L’arribada de la Shabona

Molts van ser els camins que ens vam haver d’empescar per no morir […]

Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots,

i molts una suma no gens petita d’aberracions i de compromisos.

Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral,

fora de grans i directes intervencions de la sort,

no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors,

de l’estofa dels màrtirs i dels sants. De quantes maneres, doncs,

es pot arribar a la salvació és el que intentarem demostrar

explicant les històries de Schepschel, Alfred L., Elias i Henri.

Primo Levi. Si això és un home

Dijous a la tarda i ja és cap de setmana. En arribant a la casa nova em van presentar el personatge que ara volta els meus dies. Em van dir ‘té 12 anys i es diu Shabona’, i tot plegat em va quedar molt clar: ‘Ella s’encarrega de tu’. Ho entens? Fa molts anys que quan s’ha de fer alguna cosa a casa, de taula, s’aixeca ella, a la porta, hi va ella; no el seu germà, ni els seus pares. Aviat pot ser una bona font d’ingressos per una família sense cap coneixement, només cal casar-la. Un porc engreixat. Al seu cos, ni el més petit signe de formes adultes. Una nena preciosa, això sí; silenciosa i ara, part de la meva vida.

Ella no diu res, em mira, m’observa, és al meu voltant tota l’estona. Tanca les portes darrera meu. Fa allò que és tant normal si ets afganès (i que et pot fotre tant de mala baba si no ho ets): no em deixa mai sola. L’he de forçar a tornar-se’n a casa seva. Sinó, es quedarà palplantada al costat de la porta sense obrir, sense fer ni una respiració, sense moure’s més enllà de quan ella consideri que necessito ajuda. Deu pensar que no ens entendrem, si prova de parlar-me, i potser no. ¿Què en faré de les meves hores de soledat si no me’ls puc treure de sobre? De moment vaig endreçant la roba, i ella ve al darrera. Tanca portes, ordena sabates… fins que al final li dono piles de jerseis i penjadors que va portant d’un lloc a l’altre, al menys ara m’és útil, i a més, em sembla que li agrada.

Li ensenyo els meus llibres de persa, i després me n’ arrepenteixo. No sap llegir res però coneix les lletres.  De llegir en se molt més jo. Després de prou temps aquí aquesta gent continuen sent un misteri, i m’emprenya. Aquesta família no la conec, no se com agafar-me’ls, i la llengua només ho fa tot més difícil. Ja ho se que la pobresa fa malbé les persones i no hi vull pensar.

La mare pregunta al pare ‘t’ha donat diners?’ – i es pensa que no ho entenc.

No conec el pare; de moment, em toca callar. No puc fer-hi res, i perquè vagi a l’escola el seu pare hauria d’estar-hi d’acord… amb la frase de la mare en tinc prou per pensar que serà que no.

Ahir eren totes les dones de la família, potser quinze, amb les cosines, dins una mateixa habitació d’uns tres metres quadrats; d’allò n’hi diuen ‘casa nostra’. Com a la major part del món. Normalitat absoluta. L’Afganistan és un país sense portes, o més ben dit, les portes no són per ser tancades. Estaven estirades per terra, pels toshaks. Un parell donaven el pit a unes criatures que semblava que no podien ser seves, de tant velles que es veien les mares. Les joves jugaven amb les criatures que quedaven. Em volien fer entrar, però hi  feia una fortor d’humanitat tant forta que, de cop, vaig tenir pressa. La Shabona em diu que me’n vagi, i em mira amb un somriure. Potser li hauré d’ensenyar les coses que jo estic aprenent a llegir, potser la coneixeré, després provaré d’entendre què pensa son pare.

La nena em somriu en un país carregat de gent que només és amable amb els estrangers per veure quants diners en poden treure. Fet comprensible, però fastigós. Penso que d’una nena amb aquella careta, els silencis, i la mirada, no en puc esperar el mateix; no hauria. Encara no ho puc saber. La pobresa corromp fins un punt insospitat i des d’una edat molt inesperada.