Això no és viure… no ho interioritzis… no ho interioritzis

Al Jason Motlagh i l’Abdullah Ahmadzai

Algú es posà a picar amb els punys premuts la bossa de boxa que penja darrere les màquines de córrer. Ho fa amb tanta força que em fa venir un calfred. Sense parar de córrer em giro i veig el Josh amb el seu barret de llana al cap. Un amic, escriptor d’un mitjà molt influent, una persona sensible. Va ple de suor a la cara i pica tan fort com pot un tros de plàstic penjat que fa molt soroll, que belluga tant, que m’espanta. No du guants per protegir-se les mans. Ens mirem, no cal dir res, tots dos sabem què passa; jo, que també corria fins extenuar-me, paro, ell, deixa de donar cops fins a no poder respirar. Tots dos devem tenir un somriure trist a la boca, seiem a terra, al mig del gimnàs, l’un davant de l’altre.

M’explica el que ha viscut els dies que ha estat amb l’exèrcit patrullant per una de les valls de la mort, al sud. Jo no dic res, només escolto, però el puc notar a la pell perfectament, li miro els ulls, la cara, l’expressió, li sento el to de veu. Em diu que durant aquesta setmana ha vist a tres soldats perdre les cames, i un volar pels aires a deu metres davant seu. Que ell ha fet tot el possible per posar sempre els peus allà on els havia posat el soldat a qui seguia, però que mai estàs segur de res, i que com sempre, ha passat molts nervis. Que han dormit a terra i no han pogut tornar al campament durant tota la setmana, i que això ho ha fet tot molt més dur. Que necessita descansar d’exèrcits. Que necessita calmar-se. Que donar cops a la bossa de plàstic és un dels seus millors mecanismes de defensa. Que li cal extenuar-se, i que no vol tornar al sud fins la primavera vinent.

Des d’aquell dia, i abans que arribi l’hivern de veritat, ha fet dues escapades més. No ha passat res, per sort. Només li han volat RPGs per sobre el cap, mentre mirava postes de sol o caminava per valls tranquil·les.

Per la recerca, he dissenyat deu històries de vida. El dimarts, ahir, l’Abdullah va venir a Kabul, amb la Huma i els seus quatre guardaespatlles que a mi sempre em fan pensar que és un fanfarró. Hem fet l’entrevista, potser la setena que li faig. Hem dinat junts, i hem donat dinar a la seva seguretat; aquells quatre homes que s’esperen a la sala del costat les hores que calgui. Parlem de les eleccions, de política, del present i el futur de la província i del consell. L’Abdullah parla bé l’anglès, poc normal, un home agradable, acostumat a ajudar les dones a guanyar poder.

L’endemà, a dos quarts de nou del matí, truquen al meu mòbil. Jo dormo a aquesta hora, qui punyeta deu trucar? És el Gulamhil que des de la regió de l’Abdullah em diu que l’han assassinat mentre sortia de casa. Al matí següent. A mi, la universitat no m’ha preparat per això i m’he estat dos dies sense saber què fer, sense poder-me dir res a mi mateixa per calmar-me. Només alguna abraçada dels que els passa com jo, té sentit. Quan escolto l’entrevista, l’Abdullah encara és viu, però no. He trucat uns quants amics periodistes, a veure si algú volia publicar la seva història de vida. No és prou important, no sortirà a cap diari internacional. La trucada també m’ha servit per preguntar què havia de fer jo amb aquesta sensació que tinc a dins, que és nova, que no entenc, que em fa no poder fer res, que no em deixa concentrar: Dóna cops a la bossa de plàstic amb els punys, fins que et surti sang als artells, o corre fins que no pugis respirar.

L’endemà em trobo amb el rus, el periodista més silenciós de tot Kabul. De vegades fem broma dient-li que els seus silencis són pitjors que els que passen a les valls de l’Afganistan abans que passi un míssil pel cel. El seu amic fotògraf ha volat pels aires, ha perdut una cama, però no se’n sap l’abast de veritat. Formava part del club bang-bang i havia documentat tot el període del terror de Sud-àfrica, del qual Coetzee va escriure. D’aquell club, en tots aquest anys, dos fotògrafs s’han suïcidat, un va morir mentre feia fotos, i només quedava aquest. Mentre va passant el dia sabem que ha perdut totes dues cames, i l’endemà algú ens diu que les lesions són gravíssimes per tot el cos. Però la detonació li ha fet esclatar les cames per sota genolls i podrà portar una pròtesi-robot, cosa màgica. Les fotos que feia són espectaculars.

Els Hemingways, Orwells, Seymours i Capas del segle XXI són tots a Kabul, i es juguen la vida per fer la seva feina, i la seva psicologia, els seus braços o les seves cames ho acaben pagant. Sembla que saps coses, quan vius en un lloc com l’Afganistan, però la realitat és que no. Ets molt més vulnerable al forat que et fan els impactes de la vida aquí, la violència et senyala amb el dit, i cada cop que hi penses sens una tristesa extrema i profunda, i pensar que tu ho pots superar és una actitud infantil, prepotent. La guerra mata, per dins i per fora. Orwells i Hemingways del segle XXI estan escrivint la història, retratant-la i documentant-la per mitjà del forat que els ha fet la guerra, a tots ells, que eren persones normals…

I mentrestant ens anem dient i repetint ‘això no és la vida normal… no ho pots interioritzar… això no és la vida digna… ningú no hauria de viure així… no ho interioritzis… no t’hi acostumis’… encara que la majoria de gent del món només tinguin això per entorn diari.