Thelma & Louise

La Marina ha marxat. Cada dia que l’he vist en les dues darreres setmanes i li pregunto com està, sanglota. La trobo a l’skype a la nit i ja no dorm. Des del primer dia l’única solució que hi veig és que foti el camp d’aquest món miserable, d’hipocresies, aparences i enganys que mai la deixaran ser feliç.

La Marina, no té res de normal. És l’única afganesa que venia a Logar. Perquè ella no tenia por, per algun motiu que puc intuir, no tenia por. La gent, tant estrangers com del país, ningú hi vol anar. Tothom parla de les nenes que van matar quan anaven a l’escola amb un tir i des d’una moto. Tothom explica els xocs dels insurgents amb l’exèrcit americà cada dia, que surten a les teles de tot el món. Una sola carretera per anar i tornar, un lloc sinistre. Quan hi ets no et refies de ningú, notes a la pell les mentides, com et miren. Aquí no cal ni pensar en una shura de dones, el frau a les eleccions fa vergonya, i al Sud no vota ni una ànima. Polítics sonats, insuportables i de pensament obscurntista que no entenen res del món real, tancats en el seu districte on manen les lleis dels ulls i les dents, i on decideixen amb tot el pensament podrit acumulat pels anys de guerra en un espai de 10 quilòmetres al seu voltant. Un lloc sinistre de filles casadores a canvi de morts, de nens i animals violats per igual i de proxenetes de xabalets. Literal, insuportable. I això no és la cultura, això ho ha fet la guerra. En un entorn tan hostil, tot el bo ara és violència i la justícia de les guerres: si tu mors jo em salvo… res més. Quan els homes et miren saps que estan pensant ‘m’importes ben poc, i metre parlo amb tu només penso en el que podria fer-te, des de matar-te fins en un jaç’. Jo entenc la Marina i se perquè venia. Juntes els aguantàvem i hi anàvem, només per la recerca. L’Ahmad, el conductor que encara em cuida, ens hi acompanyava, amb la seva barba i dos chaudris al cap, el d’ella i el meu. Estic segura que deia als de casa que anava al Panjshir… però venia.

Ara, amb una beca de tres mesos m’ha deixat sola i ha marxat a Europa després de mil pressions de les amigues casades que senten per ella aquella enveja tant humana de l’infeliç que no té collons de canviar les coses i no poden ni pensar en veure-la guanyar la seva trista partida de vida. La fan sentir vella amb 27 anys. Un dia, xerràvem dins el cotxe tornant d’entrevistar algú i em va dir ‘si no em donen la beca grossa em prometo, ho tinc decidit’ (me’n recordo perfectament d’aquell dia, però fins ara que ja no s’hi pot fer res, no he entès del tot el que significava). Al final les paraules dels altres van desbancar qualsevol cosa que ella encara pogués pensar o sentir. No veia res i es va prometre ara fa tres mesos, ja no pot més. Aquell xicot ja no és ni amic, és un típic bastard que li quarta tota autonomia, la destrossa, i no la deixa viure. La Marina és massa rebel per aguantar tot això, és massa lliure per aquest país. Però no és culpa seva, l’han educat així i no hi ha res que li faci més mal que perdre les mil coses que l’atrauen. Els seus pares la van ensenyar a ser independent però això en aquest món l’ha destrossada. Per voler-la afganesa no calia ni tants coneixements ni tanta llibertat. Que ell es comporti així no és cap sorpresa, és el que fan tots els homes del país. Ara la Marina no sap per on navega i em parla d’un xabal que ha conegut per internet, casat, infeliç, sense fills i que es vol divorciar i fugir amb ella. No se si això és cap solució, perquè tornar no em sembla pas que pugui, ara que literalment s’ha escapat.

Ahir va trucar son pare. L’home ha marxat a Bamiyan a passar l’Eid i li va demanar que tornés a Kabul, perquè es volia acomiadar. El pare no s’ha presentat, està ofès, ferit i s’amaga. I tot perquè la Marina va ser sincera i li va fer saber el pla. Li va dir que marxaria i que volia forçar el promès a trencar el l’enllaç. La decisió representa una bona dosi de mala reputació en aquest forat de món però no tanta com el que passaria si fos ella qui partís peres. Així només serà una esgarrada, que la sentencia, a ella igual que a la família. Al pare el jutjaran, ho ha donat tot a les seves filles perquè aprenguin a pensar, i què? Ara tampoc podrà venir a l’aeroport a dir-li adéu perquè la gent el mira pel carrer i el senyalen amb el dit. I és que aquesta societat té el do de torna boig a qualsevol que tingui la intenció de pensar, de canviar res, aquí tothom està espantat, aquesta gent té pànic, és la guerra. Però el pare no tindrà pebrots de venir a l’aeroport, estava clar.

El mal que li deu fer al pare tal com el miren els veins fa que la Marina s’acomiada de mi a l’aeroport plorant, tal com ha passat les dues darreres setmanes, i ella de són pare sempre en parlava bé. Tots dos vessen llàgrimes de les que fan mal de veritat, encara que no es vegin, n’estic segura, perquè si alguna cosa és òbvia és que son pare també plora i és tant víctima com ella. Sap que per acabar-la casant no calia donar-li aquesta educació. I tot per culpa de la força terrible d’aquesta societat, que encara que al món no hi hagi culpes si que en té la culpa, i la té perquè són les putes pressions socials en aquest cul del món on resen cinc cops al dia el que els hi ha destrossat la vida, a tots dos. Tal com deia Dovstoievski a ‘El gran inquisidor’ ningú vol aprendre a pensar i un noranta-nou per cent de la gent no volen cap misteri a la seva vida… massa feina.

Abans deia que sabia perquè venia a Logar la Marina, i és perquè morir-se no li fa por. Un pensament prou egoista, sí, i què? Té una educació de nivell A i per l’Afganistan és única, i pensa així.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s