el cos

La Huma és una pakistanesa que fa vuit o nou anys que viu a Catalunya, és una crac, i és amiga meva. D’aquí a uns anys, quan el seu català sigui millor, serà una líder de les dones immigrants de les que sortiran a la tele. Ella m’ha preparat el viatge, l’avió, i m’ha vestit.

Ahir, a casa seva, em va donar sis conjunts de roba pak. No és ben bé igual, però colaré per algú que ve de Peshawar, es veu.

M’he vestit. Uns pantalons bombats, que porten unes gomes a la cintura perquè siguin ben amples, i només es fan estrets a l’alçada dels turmells. En tinc de topos blancs i liles, de negres, de verds i de brillants liles. I una túnica fins als genolls, dels mateixos colors i textures.

La seva filla, una noia mig catalana i poc pakistanesa (això té molt preocupats els seus pares) m’ha explicat que l’objectiu de totes aquestes capes és no deixar notar cap part del cos. Els pantalons i la túnica asseguren les cuixes, la panxa, els malucs i les natjes. Però a sobre de la túnica, encara hi va una mena de manta, de les mateixes teles, posada com un xal. Està pensada pels pits. A més, un vel negre amb plec al front, tapa el cabell, i es lliga sota la barbeta, amb nus.

Vestida així no saben si peso trenta o cent deu quilos. S’ho han currat pensant el vestit que més faria per les dones de les seves tradicions… estic segura, per molt que em diguin que no, que patiré molta calor. Això si, allà, no tindré ni cul, ni pits, ni malucs, ni cuixes, ni res… un tros de roba, poden estar ben tranquils els talibans.