Category Archives: Ells

D’aquest darrer i magnífic atac

Imagina’t que una bomba explota a l’altra punta de la ciutat i que tots els periodistes ho twitejen. Després imagina que et diuen que hi ha més suïcides, enfilats dalt de l’edifici en obres més alt dels voltants de l’embaixada americana, i que tot plegat sembla obra d’un estratega militar. Tu ets molt lluny, ben bé a l’altra banda de la ciutat, darrera la muntanya que la divideix, Kârte Seh. Imagina’t que no has sentit cap explosió, i penses, ‘ja hi tornem a ser, ja fa dies que els americans asseguren que hi haurà un gran atac commemoratiu de l’onze de setembre, però si això és tot el que els insurgents poden fer, anem bé‘, i continues treballant. Mentre, vas mirant twits i facebook, on també hi tens una bona pila de periodistes que envien informacions a l’instant. Després llegeixes que hi ha hagut un altre suïcida, una altra explosió, i que els insurgents parapetats dins l’edifici en obres llencen míssils a la ciutat, a l’ambaixada, al quarter general del país de la ISAF, i que es parla de morts a les oficines on han explotat els míssils. Oficines afganeses, al mig de la ciutat. Però Kabul, si no fos per aquella zona, continua fent la seva. Aleshores reps el correu d’una estudiant que t’informa que no pot venir a classe perquè ha de travessar la zona en atac, i que no li posis falta, que no poden sortir de l’oficina, que hi estan tancats fins a nou avís de les autoritats. El procediment normal.

Fas una darrera mirada a totes aquestes pàgines plenes de notícies instantànies, però només et fies dels periodistes de qui saps que te’n pots refiar, i no hi ha res nou. Carregues els llibres i les fotocòpies que tens preparats per fer la classe que ha de començar d’aquí cinc minuts, i surt del despatx. Són dos quarts menys cinc de quatre, i perplexa, veus professors i treballadors que corren pels passadissos de l’edifici. En veig un que prova de tancar la porta del seu despatx amb clau – ben bé que si hi ha un atac i necessita el temps de tancar el pany del despatx, és home mort, i em fa riure, és nou i no sap res; tinc la seva imatge i la seva cara de pànic gravada al cap. Cada cop que hi penso se m’escapa un somriure. Serà la meva imatge del dia-. Algú et diu ‘ves a l’edifici principal, tots hi hem d’anar’. I penses, ‘Una altra americanada’, ja entenc que això és la universitat americana i que eduquem en la més absoluta de les laxituds morals, pels talibans i els afganesos de moral hipòcrita. Però vols dir que cal espantar tot el personal? Tot passa a l’altra punta de la ciutat. Farem aquests simulacres d’evasió un cop al més cada cop que hi hagi un atac a qualsevol lloc de Kabul? No entenc aquests americans, entre ells soc com un peix fora de l’aigua. I veig el meu company del despatx de davant, que ha passat anys a l’Iraq i sap el pa que s’hi dóna. Li explico que fa tres hores que passen coses, que no entenc pas aquest nerviosisme sobtat, i em diu ‘Que no has sentit els trets, ni l’explosió? Això no és a l’altra punta, és aquí al costat’. Tranquil·lament, mentre mirem com alguns corren i els altres, com nosaltres, s’ho prenen amb serenitat, entrem als respectius despatxos, i agafem mòbils, ordinador i altres coses. Jo, no m’oblido d’agafar el meu ‘Fieldwork Under Fire’, el llibre que m’ha acompanyat tot aquest temps a l’Afganistan, i que ensenya a pensar les guerres. Sortim del despatx i explico al company que no he sentit res, i que encara que fos cert, no entenc el pànic dels afganesos que ‘ens protegeixen’ brandant les seves llarguíssimes pistoles apuntant cap al cel i corrent pel campus. S’han guillat, és la seva oportunitat de sentir-se importants, i no tenen un dit de front ni saben fer la seva feina. Enlloc de calmar tothom i fer-los entrar a l’edifici vigilat, els espanten. Els estudiants són un altre món, tothom està tranquil, hi estan avesats, com nosaltres. S’esperen dins l’edifici, xerran, i ens parlen als professors del tedi de ser aquí dins, tancats, i no poder anar a casa ni poder fer la classe.

Se’ns informa que no ens podem moure de l’edifici principal, i jo vaig llegint notícies pel mòbil. Busco els meus amics,després de xerrar una estona amb la noia casada amb un paixtu, que coneix el lloc i la gent com jo, i s’ho pren amb la mateixa serenitat i calma. I aleshores algú deixa anar que ha passat davant de l’Escola Habibia. Eh?!?!? Això és a dos minuts de casa caminant! Encara no se saben els morts, i jo pateixo pels vidres de la meva habitació. Si s’han trencat netejar serà un desastre, i no tinc temps d’atabalar-me per això, he d’escriure massa, i sóc dislèxica. Però aleshores penso en els nens de l’escola, suposo que a quarts de quatre ja no hi són. És l’escola de secundària més antiga de tot l’Afganistan. Té al davant la mesquita xiïta més gran del país, pagada pel govern iranià, que també vol el seu mos del pastís afganès que es reparteixen entre tots els països veïns, i més enllà una acadèmia de policia. Des del primer dia que vaig veure la casa que sé que tenir una acadèmia de policia afganesa, on els militar americans van cada dia a entrenar el soldats autòctons,  paret per paret amb la mesquita, i al costat de casa, no és cap gran idea. I dit i fet, atac a l’acadèmia.

Però els atacs no s’aturen. Ara n’hi ha hagut un a la part on viuen els corresponsals dels mitjans internacionals, a Kal-e Fatullah, un altre suïcida per a qui Alhà deu tenir les set verges preparades. És de l’única manera que em puc posar a la ment dels suïcides afganesos, que mereixen un estudi, com va passar amb els Kamikazes japonesos, als qui ningú no entenia. Truco al Habib, que em diu com a primer bon dia ‘odio els americans, que collons han vingut a fer al nostre país?!’. Ben bé que és una rara avis, i tot i així la primera reacció no és en contra dels insurgents, que continuen la batalla, parapetats en la foscor de la nit que ja és total. És pels americans. El Habib continua la conversa dient-me que la ciutat és  plena de suïcides i que vigili demà al matí. Té raó. Després m’explica exactament totes les bombes que els periodistes americans amb qui treballa han comptabilitzat. I em diu ‘ara que volia aquesta beca per poder marxar, no he pogut anar a l’entrevista. A veure si encara hi puc anar demà’, i ens posem a parlar d’això i d’alló. Les bombes… ja se sap.

Es fa de nit i encara som tancats al campus, només els estrangers, mentre esperem un cotxe que ens porti fins casa nostra, amb els companys de casa. Estem tots ben avorrits. El caps fan cares transcendentals, i a mi em fan riure més que cap altre cosa. Alguns fa un mes que viuen aquí, d’altres no han sortit mai del campus de la universitat. I pretenen protegir-nos. És còmic. Casa nostra és tant a prop de la bomba de l’acadèmia que quan arriba el cotxe ens carreguen a tots i fem una ruta totalment diferent. A veure si algun afganès o algun americà és prou espavilat per adonar-se que cada dia passem pel lloc atacat. Dubto que canviïn les rutines fins que no en parlem, jo i algú altre a qui els caps consideren fiables, i els fem veure que això no té cap sentit. Tota lògica és inexistent entre aquesta gent acostumada a obeir, a repetir esquemes i a no pensar. Tots hem vist imatges de les madrasses, on l’únic que aprenen és a bellugar el cos amunt i avall i repetir l’Alcorà. Llegeixo el que tuitejen des del ministeri: ‘Encara que hàgim d’entrar rajola per rajola matarem tots els insurgents parapetats al novè pis de l’edifici en obres. Però és de nit, som al vuitè, i no hi podem anar, al novè. Tot és negre i no es veu res’. Els insurgents, dos, pel que sembla, vuit hores més tard continuen disparant.

El primer que faig en llevar-me és mirar com ha acabat. I no ha acabat. El boig a qui Alhà espera encara dispara; i em ve al cap una pregunta: Els entrenen per matar tot el que puguin i després morir en espera d’Alhà, però el xicot que lluita tota la nit dalt de l’edifici ha d’estar  exhaust, tot sol, dia i nit engegant trets, i encara que desitja retrobar-se amb Alhà i amb les verges corresponents, no li defalleix la moral? com a les persones que no es suïciden. Pensa en els seus pares, amics, i germans? li fa por morir-se? veu que ja no es pot salvar i per això continua lluitant? Em sembla que a mi em passaria això.

Anuncis

Thelma & Louise

La Marina ha marxat. Cada dia que l’he vist en les dues darreres setmanes i li pregunto com està, sanglota. La trobo a l’skype a la nit i ja no dorm. Des del primer dia l’única solució que hi veig és que foti el camp d’aquest món miserable, d’hipocresies, aparences i enganys que mai la deixaran ser feliç.

La Marina, no té res de normal. És l’única afganesa que venia a Logar. Perquè ella no tenia por, per algun motiu que puc intuir, no tenia por. La gent, tant estrangers com del país, ningú hi vol anar. Tothom parla de les nenes que van matar quan anaven a l’escola amb un tir i des d’una moto. Tothom explica els xocs dels insurgents amb l’exèrcit americà cada dia, que surten a les teles de tot el món. Una sola carretera per anar i tornar, un lloc sinistre. Quan hi ets no et refies de ningú, notes a la pell les mentides, com et miren. Aquí no cal ni pensar en una shura de dones, el frau a les eleccions fa vergonya, i al Sud no vota ni una ànima. Polítics sonats, insuportables i de pensament obscurntista que no entenen res del món real, tancats en el seu districte on manen les lleis dels ulls i les dents, i on decideixen amb tot el pensament podrit acumulat pels anys de guerra en un espai de 10 quilòmetres al seu voltant. Un lloc sinistre de filles casadores a canvi de morts, de nens i animals violats per igual i de proxenetes de xabalets. Literal, insuportable. I això no és la cultura, això ho ha fet la guerra. En un entorn tan hostil, tot el bo ara és violència i la justícia de les guerres: si tu mors jo em salvo… res més. Quan els homes et miren saps que estan pensant ‘m’importes ben poc, i metre parlo amb tu només penso en el que podria fer-te, des de matar-te fins en un jaç’. Jo entenc la Marina i se perquè venia. Juntes els aguantàvem i hi anàvem, només per la recerca. L’Ahmad, el conductor que encara em cuida, ens hi acompanyava, amb la seva barba i dos chaudris al cap, el d’ella i el meu. Estic segura que deia als de casa que anava al Panjshir… però venia.

Ara, amb una beca de tres mesos m’ha deixat sola i ha marxat a Europa després de mil pressions de les amigues casades que senten per ella aquella enveja tant humana de l’infeliç que no té collons de canviar les coses i no poden ni pensar en veure-la guanyar la seva trista partida de vida. La fan sentir vella amb 27 anys. Un dia, xerràvem dins el cotxe tornant d’entrevistar algú i em va dir ‘si no em donen la beca grossa em prometo, ho tinc decidit’ (me’n recordo perfectament d’aquell dia, però fins ara que ja no s’hi pot fer res, no he entès del tot el que significava). Al final les paraules dels altres van desbancar qualsevol cosa que ella encara pogués pensar o sentir. No veia res i es va prometre ara fa tres mesos, ja no pot més. Aquell xicot ja no és ni amic, és un típic bastard que li quarta tota autonomia, la destrossa, i no la deixa viure. La Marina és massa rebel per aguantar tot això, és massa lliure per aquest país. Però no és culpa seva, l’han educat així i no hi ha res que li faci més mal que perdre les mil coses que l’atrauen. Els seus pares la van ensenyar a ser independent però això en aquest món l’ha destrossada. Per voler-la afganesa no calia ni tants coneixements ni tanta llibertat. Que ell es comporti així no és cap sorpresa, és el que fan tots els homes del país. Ara la Marina no sap per on navega i em parla d’un xabal que ha conegut per internet, casat, infeliç, sense fills i que es vol divorciar i fugir amb ella. No se si això és cap solució, perquè tornar no em sembla pas que pugui, ara que literalment s’ha escapat.

Ahir va trucar son pare. L’home ha marxat a Bamiyan a passar l’Eid i li va demanar que tornés a Kabul, perquè es volia acomiadar. El pare no s’ha presentat, està ofès, ferit i s’amaga. I tot perquè la Marina va ser sincera i li va fer saber el pla. Li va dir que marxaria i que volia forçar el promès a trencar el l’enllaç. La decisió representa una bona dosi de mala reputació en aquest forat de món però no tanta com el que passaria si fos ella qui partís peres. Així només serà una esgarrada, que la sentencia, a ella igual que a la família. Al pare el jutjaran, ho ha donat tot a les seves filles perquè aprenguin a pensar, i què? Ara tampoc podrà venir a l’aeroport a dir-li adéu perquè la gent el mira pel carrer i el senyalen amb el dit. I és que aquesta societat té el do de torna boig a qualsevol que tingui la intenció de pensar, de canviar res, aquí tothom està espantat, aquesta gent té pànic, és la guerra. Però el pare no tindrà pebrots de venir a l’aeroport, estava clar.

El mal que li deu fer al pare tal com el miren els veins fa que la Marina s’acomiada de mi a l’aeroport plorant, tal com ha passat les dues darreres setmanes, i ella de són pare sempre en parlava bé. Tots dos vessen llàgrimes de les que fan mal de veritat, encara que no es vegin, n’estic segura, perquè si alguna cosa és òbvia és que son pare també plora i és tant víctima com ella. Sap que per acabar-la casant no calia donar-li aquesta educació. I tot per culpa de la força terrible d’aquesta societat, que encara que al món no hi hagi culpes si que en té la culpa, i la té perquè són les putes pressions socials en aquest cul del món on resen cinc cops al dia el que els hi ha destrossat la vida, a tots dos. Tal com deia Dovstoievski a ‘El gran inquisidor’ ningú vol aprendre a pensar i un noranta-nou per cent de la gent no volen cap misteri a la seva vida… massa feina.

Abans deia que sabia perquè venia a Logar la Marina, i és perquè morir-se no li fa por. Un pensament prou egoista, sí, i què? Té una educació de nivell A i per l’Afganistan és única, i pensa així.

dos petits prínceps

— Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour
moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai
pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi
qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous
aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour
toi unique au monde…
— Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur… je crois
qu’elle m’a apprivoisé…

Le Petit Prince – Antoine the Saint-Exupéry

El missatge va arribar a les 11 del matí i deia això:

Ràbia, Ramin say if you wanna come to Gandomak tonight because I am leaving the country for good and I wanna see all my friends in Gandomak tonight. Ali

He agafat el telèfon i l’he trucat. No entenia res, però el missatge era clar, i era trist. M’ha dit que se’n van tots dos. Demà l’un vola cap a Tadjikistan, i l’altre ho farà dijous o divendres. Han assegurat molt convençuts que sense cap problema es trobaran a Turquia, i d’allà entraran a Europa navegant tres dies en barca fins les platges gregues. Després provaran d’arribar a Alemanya, on hi tenen família. S’hi juguen la vida, i no se què pensar. Suposo que si els surt bé ho donarem per bo. Pasteres gregues per passar Schengen. I nosaltres ni ho sabem, però així són les notícies d’Europa; magnífica Europa! Als catalans només ens toca saber de Gibraltar… però em sembla que hi ha uns quants Gibraltar al nostre continent podrit.

Fa set mesos els vaig conèixer, i érem molt diferents; ara, són part de la meva vida. Amb l’Ali cal aguantar els silencis, per deixar-lo expressar-se, sinó, mai sabràs res d’ell; el Ramin és un espavilat però un tros de pa. I, com explica en Costa-Gravas, se’n van tots dos cap a Europa a trobar-se de tot. Els hi he dit el que penso: Europa és un paradís pels que en som, i un lloc miserables i fosc pels il·legals; i és el que els espera. Si tenen sort i aconsegueixen passar diran que són de Helmand i potser aconseguiran asil polític; però també es poden ofegar. Els afganesos no saben nedar… massa anys de guerra per aprendre coses dels països amb estat del benestar.

I jo no vull que marxin. Aquesta gent són com la meva família d’amics. Em cal que hi siguin. Punto. Formen part de la meva vida a Kabul.

Mentre esmorzàvem i ens acomiadàvem hem sentit la conversa de dos homes rics d’uns cinquanta anys. D’aquells rics que neixen amb la vida solucionada; afganesos o de qualsevol altre lloc del món:

No, these people do not go for education. They just want money – diu el que mai he sabut quina feina tenia, ni l’he vist mai treballar, però sempre està al darrera de la dona de l’altre.
They have a good job here, compared to the rest of the people in this country. They will never get anything of what they are dreaming of Europe. – potser no, però aquí, tu que ets qui els pagues, els dones 100 putos dòlars al mes per un dia de vacances… i menjar i dormir, és clar. Amb cinquanta anys i sense haver patit mai misèria costa poc jutjar, i es fa impossible que entenguis dos xavals de vint anys que tenen clar que a Kabul, per què tu puguis portar una vida que t’hauria de fer vergonya, no hi tenen cap futur.

I després venen les ONGs i ens diuen que no els hem d’apujar els sous, perquè si ho fem, es pensaran que poden viure a Kabul amb més diners… fot pena el discurs dels diners occidentals quan et trobes amb els xabals que es juguen la vida per marxar.

El seu germà diu que estan sonats, perquè sap el que els pot venir. Però en Najib és més llest, i resta aquí. S’esperarà que li enviïn una carta d’invitació i aleshores, segur, també volarà. Encara creu en el futur, els altres dos ja no hi creien. I a sa mare no li quedarà cap nen a casa, només la petita, que és una nena.

Però Europa tremola, que són afganesos i són tots uns terroristes. JaJaJa!

és que sí.

Demà passat la Shabona i la Shiba aniran a l’escola per primera vegada.

Tenen dotze i nou anys (més o menys, els afganesos no saben l’edat que tenen ni tenen aniversaris). Ha costat un mes. Els he comprat llibretes i bolígrafs perquè son pare no es queixi, l’ONG els paga els llibres.

La Shabona ha pujat aquest matí a la meva habitació. Poques vegades es dirigeix a mi per explicar-me alguna cosa, però avui son pare estava emprenyat i m’ha dit  què passava. El Kaka no vol comprar sabó de rentar plats, diu que jo en gasto massa. L’aboco cada dia a sobre els plats per rentar i així, quan ells els rabegen, m’asseguro que ja hi ha sabó. Li he dit a la nena que sempre ho faci així, i més o menys, li fa. Després hem fet persa, jo n’hi ensenyo a ella… coses que té la vida. Mentre escrivíem paraules em mira i diu: avui la mare ens ha anat a apuntar a l’escola. He obert els ulls de cop, m’he mirat la nena, he fet una botifarra amb el braç, i li he dit a la Shabona ahli, ahli, que vol dir perfecte. Ja no hem fet més classe. Educació, educació.

L’arribada de la Shabona

Molts van ser els camins que ens vam haver d’empescar per no morir […]

Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots,

i molts una suma no gens petita d’aberracions i de compromisos.

Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral,

fora de grans i directes intervencions de la sort,

no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors,

de l’estofa dels màrtirs i dels sants. De quantes maneres, doncs,

es pot arribar a la salvació és el que intentarem demostrar

explicant les històries de Schepschel, Alfred L., Elias i Henri.

Primo Levi. Si això és un home

Dijous a la tarda i ja és cap de setmana. En arribant a la casa nova em van presentar el personatge que ara volta els meus dies. Em van dir ‘té 12 anys i es diu Shabona’, i tot plegat em va quedar molt clar: ‘Ella s’encarrega de tu’. Ho entens? Fa molts anys que quan s’ha de fer alguna cosa a casa, de taula, s’aixeca ella, a la porta, hi va ella; no el seu germà, ni els seus pares. Aviat pot ser una bona font d’ingressos per una família sense cap coneixement, només cal casar-la. Un porc engreixat. Al seu cos, ni el més petit signe de formes adultes. Una nena preciosa, això sí; silenciosa i ara, part de la meva vida.

Ella no diu res, em mira, m’observa, és al meu voltant tota l’estona. Tanca les portes darrera meu. Fa allò que és tant normal si ets afganès (i que et pot fotre tant de mala baba si no ho ets): no em deixa mai sola. L’he de forçar a tornar-se’n a casa seva. Sinó, es quedarà palplantada al costat de la porta sense obrir, sense fer ni una respiració, sense moure’s més enllà de quan ella consideri que necessito ajuda. Deu pensar que no ens entendrem, si prova de parlar-me, i potser no. ¿Què en faré de les meves hores de soledat si no me’ls puc treure de sobre? De moment vaig endreçant la roba, i ella ve al darrera. Tanca portes, ordena sabates… fins que al final li dono piles de jerseis i penjadors que va portant d’un lloc a l’altre, al menys ara m’és útil, i a més, em sembla que li agrada.

Li ensenyo els meus llibres de persa, i després me n’ arrepenteixo. No sap llegir res però coneix les lletres.  De llegir en se molt més jo. Després de prou temps aquí aquesta gent continuen sent un misteri, i m’emprenya. Aquesta família no la conec, no se com agafar-me’ls, i la llengua només ho fa tot més difícil. Ja ho se que la pobresa fa malbé les persones i no hi vull pensar.

La mare pregunta al pare ‘t’ha donat diners?’ – i es pensa que no ho entenc.

No conec el pare; de moment, em toca callar. No puc fer-hi res, i perquè vagi a l’escola el seu pare hauria d’estar-hi d’acord… amb la frase de la mare en tinc prou per pensar que serà que no.

Ahir eren totes les dones de la família, potser quinze, amb les cosines, dins una mateixa habitació d’uns tres metres quadrats; d’allò n’hi diuen ‘casa nostra’. Com a la major part del món. Normalitat absoluta. L’Afganistan és un país sense portes, o més ben dit, les portes no són per ser tancades. Estaven estirades per terra, pels toshaks. Un parell donaven el pit a unes criatures que semblava que no podien ser seves, de tant velles que es veien les mares. Les joves jugaven amb les criatures que quedaven. Em volien fer entrar, però hi  feia una fortor d’humanitat tant forta que, de cop, vaig tenir pressa. La Shabona em diu que me’n vagi, i em mira amb un somriure. Potser li hauré d’ensenyar les coses que jo estic aprenent a llegir, potser la coneixeré, després provaré d’entendre què pensa son pare.

La nena em somriu en un país carregat de gent que només és amable amb els estrangers per veure quants diners en poden treure. Fet comprensible, però fastigós. Penso que d’una nena amb aquella careta, els silencis, i la mirada, no en puc esperar el mateix; no hauria. Encara no ho puc saber. La pobresa corromp fins un punt insospitat i des d’una edat molt inesperada.

tot mentides

La nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

Ara llegeixo el diari i veig que diuen no se què de 7 morts italians com a titular, que deuen ser, un 20% dels morts d’aquest cotxe bomba. Els altres són nens i nenes, joves i gent afganesa que treballaven a les botigues del voltant o del carrer,  els que caminaven i els que passaven amb el cotxe i el xofer. Els italians són pèrdues inavaluables, però són militars, i no són menys titulars que tota la resta d’afganesos que no surten, i que són civils; ningú els amaga, només és que ni els diuen. I no existeixen. Tres dies i és Eid, vides, mans, braços, cames, peus, cares, òrgans i ulls.

– Falten dos dies per acabar el Ramadà i no tinc gana. Avui, tinc un buit a l’estomac – parla, fa tormenta, condueix, i diu- Va, truca a la teva amiga, la que treballa per les eleccions i que ens digui si hi haurà una segona volta.

Truco l’amiga, el conductor posa benzina, entra i fa: què t’ha dit?

– M’ha dit que probablement no, que una de les coses que pensen que poden fer és una loia jirga. Encara no se sap segur. Demà o després d’Eid ho faran públic – és a dir, d’aquí uns quatre dies, quan s’acabi el Ramadà i fem els tres dies de festa.

– Però se m’ha fet aquesta mena de cosa, no menjo. Això són un munt de families, i Eid és demà passat.

– Jo he llegit que només hi ha hagut dos o tres morts…

– Mentides, com sempre. Trenta o quaranta. Jo visc al costat, allò és Maqroian i ha passat ben bé després del mercat, quan comencen els edificis comunistes. Avui no quedava ni un vidre per les botigues de Kabul. Ha petat molt fort, era en un cotxe.

– Mira… no ho se. Les eleccions han servit de ben poc, i ara aquesta gent és plantegen de fer-ne un altre cop. Per mi, la insurgència actuarà menys si es fa una Loia Jirga o…

– Bé –diu el conductor, fa una frase curta i després callem – et pots fer una altra pregunta: ¿I si en realitat és en Karzai qui controla tot això?

… la nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

records amb somriure

Jo era al balcó de casa ma tia. A casa, tots els germans, el pare i la mare vivien a Mazar. Jo, no se perquè, sempre vaig viure a Kabul amb la tieta. No hi tinc cap problema. Vaig ser molt feliç.

Recordo que anava a l’escola, i que tontejàvem amb les noies, tot sovint. Era normal, millor, era divertit. El primer petó me’l va fer la meva cosina, que tenia catorze anys, com jo.

Era a l’eixida del meu pis… suposo que ja has vist els edificis, són els habitatges socials que van construir els comunistes. Tots teníem cases dignes, i es vivia molt bé. La mare era per casa aquells dies, a Kabul, i jo, des del balcó, vaig veure una noia jove amb una minifaldilla, més curta que les que jo estava acostumat, i amb un tall que anava fins al capdamunt de la cuixa. Vaig cridar ma mare, i li vaig ensenyar, perquè jo la trobava molt bonica. Ella em va dir ‘és massa jove per portar aquestes faldilles’. Però ella sempre, sempre portava faldilles curtes en aquell temps.

L’endemà, des del mateix balcó, vaig veure com queien els primers coets dels mujahidins sobre Kabul. És l’últim record clar que tinc d’aquella ciutat. Jo tenia catorze anys, acabava de començar la guerra… ara en tinc trenta dos.

Aquesta és una història divertida de les que es troben per la capital… i tothom qui té records amb somriure avui refà casa seu. Aplicable a tantes vides…

Quatre parets

La derrota és bella i té èpica si la causa era noble
Salvador Sostres (algú ja ho havia dit abans)

Hi ha una cosa interessant en tots aquests països perillosos.
Les parets, al voltant dels llocs més bonics, no deixen veure el que hi ha a dins.
És un tema de seguretat.
Per la mateixa regla de tres, des de dins, tampoc podem veure el que hi ha a fora.
Ràbia, tifus, còlera

Tinc un amic que sempre diu que potser val la pena quedar-se a l’Afganistan, per més estudis que tinguis, i morir, o que et matin, per fer el teu país millor. A mi, d’entrada, sempre em sembla una bestiesa. Quan hi penso dos minuts seguits, i el veig a ell, encara em sembla més bajanada. Però després hi penso més, rumio, i m’adono que s’ha passat la vida lluitant pel seu país, fent guerres. Hi dono més voltes i veig que continua fent el mateix, n’està impregnat. Ara es dedica a fer que el jovent s’impliqui, es polititzi, en un país on fer política és el pitjor que et pot passar per la tupina. Té dos amics morts, del darrer any, i no se res dels que han quedat enrere.

Em pregunto, cada cop que em fa emfadar i ho verbalitza, quin sentit deu tenir per una societat cremada de tants martirs un sol martir més, en temps de ‘pau’. Una pau sense cap destí. Aquí, lluites pels drets humans i ets home mort, o dona morta. ¿I a qui li importa? ¿Serviria de res? Després m’ho miro des d’una altra banda i vegi que potser soc en un lloc on ja hi ha hagut massa martirs. On l’únic que aquesta mena d’humans volen, en el seu si més animal, com el nostre, és marxar i deixar enrera el patiment, la falta de futur, les normes socials, i les vides fixades per endavant sense possibilitat de dubte. Vides tancades entre quatre parets.

Un martir més no afecta ni als amics. No fa forat en ningú. Ja no. I per nosaltres que algú se’ns mori continua sent tant important. ¿Som nosaltres o ells els que no entenem el sentit de la vida? Perquè ¿I si són més vius els d’aquí que nosaltres? Això sí, un consell, sobretot no deixeu de tenir cura de vosaltres mateixos i així augmentarem la mitjana de vida dels catalans fins als 95 anys. Estic convençuda que el món ho necessita.

Buzkashi

És patètic. Són patètiques les ONGs i els progres en general del meu món desenvolupat. Tots i cada un d’ells no fan res més que parlar-me de la il·legalitat internacional que representa tenir tropes a l’Afganistan. I ho volen, i et forcen, i et farien dir que les tropes han de marxar. Per sort, encara em queda una mica de seny. I només caic a estones en un discurs que sols demostra que al primer món ens mirem el melic, i que òbviament no han trepitjat mai l’Afganistan. Poden escriure grans pamflets, per al gaudi dels internacionals i per fer-se famosos a Catalunya, però l’últim que faran és pensar en els afganesos. I de fet, és normal, ni han posat un peu en aquest país ni ho faran mai, s’estimen massa  a ells mateixos.
Perquè en el fons, la posició que defensaria avui i el que dirà qualsevol que s’hagi passat uns quants mesos en aquest país, i tingui dos dits de front, és que hi ha dos grans motius per mantenir, ara, i aquí l’ara és important, les tropes internacionals a l’Afganistan. L’ “ara” és transcendent perquè son aquestes tropes, com a actors que formen part del conflicte, les que mantenen l’statu quo vigent. I són elles part del joc, perquè són les que subcontracten companyies de reconstrucció i les que han de confiar la feina de la seguretat, per força, a la realitat d’aquest país. I la seguretat en aquest país només poden donar-la els mateixos ‘commnaders’ que a l’hora necessiten de les tropes occidentals per sobreviure. I segon, molts autors, i molts experts en Afganistan, afirmen, en obres de milers de pàgines (i, per cert, massa sovint insofribles d’acabar), que els Afganesos sempre han estat refractaris a qualsevol govern que ha vingut de fora o que té el suport d’estrangers. Però si gires l’argument, t’acabes adonant que tot al llarg del darrer segle els afganesos han demanat i acceptat l’ajut dels foraster, quan els ha estat necessari. I això s’assembla molt més a l’anàlisi que fa en Withney Azoy al Buzkashi sobre les relacions interpersonals entre clans, comunitats, grups tribals a l’Afganistan que no pas a la idea occidental de “la invasió”. És a dir, si els afganesos els necessiten per als seus jocs interns, que per més democràcia que imposem la seva cultura no ha canviat, ens enganyaran a tots, i faran per manera que els internacionals es quedin a l’Afganistan (com han fet durant el darrer segle, encara que ells mateixos neguin aquesta necessitat històrica de l’ajuda de l’estranger… paks, indis, iranians, anglesos de les colònies, russos i americans…) Em sembla que val la pena transcriure literal el que diu en Whitney Azoy:

“Els individus que es consideren a ells mateixos com a líders afirmen ser-ho mercès al nombre de persones que els segueixen. Són demandants d’autoritat en absència [dins la cultura] de cap institució que especifiqui autoritat […] El reconeixement extern ve donat per la resta d’individus […] caps de comunitats menors que perceben aquesta relació de patró-client del seu interès i avantatge [especialment en termes de subsistència i seguretat] […] però aquest clients tendeixen a apropar-se i allunar-se dels seus patrons […] sense cap pressió i trobar protecció i seguretat en d’altres. Per tant, els líders tendeixen a lluites i competicions pel seu poder constantment. La posició d’autoritat només es manté per mitjà d’esforços constants per controlar les fonts d’autoritat […] i l’èxit social ve molt menys donat per la rectitud moral que pels amics influents” (W. Azoy: Buzkashi, 30-31-32)

… i el control de la seguretat és actualment la base d’aquest poder… la traïció no es té en compte a l’Afganistan, perquè mana la supervivència. I avui fer-se els atemptats i protegir-se és una forma de supervivència prou digna.

I ho transcric per acabar amb la conclusió que en el fons a l’Afganistan no ha canviat res. Que els afganesos es relacionen amb els internacionals igual que es relacionen entre ells, depenent dels interessos de la comunitat. Que no tenen cap intenció de tractar-nos millor del que Sòcrates tractava els sofistes… amb una ironia que nosaltres ni reconeixem; i que de fet, són a casa seva, i tenen tot el dret a fotre’s de la comunitat internacional, i també dels que els venim a ‘estudiar’ (per sort, sabent que no sabem res, i que si ells no volen no entendrem res. Aquí, les tècniques de camp es basen en el rapport, en la complicitat, i si fas bons amics, pots aconseguir informacions privilegiades, si vas de sobrat, mai entendràs res).

De fet, a Catalunya no és massa diferent, com els llestos que m’atabalen amb el collons de les tropes internacional o ONGs que dediquen hores de paper a parlar d’aquest tema que als afganesos els importa un rave. Perquè els afganesos amb dos dits de front, ara mateix, fan política, a veure quin és el candidat amb qui s’ajunten i com poden millorar el seu estatus com a ètnia dins l’estat…  és la única manera de sobreviure. La insurgència porta a la necessitat de seguretat, i els petits atacs els fan els mateixos que donen protecció. Així són necessaris. És com si un extraterrestre vingués a Catalunya i ens expliqués que en el fons la Unió Europea destrossarà la nostra cultura. El fet és que potser no som tant rucs i ja ho sabem, i ens en protegim… doncs ells, més o menys igual, i a la seva manera, colla de savis!

Buzkashi (L’esport nacional… llegiu, llegiu…)

I una cançó per dedicar:

Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).