten elles: només una mica, segur. I també veuré què són ells, i com es tornen. Perquè jo, se que soc estrangera, però ells, si no dic res, només veuen una dona. A veure què passa…

- Que xungo! Per què això ja és el màxim de la degradació de la dona, quina merda! I els homes uns malalts.

- Les dones i els homes, en matèria de sexes, en aquest país, són un cercle viciós, perquè l’islam radical és un puto cercle viciós. A l’hora de la veritat, les dones joves i les vídues, segons on viuen, poden ser més felices si el porten, per fer segons què. Perquè els homes, es tornen malalts del cap, amb les dones com a objecte de culte. Elles, per sortir al carrer a comprar alguna cosa i tornar a casa, de seguida, poden arribar a pensar que el chaudrí és molt útil, perquè no t’has ni de vestir, ni maquillar, ni res. Et diuen. Més cercle viciós.

Els nens coneixen a les mares per les sabates, quan els han de donar la ma, pels mercats. I de vegades, es confonen de mare… totes són iguals.

Perquè el fotut és que no puguin sortir de casa, no que portin burka. I que quan surtin hagin de ser perfectes. Que no puguin mirar als ulls als homes, i que hagin d’anar sempre acompanyades d’ells. Que només les que són àvies tinguin l’estatus i els collons de fotre cops de puny a sobre la taula i no posar-se mai el chaudrí, tallar els homes en un discurs, i prendre decisions. I òbviament no totes pensen que s’hagin de fer, n’hi ha que els matrimonis arreglats, que són la majoria, ja els van bé. I estan d’acord a vendre les filles.

- Tot plegat ja és ben patètic! I aquest drap! Pobres, viure així.

- Elles riuen. Ja se que es diu de tot arreu, ja ho se. Es diu “Elles, oh!, són pobres i riuen”. Doncs no. No és això. Sí que riuen, però és perquè no s’imaginen altres maneres de viure, perquè anar a les escoles d’aquí no les fa menys analfabetes, i perquè la més educada no ha sortit mai de Kabul.

De fet, el nivell de veneració que tenen a les dones per aquí fa que els homes respectin molt les dones; quan surten de casa. El problema és que difícilment poden sortir de casa sense ells.

Mira, jo, quan anem en cotxe, sempre vaig molt tapada, encara que em posi al davant… amb el vel llarg, el curt i el del cap… i ens paren, als check-points, que no fan por. Veuen que hi ha una dona, que és afganesa, i ens deixen marxa… així tracten les dones, amb molt respecte. Als pobles, el burka és el vestit tradicional, i els homes porten el seu. Si van sense barret, els homes es retreuen que s’han deixat el cap despullat. La meitat del que ens venen sobre el chaudrí són visions occidentals. Però si que és veritat que no saben res, però res. Preguntes del tipus “i perquè els estrangers veniu al nostre país, si no s’hi està gens bé?” No poden ni imaginar-se com és la nostra vida. Viure així és una merda, però les dones de poble, no saben res més. Aquí no hi ha teles. Als pobles, estan com nosaltres a començaments del segle dinou.

I l’infern. S’han passat trenta anys de guerres, i les coses estan molt pitjor que fa quatre anys. Tots ho diuen, i és cer. Els talibans els fan molta por, i la gent es torna de palla, perquè cada cop controlen més trossos del sud i de l’est del país. Poden tornar… i la població s’ajunten amb els insurgents (talibans principalment) només perquè ells els ofereixen protecció. Típica situació de societat de postguerra (si d’això se’n pot dir una postguerra).

El chaudrí és una de les seves presons. La família n’és una altra. El retorn dels talibans al poder és la presó més important. La por.

Són uns masclistes. La persona més oberta d’aquesta societat és un masclista per nosaltres. Però les postures radicals només ajuden aquesta ideologia fastigosa que són els talibans, tot i que, sense el valuós suport econòmic i en homes per a guerrilles del Pakistan (fot por el que passa ara, la desestabilització de la regió) i els ianquis,  amb el suport a aquest govern, repartin armes al sud, i requisant-les al nord, tot això potser no seria tant bèstia. Aquesta gent han viscut 30 anys de guerres. I ara veuen aquestes coses. Els talibans eren la base de la doctrina de l’Islam del temps de Mahoma, i el “tot contra occident”. En temps dels comunistes les noies anaven amb minifaldilles.

Prova-ho, recupera una societat que ha patit la repressió talibana, i que es mor de por de sortir al carrer. Si al sud es cremen més escoles de nenes que mai, perquè questa és la mentalitat dels talibans que dominen tot allò. Però la mentalitat de molts homes d’aquest país, la immensa majoria ofegaria a qualsevol dona occidental.

Una penya que ha vist com s’executa en públic per robar, que ha vist presidents mutilats i penjats pel coll d’una grua; mans i braços tallats penjats públicament; dones amb tota mena de càstigs, i òbviament violades, per treballar clandestinament… i que de tot, només en fa cinc anys… on hi ha atacs suïcides i atacs amb metralladores cada dos dies… la gent té molta por. Qui és transgressor quan qualsevol dia la zona on tu vius la poden prendre els talibans? Quan saps que el teu veí pot fer-se dels seus? Quan ets molt conscient que el teu govern no farà res per tu? I quan els ulemes i mulas tenen un pes immens en com pensa la societat, i que són ells els que legitimen penya com el mulà Omar… no m’estranya que tothom acabi sent conservador.

Aquí la ONU construeix madrasses per aconseguir que els mules s’allunyin dels talibans i vagin amb el govern… i no se si és criticable, perquè la merda de la ISAF (tropes internacionals) no defensarà ni afganesos ni estrangers, prou feina tenen a defensar-se ells mateixos.

Ja és fotut, però segons els resultats inicials del meu treball de camp, la cultura té aspectes democràtics… Ja se que diràs jajajaja, vai merda de treball acadèmic! Com tots, mentida sobre mentida, quan toques la realitat. Però no! Hi ha coses molt interessants. De tota manera, si algun estudi de cas ha de fer caure les meves hipòtesis, serà aquest. La puta ideologia talibà, l’islam radical, m’ho pot trinxar tot… res a dir de la religió musulmana. L’Islam radical porta a situacions que superen la simple transgressió dels drets humans més bàsics. Però això no vol dir que les coses no les hagin de canviar ells, des de dins, i que hàgim de jutjar les coses també des de la por, i d’un país absolutament traumatitzat. Joves i vells.

El chaudri és una parida, i se’l posarien quatre si no tinguessin por de què tornin els talibans i si els occidentals respectessin més i jutgéssim menys.

no passa res!

Només deixo aquest missatge perquè suposo que a les notícies catalanes han dit que hi ha hagut un atemptat suïcida, i un munt heu passat per aquí. Però ha passat a la carretera de Jalalabad (de fet, jo havia decidit treballar a Jalalabad, la zona pashtu més tranquil·la -jeje-) però si hi vaig, hi aniré en avió. De moment, pel que fa al Panjshir, avui he estat amb els de Nacions Unides (tinc la sort de ser amiga del gran jefe…) i està clar que a les regions on treballo jo, especialment al Panjshir, no hi haurà cap problema… al vespre penjo un post… a veure si tinc temps.

(estic carregant fotos noves, això si!)

tinc el visat

Tinc el visat a les mans. El cor m’ha anat un pèl més ràpid quan me’l mirava bé dins el cotxe, davant dels de seur que l’han dut de l’ambaixada de la República Islàmica de l’Afganistan. És lletjó, amb poques ratlles, fàcil de falsificar… però qui vol fer un visat de mentida per anar allà?

Només pots volar a Kabul si compres un vol a l’aeroport d’Islamabad o a Dubai… Kabul no existeix al mapa de les línies aèries que surten a l’ordinador de les agències de viatges, ni a internet… no existeix, no s’hi pot anar.

Serem quinze ‘espanyols’ civils a tot el país. Els ianquis són tants que quan van a presentar-se a l’ambaixada seva de Kabul els diuen que si passa res, a l’ambaixada, no cal ni que hi vagin. A buscar-se la vida. A mi, em diran que si em moc pel país, els tingui informats… es veu que des del Matutes, als apñols, a l’estranger, no els pot passar res, mai!

Bé, amb el visat, ja ho tinc tot a punt… a l’aeroport m’esperarà el meu conductor de l’Institut, l’heroïnòman… per cert, és diu Wali!

observar la guerra

Odio els textos bucòl·lics que falsegen la realitat, que no és dolça. Que la miren des d’un mirall metraquil·lat amb sucre rosa, opac. Perfecte… mentides.

Vaig començar a veure que faria aquest viatge ara fa ben bé un parell de mesos. Però aleshores no sabia on em portaria. Les coses que em van dir alguns dels que hi han estat se’m van clavar al cervell i em van fer venir por. Però la curiositat és més gran. Alguna nit he pensant que m’equivocava, però ara ja ho veig força clar, i no m’equivoco (ok? tu!). Després de parlar amb gent sensata, ja no tinc por, tinc molt més respecte de tot… però també m’ho començo a imaginar.

- No surtis de casa abans de les deu del matí. Ells, resen a les 8 del matí, i després, surten els suïcides a atemptar. Tots els atemptats, menys un, han anat així. I peten als carrers per on passes cada dia per anar a la Universitat. Ells, els companys, et preguntaran perquè hi vas tant tard. Tu, no dius res. Ells han de passar pels carrers dels atemptats a les 8 del matí. La seva vida val poc, la teva no.

- Necessites un cotxe i un conductor, per tu, del primer a l’últim dia. Ets rossa. Es pensaran que ets americana. Ser espanyola, per una vegada, t’anirà bé “fes-ho servir”. I tapa’t el cap, amb el plec, si vols ensenyar la cara. Que no se’t vegi el cabell, el portes curt. Cap dona porta el cabell curt allà. Cul tapat, fins als genolls.

- Els afganesos són guapíssims. I molt presumits. Si proven de lligar, te’n vas. Tens terminantment prohibit lligar amb ells, encara que ho provin. Tu ets dona, ets occidental. És massa perillós.

- No cridis l’atenció a l’hora d’anar pel carrer, de fet, poques vegades passejaràs. Però pots fer escapades als mercats, si t’acompanya a comprar el conductor… només de tant en tant. D’això te n’has de preocupar. Fora rutines a l’hora de moure’t pels carrers. Fora roba cridanera. I ja tens la cosa controlada.

- … mmm -només se dir jo

- Als pobles, als mercats, pel carrer, que t’acompanyi el conductor – el meu conductor és heroïnoman, de moment no se massa més de la realitat de l’opi, però hi ha molts projectes de rehabilitació.

- És home, és suficient. (no pateixi ningú, me l’ha passat algú de fiar!)

- No viatgis de nit. O fes-ho tant poc com puguis. Ni per carretera ni a ciutat. Mai saps si et pararà la policia, la corrupta, o les patrulles de defensa civil que es posen a les cantonades. Si et passa, passaràs por. I ni somiar d’anar a l’Atmosfer “encara no entenc com no hi han posat una bomba, un lloc només per occidentals on hi ha homes i dones i s’hi beu alcohol!”. (l’altre cara dels grans desplegaments de comunitat internacional als països en post-conflicte)

- Els occidentals som el blanc dels segrestos. Som diners, la nostra vida val moooolllta pasta. Normalment no et maten. Et pots passar quatre mesos tancada en condicions deplorables (això no passarà, obviament, però tothom m’ho ha dit, i per això tot lu que hi diu a sobre, supòs).

Ells – jo? La dinàmica de bons i dolents, com a totes les guerres que tenen persones que viuen les guerres que fan valer el seu nom.

L’avi, mai hagués estat d’acord que em dediqués a fer això. L’avi, va viure una guerra des de dins.