Buzkashi

És patètic. Són patètiques les ONGs i els progres en general del meu món desenvolupat. Tots i cada un d’ells no fan res més que parlar-me de la il·legalitat internacional que representa tenir tropes a l’Afganistan. I ho volen, i et forcen, i et farien dir que les tropes han de marxar. Per sort, encara em queda una mica de seny. I només caic a estones en un discurs que sols demostra que al primer món ens mirem el melic, i que òbviament no han trepitjat mai l’Afganistan. Poden escriure grans pamflets, per al gaudi dels internacionals i per fer-se famosos a Catalunya, però l’últim que faran és pensar en els afganesos. I de fet, és normal, ni han posat un peu en aquest país ni ho faran mai, s’estimen massa  a ells mateixos.
Perquè en el fons, la posició que defensaria avui i el que dirà qualsevol que s’hagi passat uns quants mesos en aquest país, i tingui dos dits de front, és que hi ha dos grans motius per mantenir, ara, i aquí l’ara és important, les tropes internacionals a l’Afganistan. L’ “ara” és transcendent perquè son aquestes tropes, com a actors que formen part del conflicte, les que mantenen l’statu quo vigent. I són elles part del joc, perquè són les que subcontracten companyies de reconstrucció i les que han de confiar la feina de la seguretat, per força, a la realitat d’aquest país. I la seguretat en aquest país només poden donar-la els mateixos ‘commnaders’ que a l’hora necessiten de les tropes occidentals per sobreviure. I segon, molts autors, i molts experts en Afganistan, afirmen, en obres de milers de pàgines (i, per cert, massa sovint insofribles d’acabar), que els Afganesos sempre han estat refractaris a qualsevol govern que ha vingut de fora o que té el suport d’estrangers. Però si gires l’argument, t’acabes adonant que tot al llarg del darrer segle els afganesos han demanat i acceptat l’ajut dels foraster, quan els ha estat necessari. I això s’assembla molt més a l’anàlisi que fa en Withney Azoy al Buzkashi sobre les relacions interpersonals entre clans, comunitats, grups tribals a l’Afganistan que no pas a la idea occidental de “la invasió”. És a dir, si els afganesos els necessiten per als seus jocs interns, que per més democràcia que imposem la seva cultura no ha canviat, ens enganyaran a tots, i faran per manera que els internacionals es quedin a l’Afganistan (com han fet durant el darrer segle, encara que ells mateixos neguin aquesta necessitat històrica de l’ajuda de l’estranger… paks, indis, iranians, anglesos de les colònies, russos i americans…) Em sembla que val la pena transcriure literal el que diu en Whitney Azoy:

“Els individus que es consideren a ells mateixos com a líders afirmen ser-ho mercès al nombre de persones que els segueixen. Són demandants d’autoritat en absència [dins la cultura] de cap institució que especifiqui autoritat […] El reconeixement extern ve donat per la resta d’individus […] caps de comunitats menors que perceben aquesta relació de patró-client del seu interès i avantatge [especialment en termes de subsistència i seguretat] […] però aquest clients tendeixen a apropar-se i allunar-se dels seus patrons […] sense cap pressió i trobar protecció i seguretat en d’altres. Per tant, els líders tendeixen a lluites i competicions pel seu poder constantment. La posició d’autoritat només es manté per mitjà d’esforços constants per controlar les fonts d’autoritat […] i l’èxit social ve molt menys donat per la rectitud moral que pels amics influents” (W. Azoy: Buzkashi, 30-31-32)

… i el control de la seguretat és actualment la base d’aquest poder… la traïció no es té en compte a l’Afganistan, perquè mana la supervivència. I avui fer-se els atemptats i protegir-se és una forma de supervivència prou digna.

I ho transcric per acabar amb la conclusió que en el fons a l’Afganistan no ha canviat res. Que els afganesos es relacionen amb els internacionals igual que es relacionen entre ells, depenent dels interessos de la comunitat. Que no tenen cap intenció de tractar-nos millor del que Sòcrates tractava els sofistes… amb una ironia que nosaltres ni reconeixem; i que de fet, són a casa seva, i tenen tot el dret a fotre’s de la comunitat internacional, i també dels que els venim a ‘estudiar’ (per sort, sabent que no sabem res, i que si ells no volen no entendrem res. Aquí, les tècniques de camp es basen en el rapport, en la complicitat, i si fas bons amics, pots aconseguir informacions privilegiades, si vas de sobrat, mai entendràs res).

De fet, a Catalunya no és massa diferent, com els llestos que m’atabalen amb el collons de les tropes internacional o ONGs que dediquen hores de paper a parlar d’aquest tema que als afganesos els importa un rave. Perquè els afganesos amb dos dits de front, ara mateix, fan política, a veure quin és el candidat amb qui s’ajunten i com poden millorar el seu estatus com a ètnia dins l’estat…  és la única manera de sobreviure. La insurgència porta a la necessitat de seguretat, i els petits atacs els fan els mateixos que donen protecció. Així són necessaris. És com si un extraterrestre vingués a Catalunya i ens expliqués que en el fons la Unió Europea destrossarà la nostra cultura. El fet és que potser no som tant rucs i ja ho sabem, i ens en protegim… doncs ells, més o menys igual, i a la seva manera, colla de savis!

Buzkashi (L’esport nacional… llegiu, llegiu…)

I una cançó per dedicar: