Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).