Category Archives: Costums

Thelma & Louise

La Marina ha marxat. Cada dia que l’he vist en les dues darreres setmanes i li pregunto com està, sanglota. La trobo a l’skype a la nit i ja no dorm. Des del primer dia l’única solució que hi veig és que foti el camp d’aquest món miserable, d’hipocresies, aparences i enganys que mai la deixaran ser feliç.

La Marina, no té res de normal. És l’única afganesa que venia a Logar. Perquè ella no tenia por, per algun motiu que puc intuir, no tenia por. La gent, tant estrangers com del país, ningú hi vol anar. Tothom parla de les nenes que van matar quan anaven a l’escola amb un tir i des d’una moto. Tothom explica els xocs dels insurgents amb l’exèrcit americà cada dia, que surten a les teles de tot el món. Una sola carretera per anar i tornar, un lloc sinistre. Quan hi ets no et refies de ningú, notes a la pell les mentides, com et miren. Aquí no cal ni pensar en una shura de dones, el frau a les eleccions fa vergonya, i al Sud no vota ni una ànima. Polítics sonats, insuportables i de pensament obscurntista que no entenen res del món real, tancats en el seu districte on manen les lleis dels ulls i les dents, i on decideixen amb tot el pensament podrit acumulat pels anys de guerra en un espai de 10 quilòmetres al seu voltant. Un lloc sinistre de filles casadores a canvi de morts, de nens i animals violats per igual i de proxenetes de xabalets. Literal, insuportable. I això no és la cultura, això ho ha fet la guerra. En un entorn tan hostil, tot el bo ara és violència i la justícia de les guerres: si tu mors jo em salvo… res més. Quan els homes et miren saps que estan pensant ‘m’importes ben poc, i metre parlo amb tu només penso en el que podria fer-te, des de matar-te fins en un jaç’. Jo entenc la Marina i se perquè venia. Juntes els aguantàvem i hi anàvem, només per la recerca. L’Ahmad, el conductor que encara em cuida, ens hi acompanyava, amb la seva barba i dos chaudris al cap, el d’ella i el meu. Estic segura que deia als de casa que anava al Panjshir… però venia.

Ara, amb una beca de tres mesos m’ha deixat sola i ha marxat a Europa després de mil pressions de les amigues casades que senten per ella aquella enveja tant humana de l’infeliç que no té collons de canviar les coses i no poden ni pensar en veure-la guanyar la seva trista partida de vida. La fan sentir vella amb 27 anys. Un dia, xerràvem dins el cotxe tornant d’entrevistar algú i em va dir ‘si no em donen la beca grossa em prometo, ho tinc decidit’ (me’n recordo perfectament d’aquell dia, però fins ara que ja no s’hi pot fer res, no he entès del tot el que significava). Al final les paraules dels altres van desbancar qualsevol cosa que ella encara pogués pensar o sentir. No veia res i es va prometre ara fa tres mesos, ja no pot més. Aquell xicot ja no és ni amic, és un típic bastard que li quarta tota autonomia, la destrossa, i no la deixa viure. La Marina és massa rebel per aguantar tot això, és massa lliure per aquest país. Però no és culpa seva, l’han educat així i no hi ha res que li faci més mal que perdre les mil coses que l’atrauen. Els seus pares la van ensenyar a ser independent però això en aquest món l’ha destrossada. Per voler-la afganesa no calia ni tants coneixements ni tanta llibertat. Que ell es comporti així no és cap sorpresa, és el que fan tots els homes del país. Ara la Marina no sap per on navega i em parla d’un xabal que ha conegut per internet, casat, infeliç, sense fills i que es vol divorciar i fugir amb ella. No se si això és cap solució, perquè tornar no em sembla pas que pugui, ara que literalment s’ha escapat.

Ahir va trucar son pare. L’home ha marxat a Bamiyan a passar l’Eid i li va demanar que tornés a Kabul, perquè es volia acomiadar. El pare no s’ha presentat, està ofès, ferit i s’amaga. I tot perquè la Marina va ser sincera i li va fer saber el pla. Li va dir que marxaria i que volia forçar el promès a trencar el l’enllaç. La decisió representa una bona dosi de mala reputació en aquest forat de món però no tanta com el que passaria si fos ella qui partís peres. Així només serà una esgarrada, que la sentencia, a ella igual que a la família. Al pare el jutjaran, ho ha donat tot a les seves filles perquè aprenguin a pensar, i què? Ara tampoc podrà venir a l’aeroport a dir-li adéu perquè la gent el mira pel carrer i el senyalen amb el dit. I és que aquesta societat té el do de torna boig a qualsevol que tingui la intenció de pensar, de canviar res, aquí tothom està espantat, aquesta gent té pànic, és la guerra. Però el pare no tindrà pebrots de venir a l’aeroport, estava clar.

El mal que li deu fer al pare tal com el miren els veins fa que la Marina s’acomiada de mi a l’aeroport plorant, tal com ha passat les dues darreres setmanes, i ella de són pare sempre en parlava bé. Tots dos vessen llàgrimes de les que fan mal de veritat, encara que no es vegin, n’estic segura, perquè si alguna cosa és òbvia és que son pare també plora i és tant víctima com ella. Sap que per acabar-la casant no calia donar-li aquesta educació. I tot per culpa de la força terrible d’aquesta societat, que encara que al món no hi hagi culpes si que en té la culpa, i la té perquè són les putes pressions socials en aquest cul del món on resen cinc cops al dia el que els hi ha destrossat la vida, a tots dos. Tal com deia Dovstoievski a ‘El gran inquisidor’ ningú vol aprendre a pensar i un noranta-nou per cent de la gent no volen cap misteri a la seva vida… massa feina.

Abans deia que sabia perquè venia a Logar la Marina, i és perquè morir-se no li fa por. Un pensament prou egoista, sí, i què? Té una educació de nivell A i per l’Afganistan és única, i pensa així.

Anuncis

és que sí.

Demà passat la Shabona i la Shiba aniran a l’escola per primera vegada.

Tenen dotze i nou anys (més o menys, els afganesos no saben l’edat que tenen ni tenen aniversaris). Ha costat un mes. Els he comprat llibretes i bolígrafs perquè son pare no es queixi, l’ONG els paga els llibres.

La Shabona ha pujat aquest matí a la meva habitació. Poques vegades es dirigeix a mi per explicar-me alguna cosa, però avui son pare estava emprenyat i m’ha dit  què passava. El Kaka no vol comprar sabó de rentar plats, diu que jo en gasto massa. L’aboco cada dia a sobre els plats per rentar i així, quan ells els rabegen, m’asseguro que ja hi ha sabó. Li he dit a la nena que sempre ho faci així, i més o menys, li fa. Després hem fet persa, jo n’hi ensenyo a ella… coses que té la vida. Mentre escrivíem paraules em mira i diu: avui la mare ens ha anat a apuntar a l’escola. He obert els ulls de cop, m’he mirat la nena, he fet una botifarra amb el braç, i li he dit a la Shabona ahli, ahli, que vol dir perfecte. Ja no hem fet més classe. Educació, educació.

Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).

el cos

La Huma és una pakistanesa que fa vuit o nou anys que viu a Catalunya, és una crac, i és amiga meva. D’aquí a uns anys, quan el seu català sigui millor, serà una líder de les dones immigrants de les que sortiran a la tele. Ella m’ha preparat el viatge, l’avió, i m’ha vestit.

Ahir, a casa seva, em va donar sis conjunts de roba pak. No és ben bé igual, però colaré per algú que ve de Peshawar, es veu.

M’he vestit. Uns pantalons bombats, que porten unes gomes a la cintura perquè siguin ben amples, i només es fan estrets a l’alçada dels turmells. En tinc de topos blancs i liles, de negres, de verds i de brillants liles. I una túnica fins als genolls, dels mateixos colors i textures.

La seva filla, una noia mig catalana i poc pakistanesa (això té molt preocupats els seus pares) m’ha explicat que l’objectiu de totes aquestes capes és no deixar notar cap part del cos. Els pantalons i la túnica asseguren les cuixes, la panxa, els malucs i les natjes. Però a sobre de la túnica, encara hi va una mena de manta, de les mateixes teles, posada com un xal. Està pensada pels pits. A més, un vel negre amb plec al front, tapa el cabell, i es lliga sota la barbeta, amb nus.

Vestida així no saben si peso trenta o cent deu quilos. S’ho han currat pensant el vestit que més faria per les dones de les seves tradicions… estic segura, per molt que em diguin que no, que patiré molta calor. Això si, allà, no tindré ni cul, ni pits, ni malucs, ni cuixes, ni res… un tros de roba, poden estar ben tranquils els talibans.