Les eleccions us portaran la pau

Avui les finestres de casa han tremolat i la porta s’ha obert.  He sortit a la terrassa, tota tapada negra. Els veïns, treballadors de les empreses del meu barri, eren tots al balcó… miraven en una direcció. M’ha estat fàcil de veure-la, era la col·lumna de fum. Després he anat a treballar i hi havia el mateix fum als carrers, el del trànsit, les mateixes cues de cotxes, als mateixos llocs de cada matí.

A la tarda les coses eren diferents. Quan Kabul ha tremolat de por tothom anava a treballar. Però en tornant de les feines ja no.  Ja no. La gent ja no s’estava pels carrers. La por ha tornat. Un actor més, una altra carta de post-guerra que uns o altres fan servir per assegurar-se els èxits. Internacionals o  talibans.

Quan parlo de por, és d’aquella que plana sobre el país, sobre la ciutat. Se sosté, quieta, fins que torna a baixar amb la propera bomba. Com la pols de Kabul, que mai acaba de marxar, però s’enganxa a terra quan plou. Les persones la senten, la tasten,  l’oloren. És com quan la por, de tant en tant,  toca l’asfalt. Els arriba a la boca, al nas, i a les orelles. Quan això passa, hi ha hagut una explosió, i ha costat vides, mans, cames i braços.

… Ara només feia vuit mesos que no passava.

Des de mitja tarda les eleccions s’han fet estranyes:  Les bombes les han tancades a casa, a elles. Elles no volien explosions; amenaces de mort rotunda. Records que val més no mencionar. Elles pretenien sortir al carrer i votar. Elles volien que a casa les deixessin anar a votar. Però no. La por ho controla tot, i els talibans ho saben.

Elles m’ho han dit…

Qui no ho sap és la Unió Europea que per vergonya, parla d’unes eleccions injustes però netes. Em puc arribar a enfadar molt pensant en els kabulis;  en totes les dones de les regions que no han pogut sortir de casa. Fa molta vergonya. No vull creure que Europa sigui aixó, però ho és… ens hem convertit en un bressol de cultures opresor de cultures. Ser bressol no ens fa pas diferents, tot allò ho hem oblidat. Val la pena que comenci a desenvolicar la bandera vermella. La de l’avi.  De tota manera servirà de poc. D’aquí a deu anys els europeus podrem passejar pel món sent tant odiats com els americans.

Mentre treballava a terra, amb una escampada de papers i una companya, ens han dit que érem suicides.