Category Archives: nosaltres

Quarta Qüestió: Deu anys de pau i democratització a l’Afganistan. Com es restableix la política en una societat traumatitzada per la violència.

Quarta Qüestió: Deu anys de pau i democratització a l’Afganistan. Com es restableix la política en una societat traumatitzada per la violència.

L’antropòloga i politòloga Èlia Susanna, des de 2008 que va, torna i viu a l’Afganistan per la seva tesi doctoral. Ha investigant el difícil procés de polis-tització d´un país que porta dècades sumit en la violència, com aquestes experiències violentes marquen a foc una democràcia que no avança. La seva experiència i recerca des del país mateix ens donarà claus per comprendre millor un dels centres de tensió del món contemporani i això que la comunitat internacional anomena ‘Processos de Pau i Democratització’.
Dia: dimarts, 4 de desembre de 2012, 18:30h.

Des dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i amb la col·laboració del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, el programa d’Humanitats (Grau d’Humanitats i Màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies), s’organitza un cicle conferències on quatre dels nostres col·laboradors docents ens exposen les seves recerques i reflexionen sobre temes clau per entendre el nostre món i la nostra condició social.

Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
Rambla Catalunya, 8. pral., Barcelona [mapa]

Anuncis

D’aquest darrer i magnífic atac

Imagina’t que una bomba explota a l’altra punta de la ciutat i que tots els periodistes ho twitejen. Després imagina que et diuen que hi ha més suïcides, enfilats dalt de l’edifici en obres més alt dels voltants de l’embaixada americana, i que tot plegat sembla obra d’un estratega militar. Tu ets molt lluny, ben bé a l’altra banda de la ciutat, darrera la muntanya que la divideix, Kârte Seh. Imagina’t que no has sentit cap explosió, i penses, ‘ja hi tornem a ser, ja fa dies que els americans asseguren que hi haurà un gran atac commemoratiu de l’onze de setembre, però si això és tot el que els insurgents poden fer, anem bé‘, i continues treballant. Mentre, vas mirant twits i facebook, on també hi tens una bona pila de periodistes que envien informacions a l’instant. Després llegeixes que hi ha hagut un altre suïcida, una altra explosió, i que els insurgents parapetats dins l’edifici en obres llencen míssils a la ciutat, a l’ambaixada, al quarter general del país de la ISAF, i que es parla de morts a les oficines on han explotat els míssils. Oficines afganeses, al mig de la ciutat. Però Kabul, si no fos per aquella zona, continua fent la seva. Aleshores reps el correu d’una estudiant que t’informa que no pot venir a classe perquè ha de travessar la zona en atac, i que no li posis falta, que no poden sortir de l’oficina, que hi estan tancats fins a nou avís de les autoritats. El procediment normal.

Fas una darrera mirada a totes aquestes pàgines plenes de notícies instantànies, però només et fies dels periodistes de qui saps que te’n pots refiar, i no hi ha res nou. Carregues els llibres i les fotocòpies que tens preparats per fer la classe que ha de començar d’aquí cinc minuts, i surt del despatx. Són dos quarts menys cinc de quatre, i perplexa, veus professors i treballadors que corren pels passadissos de l’edifici. En veig un que prova de tancar la porta del seu despatx amb clau – ben bé que si hi ha un atac i necessita el temps de tancar el pany del despatx, és home mort, i em fa riure, és nou i no sap res; tinc la seva imatge i la seva cara de pànic gravada al cap. Cada cop que hi penso se m’escapa un somriure. Serà la meva imatge del dia-. Algú et diu ‘ves a l’edifici principal, tots hi hem d’anar’. I penses, ‘Una altra americanada’, ja entenc que això és la universitat americana i que eduquem en la més absoluta de les laxituds morals, pels talibans i els afganesos de moral hipòcrita. Però vols dir que cal espantar tot el personal? Tot passa a l’altra punta de la ciutat. Farem aquests simulacres d’evasió un cop al més cada cop que hi hagi un atac a qualsevol lloc de Kabul? No entenc aquests americans, entre ells soc com un peix fora de l’aigua. I veig el meu company del despatx de davant, que ha passat anys a l’Iraq i sap el pa que s’hi dóna. Li explico que fa tres hores que passen coses, que no entenc pas aquest nerviosisme sobtat, i em diu ‘Que no has sentit els trets, ni l’explosió? Això no és a l’altra punta, és aquí al costat’. Tranquil·lament, mentre mirem com alguns corren i els altres, com nosaltres, s’ho prenen amb serenitat, entrem als respectius despatxos, i agafem mòbils, ordinador i altres coses. Jo, no m’oblido d’agafar el meu ‘Fieldwork Under Fire’, el llibre que m’ha acompanyat tot aquest temps a l’Afganistan, i que ensenya a pensar les guerres. Sortim del despatx i explico al company que no he sentit res, i que encara que fos cert, no entenc el pànic dels afganesos que ‘ens protegeixen’ brandant les seves llarguíssimes pistoles apuntant cap al cel i corrent pel campus. S’han guillat, és la seva oportunitat de sentir-se importants, i no tenen un dit de front ni saben fer la seva feina. Enlloc de calmar tothom i fer-los entrar a l’edifici vigilat, els espanten. Els estudiants són un altre món, tothom està tranquil, hi estan avesats, com nosaltres. S’esperen dins l’edifici, xerran, i ens parlen als professors del tedi de ser aquí dins, tancats, i no poder anar a casa ni poder fer la classe.

Se’ns informa que no ens podem moure de l’edifici principal, i jo vaig llegint notícies pel mòbil. Busco els meus amics,després de xerrar una estona amb la noia casada amb un paixtu, que coneix el lloc i la gent com jo, i s’ho pren amb la mateixa serenitat i calma. I aleshores algú deixa anar que ha passat davant de l’Escola Habibia. Eh?!?!? Això és a dos minuts de casa caminant! Encara no se saben els morts, i jo pateixo pels vidres de la meva habitació. Si s’han trencat netejar serà un desastre, i no tinc temps d’atabalar-me per això, he d’escriure massa, i sóc dislèxica. Però aleshores penso en els nens de l’escola, suposo que a quarts de quatre ja no hi són. És l’escola de secundària més antiga de tot l’Afganistan. Té al davant la mesquita xiïta més gran del país, pagada pel govern iranià, que també vol el seu mos del pastís afganès que es reparteixen entre tots els països veïns, i més enllà una acadèmia de policia. Des del primer dia que vaig veure la casa que sé que tenir una acadèmia de policia afganesa, on els militar americans van cada dia a entrenar el soldats autòctons,  paret per paret amb la mesquita, i al costat de casa, no és cap gran idea. I dit i fet, atac a l’acadèmia.

Però els atacs no s’aturen. Ara n’hi ha hagut un a la part on viuen els corresponsals dels mitjans internacionals, a Kal-e Fatullah, un altre suïcida per a qui Alhà deu tenir les set verges preparades. És de l’única manera que em puc posar a la ment dels suïcides afganesos, que mereixen un estudi, com va passar amb els Kamikazes japonesos, als qui ningú no entenia. Truco al Habib, que em diu com a primer bon dia ‘odio els americans, que collons han vingut a fer al nostre país?!’. Ben bé que és una rara avis, i tot i així la primera reacció no és en contra dels insurgents, que continuen la batalla, parapetats en la foscor de la nit que ja és total. És pels americans. El Habib continua la conversa dient-me que la ciutat és  plena de suïcides i que vigili demà al matí. Té raó. Després m’explica exactament totes les bombes que els periodistes americans amb qui treballa han comptabilitzat. I em diu ‘ara que volia aquesta beca per poder marxar, no he pogut anar a l’entrevista. A veure si encara hi puc anar demà’, i ens posem a parlar d’això i d’alló. Les bombes… ja se sap.

Es fa de nit i encara som tancats al campus, només els estrangers, mentre esperem un cotxe que ens porti fins casa nostra, amb els companys de casa. Estem tots ben avorrits. El caps fan cares transcendentals, i a mi em fan riure més que cap altre cosa. Alguns fa un mes que viuen aquí, d’altres no han sortit mai del campus de la universitat. I pretenen protegir-nos. És còmic. Casa nostra és tant a prop de la bomba de l’acadèmia que quan arriba el cotxe ens carreguen a tots i fem una ruta totalment diferent. A veure si algun afganès o algun americà és prou espavilat per adonar-se que cada dia passem pel lloc atacat. Dubto que canviïn les rutines fins que no en parlem, jo i algú altre a qui els caps consideren fiables, i els fem veure que això no té cap sentit. Tota lògica és inexistent entre aquesta gent acostumada a obeir, a repetir esquemes i a no pensar. Tots hem vist imatges de les madrasses, on l’únic que aprenen és a bellugar el cos amunt i avall i repetir l’Alcorà. Llegeixo el que tuitejen des del ministeri: ‘Encara que hàgim d’entrar rajola per rajola matarem tots els insurgents parapetats al novè pis de l’edifici en obres. Però és de nit, som al vuitè, i no hi podem anar, al novè. Tot és negre i no es veu res’. Els insurgents, dos, pel que sembla, vuit hores més tard continuen disparant.

El primer que faig en llevar-me és mirar com ha acabat. I no ha acabat. El boig a qui Alhà espera encara dispara; i em ve al cap una pregunta: Els entrenen per matar tot el que puguin i després morir en espera d’Alhà, però el xicot que lluita tota la nit dalt de l’edifici ha d’estar  exhaust, tot sol, dia i nit engegant trets, i encara que desitja retrobar-se amb Alhà i amb les verges corresponents, no li defalleix la moral? com a les persones que no es suïciden. Pensa en els seus pares, amics, i germans? li fa por morir-se? veu que ja no es pot salvar i per això continua lluitant? Em sembla que a mi em passaria això.

Conferència: L’Afganistan d’avui des de la seva gent

“Dos anys a Kabul”

Data i Hora Inici: 08/06/2011 19:00 Població: Igualada
Lloc: Sala d’Actes de la Biblioteca
Temàtica: Biblioteca Central Igualada
Perfil: General
Conferència a càrrec d’Èlia Susanna, que farà cinc cèntim de la realitat actual de l’Afganistan.

(no són dos anys ni molt menys… encara)

No vull saber res dels hiverns de Kabul

Me’n vaig a Rússia (per un temps)

Tots es Motors – A Rússia – Antònia Font

Gràcies Carles Maria

En Carles Maria Balsells diu això: ‘Èlia
Jo, no se què dir… segur que no serà tant, però gràcies.

Surtin-pel-ràdio

Entrevista al programa Tots x Tots de la COM.

Cada cop m’és més complicat explicar l’Afganistan en un quart d’hora. Per sentir-la pitjeu icí.

Això no és viure… no ho interioritzis… no ho interioritzis

Al Jason Motlagh i l’Abdullah Ahmadzai

Algú es posà a picar amb els punys premuts la bossa de boxa que penja darrere les màquines de córrer. Ho fa amb tanta força que em fa venir un calfred. Sense parar de córrer em giro i veig el Josh amb el seu barret de llana al cap. Un amic, escriptor d’un mitjà molt influent, una persona sensible. Va ple de suor a la cara i pica tan fort com pot un tros de plàstic penjat que fa molt soroll, que belluga tant, que m’espanta. No du guants per protegir-se les mans. Ens mirem, no cal dir res, tots dos sabem què passa; jo, que també corria fins extenuar-me, paro, ell, deixa de donar cops fins a no poder respirar. Tots dos devem tenir un somriure trist a la boca, seiem a terra, al mig del gimnàs, l’un davant de l’altre.

M’explica el que ha viscut els dies que ha estat amb l’exèrcit patrullant per una de les valls de la mort, al sud. Jo no dic res, només escolto, però el puc notar a la pell perfectament, li miro els ulls, la cara, l’expressió, li sento el to de veu. Em diu que durant aquesta setmana ha vist a tres soldats perdre les cames, i un volar pels aires a deu metres davant seu. Que ell ha fet tot el possible per posar sempre els peus allà on els havia posat el soldat a qui seguia, però que mai estàs segur de res, i que com sempre, ha passat molts nervis. Que han dormit a terra i no han pogut tornar al campament durant tota la setmana, i que això ho ha fet tot molt més dur. Que necessita descansar d’exèrcits. Que necessita calmar-se. Que donar cops a la bossa de plàstic és un dels seus millors mecanismes de defensa. Que li cal extenuar-se, i que no vol tornar al sud fins la primavera vinent.

Des d’aquell dia, i abans que arribi l’hivern de veritat, ha fet dues escapades més. No ha passat res, per sort. Només li han volat RPGs per sobre el cap, mentre mirava postes de sol o caminava per valls tranquil·les.

Per la recerca, he dissenyat deu històries de vida. El dimarts, ahir, l’Abdullah va venir a Kabul, amb la Huma i els seus quatre guardaespatlles que a mi sempre em fan pensar que és un fanfarró. Hem fet l’entrevista, potser la setena que li faig. Hem dinat junts, i hem donat dinar a la seva seguretat; aquells quatre homes que s’esperen a la sala del costat les hores que calgui. Parlem de les eleccions, de política, del present i el futur de la província i del consell. L’Abdullah parla bé l’anglès, poc normal, un home agradable, acostumat a ajudar les dones a guanyar poder.

L’endemà, a dos quarts de nou del matí, truquen al meu mòbil. Jo dormo a aquesta hora, qui punyeta deu trucar? És el Gulamhil que des de la regió de l’Abdullah em diu que l’han assassinat mentre sortia de casa. Al matí següent. A mi, la universitat no m’ha preparat per això i m’he estat dos dies sense saber què fer, sense poder-me dir res a mi mateixa per calmar-me. Només alguna abraçada dels que els passa com jo, té sentit. Quan escolto l’entrevista, l’Abdullah encara és viu, però no. He trucat uns quants amics periodistes, a veure si algú volia publicar la seva història de vida. No és prou important, no sortirà a cap diari internacional. La trucada també m’ha servit per preguntar què havia de fer jo amb aquesta sensació que tinc a dins, que és nova, que no entenc, que em fa no poder fer res, que no em deixa concentrar: Dóna cops a la bossa de plàstic amb els punys, fins que et surti sang als artells, o corre fins que no pugis respirar.

L’endemà em trobo amb el rus, el periodista més silenciós de tot Kabul. De vegades fem broma dient-li que els seus silencis són pitjors que els que passen a les valls de l’Afganistan abans que passi un míssil pel cel. El seu amic fotògraf ha volat pels aires, ha perdut una cama, però no se’n sap l’abast de veritat. Formava part del club bang-bang i havia documentat tot el període del terror de Sud-àfrica, del qual Coetzee va escriure. D’aquell club, en tots aquest anys, dos fotògrafs s’han suïcidat, un va morir mentre feia fotos, i només quedava aquest. Mentre va passant el dia sabem que ha perdut totes dues cames, i l’endemà algú ens diu que les lesions són gravíssimes per tot el cos. Però la detonació li ha fet esclatar les cames per sota genolls i podrà portar una pròtesi-robot, cosa màgica. Les fotos que feia són espectaculars.

Els Hemingways, Orwells, Seymours i Capas del segle XXI són tots a Kabul, i es juguen la vida per fer la seva feina, i la seva psicologia, els seus braços o les seves cames ho acaben pagant. Sembla que saps coses, quan vius en un lloc com l’Afganistan, però la realitat és que no. Ets molt més vulnerable al forat que et fan els impactes de la vida aquí, la violència et senyala amb el dit, i cada cop que hi penses sens una tristesa extrema i profunda, i pensar que tu ho pots superar és una actitud infantil, prepotent. La guerra mata, per dins i per fora. Orwells i Hemingways del segle XXI estan escrivint la història, retratant-la i documentant-la per mitjà del forat que els ha fet la guerra, a tots ells, que eren persones normals…

I mentrestant ens anem dient i repetint ‘això no és la vida normal… no ho pots interioritzar… això no és la vida digna… ningú no hauria de viure així… no ho interioritzis… no t’hi acostumis’… encara que la majoria de gent del món només tinguin això per entorn diari.

Entrevista per eleccions

L’entrevista de TotsxTots a COMRàdio del 17 de setembre de 2010:

http://comradioblocs.com/totsxtots/?powerpress_pinw=1235-podcast

La memòria de la mort… i de la vida

Mi último viaje a Buchenwald

Los escritores son los únicos capaces de mantener vivo el recuerdo de la muerte. En ese campo de concentración, que fue nazi y después estalinista, pueden encontrarse las raíces de la construcción de Europa

JORGE SEMPRÚN 05/04/2010

Ya no se trata de luchar contra los totalitarismos, dice Magris, sino combatir los particularismos.

Cuando todos los testigos hayan desaparecido, permanecerá todavía viva la memoria judía.

En un magnífico artículo, Catherine Herszberg evocó hace poco (Libération, 13 de febrero) una visita a Auschwitz, con ocasión del 65º aniversario del descubrimiento del campo por parte del Ejército Rojo. Acompañó allí a una vieja familiar, antigua deportada. Y su relato -lleno de ironía corrosiva, una mirada precisa y una emoción contenida- confirma con brillantez una idea que comparto desde hace años: la escritura y los escritores son los únicos capaces de mantener vivo el recuerdo de la muerte. Si no, si los escritores no se apoderan de esa memoria de los campos de concentración, si no la hacen revivir y sobrevivir mediante su imaginación creadora, se apagará con los últimos testigos, dejará de ser un recuerdo en carne y hueso de la experiencia de la muerte.

El texto de Catherine Herszberg se titulaba precisamente, de forma premonitoria, Los funerales de la memoria.

Sin embargo, pese a la pertinencia entristecida de ese relato, pese a su análisis lúcido y desengañado de las trampas, las dificultades y los errores inevitables de las conmemoraciones oficiales, el 11 de abril estaré en Buchenwald, en la explanada en la que se pasaba lista a los prisioneros, para tomar la palabra durante la ceremonia conmemorativa de la liberación del campo por parte de los soldados estadounidenses del Tercer Ejército del general Patton. He aceptado la invitación que me han hecho la ministra-presidenta del Gobierno de Turingia, Christine Lieberknecht, y el director del Monumento de Buchenwald-Dora, mi amigo el profesor Volkhard Knigge.

¿Por qué lo he hecho, por qué motivos?

Por una razón principal, de la que derivan todas las demás, que son complementarias: porque es la última vez. Quiero decir, desde luego, la última vez para mí. Dentro de cinco años (las conmemoraciones oficiales, probablemente para subrayar su solemnidad, se celebran con un ritmo quinquenal), en el 70º aniversario del descubrimiento y la liberación de los campos, yo ya no estaré.

Por última vez, pues, el 11 de abril, ni resignado a morir ni angustiado por la muerte, sino furioso, extraordinariamente irritado por la idea de que pronto ya no estaré aquí, en medio de la belleza del mundo o, por el contrario, en su grisácea insipidez -que en este caso concreto son la misma cosa-, por última vez, diré lo que creo que tengo que decir.

¡Se comprenderá que no quiera perderme semejante ocasión!

En primer lugar, la explanada de Buchenwald, bajo el viento glacial del Ettersberg -un viento de una eternidad mortífera, que sopla sin cesar, incluso en primavera-, es un lugar idóneo para hablar de Europa. Porque Buchenwald fue un campo nazi hasta abril de 1945. Los últimos deportados, partisanos yugoslavos, salieron de él en junio de ese año.

Ahora bien, el campo volvió a abrirse en septiembre con el nombre de Speziallager n° 2, campo especial número 2 de la policía soviética en la zona de ocupación rusa.

Fue en 1950, tras la creación de la República Democrática Alemana (RDA), cuando el campo se cerró y se transformó en lugar para el recuerdo. Pero hubo que esperar a 1989, a la caída del Muro de Berlín y el imperio soviético y la reunificación democrática de Alemania, para que Buchenwald pudiera asumir sus dos memorias, su doble pasado de campo de concentración sucesivamente nazi y estalinista.

Es, por tanto, un lugar ideal, único, para reflexionar sobre Europa, para meditar sobre su origen y sus valores. Para recordar a los jóvenes visitantes -miles cada año-, a los estudiantes del mundo entero que hacen allí cursillos de historia, que las raíces de Europa pueden encontrarse en ese lugar, en las huellas materiales del nazismo y el estalinismo, contra las cuales, precisamente, se inició la aventura de la construcción europea. Unas huellas visibles a simple vista: en lo alto de la colina, la chimenea achaparrada del crematorio, apagada para siempre, recuerda a las decenas de miles de muertos del campo nazi, a quienes encontraron su tumba en las nubes, como escribió Paul Celan. Al pie del Ettersberg, en cambio, en los límites del antiguo campo de cuarentena, un joven bosque plantado por las autoridades de la RDA oculta las fosas comunes en las que están sepultados, en desorden, anónimos, los miles de cadáveres del campo estalinista.

Es un lugar ideal, la explanada de Buchenwald, para recordar el origen de Europa, pero también para pensar en su futuro, en este momento de crisis, involución, falta de aliento y empuje. Un momento en el que viene a la memoria la frase de Edmund Husserl, pronunciada en Viena en 1935, en pleno apogeo de los totalitarismos: “El mayor peligro para Europa es el cansancio”.

Hoy, para emplear las palabras del gran escritor europeo Claudio Magris, lo fundamental ya no es luchar contra los totalitarismos, sino combatir los particularismos, convertir esta problemática suma de 27 países libres en una estructura multiforme y orgánica con una misma razón democrática.

Por otra parte, parece que este año participarán en las ceremonias de conmemoración veteranos estadounidenses del Tercer Ejército de Patton. Una ocasión perfecta para recordar el papel decisivo que desempeñaron en la liberación del campo los soldados afroamericanos de los batallones de choque, los jóvenes soldados hispanos del sur de Estados Unidos, con un habla castellana fluida y melodiosa, los hijos de los granjeros de la Norteamérica profunda que descubrieron, en aquella guerra justa y terrible, los valores universales de su democracia. El 11 de abril de 1945, mientras las vanguardias acorazadas de Patton, después de vencer y dispersar a la guarnición de Buchenwald y los hombres de la división SS Totenkopf, atacaban con éxito Weimar -rodeando el campo propiamente dicho, al que los estadounidenses no volvieron hasta 24 horas más tarde-, un jeep del ejército se presentó en la inmensa entrada del recinto.

Un jeep solitario en el estrépito de la batalla. Dos hombres de uniforme. Uno de ellos era civil, quizá periodista. El otro era un oficial, primer teniente. Pero lo importante no es eso. Lo importante son sus nombres. El civil se llamaba Egon W. Fleck, el oficial, Edward A. Tenenbaum. Decid estos nombres en voz alta y contened vuestras risas, contened vuestras lágrimas. Dos judíos norteamericanos fueron los primeros en franquear la entrada al campo de Buchenwald, acogidos como vencedores por los hombres en armas de la resistencia antifascista.

En los archivos estadounidenses puede verse el informe preliminar sobre Buchenwald que redactaron Fleck y Tenenbaum el 24 de abril de 1945 para sus superiores militares. Todavía se sienten su sorpresa, su trastorno y su emoción, tanto tiempo después. Pero esta increíble ironía de la Historia, esta burla ontológica que significa la presencia de Fleck y Tenenbaum (judíos americanos, pero de origen alemán bastante reciente; la prueba está en su informe preliminar, redactado en inglés pero en el que emplean la palabra alemana panzerfaust para referirse al bazuca, el arma individual anticarros) en la puerta de Buchenwald, esta maravillosa casualidad, nos remite a una verdad indiscutible.

Cuando todos los testigos -deportados y resistentes- hayan desaparecido, pronto, de aquí a unos años, permanecerá todavía una memoria viva, personal, de la experiencia de los campos de concentración, una memoria que nos sobrevivirá, que es la memoria judía. El último que recordará, mucho después de nuestra muerte, será uno de esos niños judíos que vimos llegar a Buchenwald en febrero de 1945, evacuados de Auschwitz, después de haber sobrevivido milagrosamente al frío, el hambre, el viaje interminable en vagones de mercancías, con frecuencia a la intemperie, para dar testimonio en nombre de todos los desaparecidos, los náufragos y los escapados, los judíos y los goyim (los no judíos), las mujeres y los hombres. ¡Larga vida al tornasol judío que refleja toda nuestra muerte!

Jorge Semprún es ex ministro de Cultura. Perteneció a la resistencia comunista y fue deportado de Francia a Buchenwald en 1943. © Le Monde, 2010. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

dos petits prínceps

— Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour
moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai
pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi
qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous
aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour
toi unique au monde…
— Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur… je crois
qu’elle m’a apprivoisé…

Le Petit Prince – Antoine the Saint-Exupéry

El missatge va arribar a les 11 del matí i deia això:

Ràbia, Ramin say if you wanna come to Gandomak tonight because I am leaving the country for good and I wanna see all my friends in Gandomak tonight. Ali

He agafat el telèfon i l’he trucat. No entenia res, però el missatge era clar, i era trist. M’ha dit que se’n van tots dos. Demà l’un vola cap a Tadjikistan, i l’altre ho farà dijous o divendres. Han assegurat molt convençuts que sense cap problema es trobaran a Turquia, i d’allà entraran a Europa navegant tres dies en barca fins les platges gregues. Després provaran d’arribar a Alemanya, on hi tenen família. S’hi juguen la vida, i no se què pensar. Suposo que si els surt bé ho donarem per bo. Pasteres gregues per passar Schengen. I nosaltres ni ho sabem, però així són les notícies d’Europa; magnífica Europa! Als catalans només ens toca saber de Gibraltar… però em sembla que hi ha uns quants Gibraltar al nostre continent podrit.

Fa set mesos els vaig conèixer, i érem molt diferents; ara, són part de la meva vida. Amb l’Ali cal aguantar els silencis, per deixar-lo expressar-se, sinó, mai sabràs res d’ell; el Ramin és un espavilat però un tros de pa. I, com explica en Costa-Gravas, se’n van tots dos cap a Europa a trobar-se de tot. Els hi he dit el que penso: Europa és un paradís pels que en som, i un lloc miserables i fosc pels il·legals; i és el que els espera. Si tenen sort i aconsegueixen passar diran que són de Helmand i potser aconseguiran asil polític; però també es poden ofegar. Els afganesos no saben nedar… massa anys de guerra per aprendre coses dels països amb estat del benestar.

I jo no vull que marxin. Aquesta gent són com la meva família d’amics. Em cal que hi siguin. Punto. Formen part de la meva vida a Kabul.

Mentre esmorzàvem i ens acomiadàvem hem sentit la conversa de dos homes rics d’uns cinquanta anys. D’aquells rics que neixen amb la vida solucionada; afganesos o de qualsevol altre lloc del món:

No, these people do not go for education. They just want money – diu el que mai he sabut quina feina tenia, ni l’he vist mai treballar, però sempre està al darrera de la dona de l’altre.
They have a good job here, compared to the rest of the people in this country. They will never get anything of what they are dreaming of Europe. – potser no, però aquí, tu que ets qui els pagues, els dones 100 putos dòlars al mes per un dia de vacances… i menjar i dormir, és clar. Amb cinquanta anys i sense haver patit mai misèria costa poc jutjar, i es fa impossible que entenguis dos xavals de vint anys que tenen clar que a Kabul, per què tu puguis portar una vida que t’hauria de fer vergonya, no hi tenen cap futur.

I després venen les ONGs i ens diuen que no els hem d’apujar els sous, perquè si ho fem, es pensaran que poden viure a Kabul amb més diners… fot pena el discurs dels diners occidentals quan et trobes amb els xabals que es juguen la vida per marxar.

El seu germà diu que estan sonats, perquè sap el que els pot venir. Però en Najib és més llest, i resta aquí. S’esperarà que li enviïn una carta d’invitació i aleshores, segur, també volarà. Encara creu en el futur, els altres dos ja no hi creien. I a sa mare no li quedarà cap nen a casa, només la petita, que és una nena.

Però Europa tremola, que són afganesos i són tots uns terroristes. JaJaJa!