La dona que va entrar amb el xaudrí penjat al cap

La dona, va entrar amb el xaudrí penjant a l’esquena, i com una còfia, aguantat al cap. El seu pare i la seva mare van passar al darrera. Se la veia curtida, però no era pas vella, pobre, era una noieta d’uns vint anys. Portava una jaqueta negra, i alguna peça de roba granate, tot més aviat brut i esparracat… i encara no li havia vist el cabell.

La Sajia és una dona amb presència, grassa, seriosa, és difícil fer-li sortir un somriure de la boca, però és molt amable. La presència no li ve del no res, sap molt bé on trepitja. Era asseguda en una de les butaques de l’oficina, i s’escoltava els pares de la jove, que des del  sofà de darrera la noia parlaven sense parar. Ella, la jove, s’estava dreta i no deia res, però feia que si amb el cap i mostrava el que clarament eren unes queixelades als braços i com clapes al cap, que ben bé semblaven cabells arrencats. Al voltant del pit esquerra la seva roba era ben xopa.

El pare i la mare continuaven cridant i gesticulant amb arguments que no tenien res a veure amb una de les converses calmades, de llargs discursos individuals, que normalment tenen els afganesos asseguts en un despatx. Probablement les seves paraules estaven plenes de repeticions esverades (com les disputes que tenen els afganesos quan estan emprenyats).

La Sajia es va aixecar i es va dirigir primer al pare i la mare. La jove, i aquí el fet que fos jove és important perquè serà l’última a ser escoltada encara que sigui qui té el problema, va quedar a una banda, provava de dir coses, però no podia, eren masses a discutir. Després de debatre tot el que calia, el pare i la mare se’n van, però la Sajia fa quedar la noia cinc minuts més, i hi té una darrera conversa. La noia s’explica, torna a tocar-se el cap, els braços i el pit esquerra, i té un posat de tristesa a la cara; la Sajia se l’escolta dreta al seu davant. Després l’agafa pel braç, amb amargor però convençuda, i li diu tres o quatre coses que sonen a to de dura conclusió. La noia fa l’expressió d’estar-hi d’acord, torna a tocar-se el cos, plorosa, després, saluda educadament, es posa el xaudrí davant de la cara, i marxa.

La Sajia m’ho explica. El fet és que la jove fa poc que l’han casat, i per tant a marxat de cals seus pares. S’estima el marit, però la sogre i les cunyades l’han pegat i l’han queixelat d’una manera tant brutal que li brolla la llet del pit del seu primer fill. El pare, que l’ha casada, vol que es divorciï. La mare més aviat pensa el mateix. La noia diu que no, s’estima al marit (no se si és cert, o és la por que li fa dir qualsevol altra cosa), però no pas la família d’ell. Vol viure amb l’home en una casa per als dos, i el nounat. La Sajia m’explica que no deixarà que es divorciï, que això li destrossarà la vida i la reputació (no puc evitar dir-ho, la vida, ja li té de destrossada). Com a responsable de les dones de la regió decideix que demanaran al marit que tingui una casa per la parella. M’explica que això és acceptable des de la seva cultura, i un grup d’homes de cada una de les famílies miraran que tot es faci correctament perquè la noia no torni a ser agredida. I em diu “Jo soc la responsable de les dones d’aqueta regió. Si la gent m’estima és perquè no destrueixo la cultura, al contrari, provo de solucionar tots els problemes dins la nostra cultura. I m’asseguro que les dones de la meva regió siguin felices”.

Que les dones són víctimes, segur; que aquesta jove pot influir ben poc en la seva pròpia vida, està clar; que no són estúpides i són més fortes que mules per sortir-se’n de les situacions més dures, sens dubte que també. Però per mi aquesta felicitat de què parla la Sajia i altres dones del país és del tot fictícia perquè amb el temps qualsevol es pot acostumar a la por i el patiment constants.