Veure la Guerra

Jo només volia veure la guerra de prop i Guatemala no m’havia servit. Feia massa anys que hi havia pau i només en quedava escoltar-ne les històries. Per fer boca, ja n’hi havia hagut prou. Però un cop presa la decisió, i saber que tindria els diners, la meva primera reacció va ser d’excitació però, tot seguit, va venir el pànic: no sé res de l’Afganistan, fet i fet, per més que n’hagi llegit. Vaig començar a pensar persones que me’n poguessin dir alguna cosa.

Amb la roba preparada a la maleta de ma vaig agafar l’avió de Heathrow. Devia estar molt nerviosa, perquè feia temps que no marxava per llarg. Per mi, era un cop més, convençuda de saber on anava, i de pensar que me’n sortiria. Anava a una guerra que semblava de veritat, i n’era molt de conscient d’això. Excitada per tornar a marxar, després de tants anys, prou que notava aquella sensació de d’anar a viure a l’estranger; la curiositat, potser una mica més madura, em venia el mateix sentiment.

Parapetada en llibretes i hores de viatge per endavant vaig arribar a Heathrow. Un dels no-llocs més grans del món. Buscava el meu vol de PIA cap Islamabad, una part del món que només havia sobrevolat, i no el trobava. Entaforats en un racó d’aquell laberint de sales d’embarcar hi havia dos senyals: Air India i PIA. Seguint els símbols entraves en una sala on el món canviava de lloc. Només veia que dones amb Sari, vels al cap i gent que em mirava. La canalla duien samarretes de tirants i faldilles curtes, com jo. La meva roba no semblava gaire escaient per aquella sala; no en vaig fer gaire cas, era a Heathrow.

Les complicacions van sortir perquè no duia visat per Pakistan, i no tenia bitllet per Kabul. En aquell temps, Kabul encara no apareixia a cap cercador de vols d’internet, ni a les agències. Havies d’anar a l’Índia o el Pakistan, i des d’allà, comprar un vol d’una d’aquestes companyies que tenen tot un inventari d’avions caiguts. Només podies disposar d’un bitllet per Kabul si anaves a aquests aeroports on els avions passen la penitència d’haver de peregrinar a aquell racó de món proscrit que era Kabul aleshores.

I vaig agafar aquell avió. Hi degotava aigua del sostre. No vaig parar de mirar a sota, on només s’hi veien muntanyes nues i resseques. Una immensitat de cims marrons, era l’estiu. Totes aquelles imatges pronosticaven que l’Afganistan seria un desert, a tres mil metres d’alçada. Els que volaven amb mi no em van reconfortar gaire més. M’interessaven, antropològicament, o bé veia afganesos vestits amb la moda xinesa més Kitx i passada o duien aquells vestits característics d’aquest banda del món, que jo només coneixia pels paquistanesos nouvinguts a Barcelona.

Vaig canviar el meu seient pel de costat de la finestra, absorta, perquè era la primera vegada que contemplava aquella terra àrida, i com d’eixuta era la terra erma on havia de viure. Al nostres peus es desplaçava amb lentitud un paisatge de dunes inacabables, que jo sabia que eren de pedra, impertèrrites i immòbils, amb rius en forma de serps esprimatxades reptant per mig d’unes valls brunes, lacòniques i eixutes. De tant en tant, es presentava a escena un escaquer diminut, disposat a fer ballar el cap a qualsevol curiós. No era de coloraines, ni tenia catifes verdoses, era tot d’un castany invariable i monocrom, parcel·les arranjades esquena per esquena, escadusseres, al costat del torrent. Aviat però vam començar a veure tot un tauler de tancats que s’estenia incansable, muntanyes amunt, envoltats de cims careners. Per primer cop a la vida vaig veure Kabul.

Amb un sol que enlluernava, havíem arribat. La cobria una calitja polsegosa de porqueria que omplia els narius de tots els seus habitants. Es feia difícil gaudir de la vida, en aquelles condicions tant magres.

Les eleccions us portaran la pau

Avui les finestres de casa han tremolat i la porta s’ha obert.  He sortit a la terrassa, tota tapada negra. Els veïns, treballadors de les empreses del meu barri, eren tots al balcó… miraven en una direcció. M’ha estat fàcil de veure-la, era la col·lumna de fum. Després he anat a treballar i hi havia el mateix fum als carrers, el del trànsit, les mateixes cues de cotxes, als mateixos llocs de cada matí.

A la tarda les coses eren diferents. Quan Kabul ha tremolat de por tothom anava a treballar. Però en tornant de les feines ja no.  Ja no. La gent ja no s’estava pels carrers. La por ha tornat. Un actor més, una altra carta de post-guerra que uns o altres fan servir per assegurar-se els èxits. Internacionals o  talibans.

Quan parlo de por, és d’aquella que plana sobre el país, sobre la ciutat. Se sosté, quieta, fins que torna a baixar amb la propera bomba. Com la pols de Kabul, que mai acaba de marxar, però s’enganxa a terra quan plou. Les persones la senten, la tasten,  l’oloren. És com quan la por, de tant en tant,  toca l’asfalt. Els arriba a la boca, al nas, i a les orelles. Quan això passa, hi ha hagut una explosió, i ha costat vides, mans, cames i braços.

… Ara només feia vuit mesos que no passava.

Des de mitja tarda les eleccions s’han fet estranyes:  Les bombes les han tancades a casa, a elles. Elles no volien explosions; amenaces de mort rotunda. Records que val més no mencionar. Elles pretenien sortir al carrer i votar. Elles volien que a casa les deixessin anar a votar. Però no. La por ho controla tot, i els talibans ho saben.

Elles m’ho han dit…

Qui no ho sap és la Unió Europea que per vergonya, parla d’unes eleccions injustes però netes. Em puc arribar a enfadar molt pensant en els kabulis;  en totes les dones de les regions que no han pogut sortir de casa. Fa molta vergonya. No vull creure que Europa sigui aixó, però ho és… ens hem convertit en un bressol de cultures opresor de cultures. Ser bressol no ens fa pas diferents, tot allò ho hem oblidat. Val la pena que comenci a desenvolicar la bandera vermella. La de l’avi.  De tota manera servirà de poc. D’aquí a deu anys els europeus podrem passejar pel món sent tant odiats com els americans.

Mentre treballava a terra, amb una escampada de papers i una companya, ens han dit que érem suicides.

records amb somriure

Jo era al balcó de casa ma tia. A casa, tots els germans, el pare i la mare vivien a Mazar. Jo, no se perquè, sempre vaig viure a Kabul amb la tieta. No hi tinc cap problema. Vaig ser molt feliç.

Recordo que anava a l’escola, i que tontejàvem amb les noies, tot sovint. Era normal, millor, era divertit. El primer petó me’l va fer la meva cosina, que tenia catorze anys, com jo.

Era a l’eixida del meu pis… suposo que ja has vist els edificis, són els habitatges socials que van construir els comunistes. Tots teníem cases dignes, i es vivia molt bé. La mare era per casa aquells dies, a Kabul, i jo, des del balcó, vaig veure una noia jove amb una minifaldilla, més curta que les que jo estava acostumat, i amb un tall que anava fins al capdamunt de la cuixa. Vaig cridar ma mare, i li vaig ensenyar, perquè jo la trobava molt bonica. Ella em va dir ‘és massa jove per portar aquestes faldilles’. Però ella sempre, sempre portava faldilles curtes en aquell temps.

L’endemà, des del mateix balcó, vaig veure com queien els primers coets dels mujahidins sobre Kabul. És l’últim record clar que tinc d’aquella ciutat. Jo tenia catorze anys, acabava de començar la guerra… ara en tinc trenta dos.

Aquesta és una història divertida de les que es troben per la capital… i tothom qui té records amb somriure avui refà casa seu. Aplicable a tantes vides…

tormenta sense twitter

A punt… els arbres van d’una banda a l’altra amb troncs prims que els fan volar com barques ancorades. Ja he obert la boca i he sentit l’olor de la sorra del desert. Deu minuts i no veuré res. Començarà la primera tempesta.

Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).