Category Archives: observar la guerra

Quarta Qüestió: Deu anys de pau i democratització a l’Afganistan. Com es restableix la política en una societat traumatitzada per la violència.

Quarta Qüestió: Deu anys de pau i democratització a l’Afganistan. Com es restableix la política en una societat traumatitzada per la violència.

L’antropòloga i politòloga Èlia Susanna, des de 2008 que va, torna i viu a l’Afganistan per la seva tesi doctoral. Ha investigant el difícil procés de polis-tització d´un país que porta dècades sumit en la violència, com aquestes experiències violentes marquen a foc una democràcia que no avança. La seva experiència i recerca des del país mateix ens donarà claus per comprendre millor un dels centres de tensió del món contemporani i això que la comunitat internacional anomena ‘Processos de Pau i Democratització’.
Dia: dimarts, 4 de desembre de 2012, 18:30h.

Des dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i amb la col·laboració del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, el programa d’Humanitats (Grau d’Humanitats i Màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies), s’organitza un cicle conferències on quatre dels nostres col·laboradors docents ens exposen les seves recerques i reflexionen sobre temes clau per entendre el nostre món i la nostra condició social.

Lloc: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
Rambla Catalunya, 8. pral., Barcelona [mapa]

Anuncis

Veure la Guerra

Jo només volia veure la guerra de prop i Guatemala no m’havia servit. Feia massa anys que hi havia pau i només en quedava escoltar-ne les històries. Per fer boca, ja n’hi havia hagut prou. Però un cop presa la decisió, i saber que tindria els diners, la meva primera reacció va ser d’excitació però, tot seguit, va venir el pànic: no sé res de l’Afganistan, fet i fet, per més que n’hagi llegit. Vaig començar a pensar persones que me’n poguessin dir alguna cosa.

Amb la roba preparada a la maleta de ma vaig agafar l’avió de Heathrow. Devia estar molt nerviosa, perquè feia temps que no marxava per llarg. Per mi, era un cop més, convençuda de saber on anava, i de pensar que me’n sortiria. Anava a una guerra que semblava de veritat, i n’era molt de conscient d’això. Excitada per tornar a marxar, després de tants anys, prou que notava aquella sensació de d’anar a viure a l’estranger; la curiositat, potser una mica més madura, em venia el mateix sentiment.

Parapetada en llibretes i hores de viatge per endavant vaig arribar a Heathrow. Un dels no-llocs més grans del món. Buscava el meu vol de PIA cap Islamabad, una part del món que només havia sobrevolat, i no el trobava. Entaforats en un racó d’aquell laberint de sales d’embarcar hi havia dos senyals: Air India i PIA. Seguint els símbols entraves en una sala on el món canviava de lloc. Només veia que dones amb Sari, vels al cap i gent que em mirava. La canalla duien samarretes de tirants i faldilles curtes, com jo. La meva roba no semblava gaire escaient per aquella sala; no en vaig fer gaire cas, era a Heathrow.

Les complicacions van sortir perquè no duia visat per Pakistan, i no tenia bitllet per Kabul. En aquell temps, Kabul encara no apareixia a cap cercador de vols d’internet, ni a les agències. Havies d’anar a l’Índia o el Pakistan, i des d’allà, comprar un vol d’una d’aquestes companyies que tenen tot un inventari d’avions caiguts. Només podies disposar d’un bitllet per Kabul si anaves a aquests aeroports on els avions passen la penitència d’haver de peregrinar a aquell racó de món proscrit que era Kabul aleshores.

I vaig agafar aquell avió. Hi degotava aigua del sostre. No vaig parar de mirar a sota, on només s’hi veien muntanyes nues i resseques. Una immensitat de cims marrons, era l’estiu. Totes aquelles imatges pronosticaven que l’Afganistan seria un desert, a tres mil metres d’alçada. Els que volaven amb mi no em van reconfortar gaire més. M’interessaven, antropològicament, o bé veia afganesos vestits amb la moda xinesa més Kitx i passada o duien aquells vestits característics d’aquest banda del món, que jo només coneixia pels paquistanesos nouvinguts a Barcelona.

Vaig canviar el meu seient pel de costat de la finestra, absorta, perquè era la primera vegada que contemplava aquella terra àrida, i com d’eixuta era la terra erma on havia de viure. Al nostres peus es desplaçava amb lentitud un paisatge de dunes inacabables, que jo sabia que eren de pedra, impertèrrites i immòbils, amb rius en forma de serps esprimatxades reptant per mig d’unes valls brunes, lacòniques i eixutes. De tant en tant, es presentava a escena un escaquer diminut, disposat a fer ballar el cap a qualsevol curiós. No era de coloraines, ni tenia catifes verdoses, era tot d’un castany invariable i monocrom, parcel·les arranjades esquena per esquena, escadusseres, al costat del torrent. Aviat però vam començar a veure tot un tauler de tancats que s’estenia incansable, muntanyes amunt, envoltats de cims careners. Per primer cop a la vida vaig veure Kabul.

Amb un sol que enlluernava, havíem arribat. La cobria una calitja polsegosa de porqueria que omplia els narius de tots els seus habitants. Es feia difícil gaudir de la vida, en aquelles condicions tant magres.

D’aquest darrer i magnífic atac

Imagina’t que una bomba explota a l’altra punta de la ciutat i que tots els periodistes ho twitejen. Després imagina que et diuen que hi ha més suïcides, enfilats dalt de l’edifici en obres més alt dels voltants de l’embaixada americana, i que tot plegat sembla obra d’un estratega militar. Tu ets molt lluny, ben bé a l’altra banda de la ciutat, darrera la muntanya que la divideix, Kârte Seh. Imagina’t que no has sentit cap explosió, i penses, ‘ja hi tornem a ser, ja fa dies que els americans asseguren que hi haurà un gran atac commemoratiu de l’onze de setembre, però si això és tot el que els insurgents poden fer, anem bé‘, i continues treballant. Mentre, vas mirant twits i facebook, on també hi tens una bona pila de periodistes que envien informacions a l’instant. Després llegeixes que hi ha hagut un altre suïcida, una altra explosió, i que els insurgents parapetats dins l’edifici en obres llencen míssils a la ciutat, a l’ambaixada, al quarter general del país de la ISAF, i que es parla de morts a les oficines on han explotat els míssils. Oficines afganeses, al mig de la ciutat. Però Kabul, si no fos per aquella zona, continua fent la seva. Aleshores reps el correu d’una estudiant que t’informa que no pot venir a classe perquè ha de travessar la zona en atac, i que no li posis falta, que no poden sortir de l’oficina, que hi estan tancats fins a nou avís de les autoritats. El procediment normal.

Fas una darrera mirada a totes aquestes pàgines plenes de notícies instantànies, però només et fies dels periodistes de qui saps que te’n pots refiar, i no hi ha res nou. Carregues els llibres i les fotocòpies que tens preparats per fer la classe que ha de començar d’aquí cinc minuts, i surt del despatx. Són dos quarts menys cinc de quatre, i perplexa, veus professors i treballadors que corren pels passadissos de l’edifici. En veig un que prova de tancar la porta del seu despatx amb clau – ben bé que si hi ha un atac i necessita el temps de tancar el pany del despatx, és home mort, i em fa riure, és nou i no sap res; tinc la seva imatge i la seva cara de pànic gravada al cap. Cada cop que hi penso se m’escapa un somriure. Serà la meva imatge del dia-. Algú et diu ‘ves a l’edifici principal, tots hi hem d’anar’. I penses, ‘Una altra americanada’, ja entenc que això és la universitat americana i que eduquem en la més absoluta de les laxituds morals, pels talibans i els afganesos de moral hipòcrita. Però vols dir que cal espantar tot el personal? Tot passa a l’altra punta de la ciutat. Farem aquests simulacres d’evasió un cop al més cada cop que hi hagi un atac a qualsevol lloc de Kabul? No entenc aquests americans, entre ells soc com un peix fora de l’aigua. I veig el meu company del despatx de davant, que ha passat anys a l’Iraq i sap el pa que s’hi dóna. Li explico que fa tres hores que passen coses, que no entenc pas aquest nerviosisme sobtat, i em diu ‘Que no has sentit els trets, ni l’explosió? Això no és a l’altra punta, és aquí al costat’. Tranquil·lament, mentre mirem com alguns corren i els altres, com nosaltres, s’ho prenen amb serenitat, entrem als respectius despatxos, i agafem mòbils, ordinador i altres coses. Jo, no m’oblido d’agafar el meu ‘Fieldwork Under Fire’, el llibre que m’ha acompanyat tot aquest temps a l’Afganistan, i que ensenya a pensar les guerres. Sortim del despatx i explico al company que no he sentit res, i que encara que fos cert, no entenc el pànic dels afganesos que ‘ens protegeixen’ brandant les seves llarguíssimes pistoles apuntant cap al cel i corrent pel campus. S’han guillat, és la seva oportunitat de sentir-se importants, i no tenen un dit de front ni saben fer la seva feina. Enlloc de calmar tothom i fer-los entrar a l’edifici vigilat, els espanten. Els estudiants són un altre món, tothom està tranquil, hi estan avesats, com nosaltres. S’esperen dins l’edifici, xerran, i ens parlen als professors del tedi de ser aquí dins, tancats, i no poder anar a casa ni poder fer la classe.

Se’ns informa que no ens podem moure de l’edifici principal, i jo vaig llegint notícies pel mòbil. Busco els meus amics,després de xerrar una estona amb la noia casada amb un paixtu, que coneix el lloc i la gent com jo, i s’ho pren amb la mateixa serenitat i calma. I aleshores algú deixa anar que ha passat davant de l’Escola Habibia. Eh?!?!? Això és a dos minuts de casa caminant! Encara no se saben els morts, i jo pateixo pels vidres de la meva habitació. Si s’han trencat netejar serà un desastre, i no tinc temps d’atabalar-me per això, he d’escriure massa, i sóc dislèxica. Però aleshores penso en els nens de l’escola, suposo que a quarts de quatre ja no hi són. És l’escola de secundària més antiga de tot l’Afganistan. Té al davant la mesquita xiïta més gran del país, pagada pel govern iranià, que també vol el seu mos del pastís afganès que es reparteixen entre tots els països veïns, i més enllà una acadèmia de policia. Des del primer dia que vaig veure la casa que sé que tenir una acadèmia de policia afganesa, on els militar americans van cada dia a entrenar el soldats autòctons,  paret per paret amb la mesquita, i al costat de casa, no és cap gran idea. I dit i fet, atac a l’acadèmia.

Però els atacs no s’aturen. Ara n’hi ha hagut un a la part on viuen els corresponsals dels mitjans internacionals, a Kal-e Fatullah, un altre suïcida per a qui Alhà deu tenir les set verges preparades. És de l’única manera que em puc posar a la ment dels suïcides afganesos, que mereixen un estudi, com va passar amb els Kamikazes japonesos, als qui ningú no entenia. Truco al Habib, que em diu com a primer bon dia ‘odio els americans, que collons han vingut a fer al nostre país?!’. Ben bé que és una rara avis, i tot i així la primera reacció no és en contra dels insurgents, que continuen la batalla, parapetats en la foscor de la nit que ja és total. És pels americans. El Habib continua la conversa dient-me que la ciutat és  plena de suïcides i que vigili demà al matí. Té raó. Després m’explica exactament totes les bombes que els periodistes americans amb qui treballa han comptabilitzat. I em diu ‘ara que volia aquesta beca per poder marxar, no he pogut anar a l’entrevista. A veure si encara hi puc anar demà’, i ens posem a parlar d’això i d’alló. Les bombes… ja se sap.

Es fa de nit i encara som tancats al campus, només els estrangers, mentre esperem un cotxe que ens porti fins casa nostra, amb els companys de casa. Estem tots ben avorrits. El caps fan cares transcendentals, i a mi em fan riure més que cap altre cosa. Alguns fa un mes que viuen aquí, d’altres no han sortit mai del campus de la universitat. I pretenen protegir-nos. És còmic. Casa nostra és tant a prop de la bomba de l’acadèmia que quan arriba el cotxe ens carreguen a tots i fem una ruta totalment diferent. A veure si algun afganès o algun americà és prou espavilat per adonar-se que cada dia passem pel lloc atacat. Dubto que canviïn les rutines fins que no en parlem, jo i algú altre a qui els caps consideren fiables, i els fem veure que això no té cap sentit. Tota lògica és inexistent entre aquesta gent acostumada a obeir, a repetir esquemes i a no pensar. Tots hem vist imatges de les madrasses, on l’únic que aprenen és a bellugar el cos amunt i avall i repetir l’Alcorà. Llegeixo el que tuitejen des del ministeri: ‘Encara que hàgim d’entrar rajola per rajola matarem tots els insurgents parapetats al novè pis de l’edifici en obres. Però és de nit, som al vuitè, i no hi podem anar, al novè. Tot és negre i no es veu res’. Els insurgents, dos, pel que sembla, vuit hores més tard continuen disparant.

El primer que faig en llevar-me és mirar com ha acabat. I no ha acabat. El boig a qui Alhà espera encara dispara; i em ve al cap una pregunta: Els entrenen per matar tot el que puguin i després morir en espera d’Alhà, però el xicot que lluita tota la nit dalt de l’edifici ha d’estar  exhaust, tot sol, dia i nit engegant trets, i encara que desitja retrobar-se amb Alhà i amb les verges corresponents, no li defalleix la moral? com a les persones que no es suïciden. Pensa en els seus pares, amics, i germans? li fa por morir-se? veu que ja no es pot salvar i per això continua lluitant? Em sembla que a mi em passaria això.

Conferència: L’Afganistan d’avui des de la seva gent

“Dos anys a Kabul”

Data i Hora Inici: 08/06/2011 19:00 Població: Igualada
Lloc: Sala d’Actes de la Biblioteca
Temàtica: Biblioteca Central Igualada
Perfil: General
Conferència a càrrec d’Èlia Susanna, que farà cinc cèntim de la realitat actual de l’Afganistan.

(no són dos anys ni molt menys… encara)

Surtin-pel-ràdio

Entrevista al programa Tots x Tots de la COM.

Cada cop m’és més complicat explicar l’Afganistan en un quart d’hora. Per sentir-la pitjeu icí.

Això no és viure… no ho interioritzis… no ho interioritzis

Al Jason Motlagh i l’Abdullah Ahmadzai

Algú es posà a picar amb els punys premuts la bossa de boxa que penja darrere les màquines de córrer. Ho fa amb tanta força que em fa venir un calfred. Sense parar de córrer em giro i veig el Josh amb el seu barret de llana al cap. Un amic, escriptor d’un mitjà molt influent, una persona sensible. Va ple de suor a la cara i pica tan fort com pot un tros de plàstic penjat que fa molt soroll, que belluga tant, que m’espanta. No du guants per protegir-se les mans. Ens mirem, no cal dir res, tots dos sabem què passa; jo, que també corria fins extenuar-me, paro, ell, deixa de donar cops fins a no poder respirar. Tots dos devem tenir un somriure trist a la boca, seiem a terra, al mig del gimnàs, l’un davant de l’altre.

M’explica el que ha viscut els dies que ha estat amb l’exèrcit patrullant per una de les valls de la mort, al sud. Jo no dic res, només escolto, però el puc notar a la pell perfectament, li miro els ulls, la cara, l’expressió, li sento el to de veu. Em diu que durant aquesta setmana ha vist a tres soldats perdre les cames, i un volar pels aires a deu metres davant seu. Que ell ha fet tot el possible per posar sempre els peus allà on els havia posat el soldat a qui seguia, però que mai estàs segur de res, i que com sempre, ha passat molts nervis. Que han dormit a terra i no han pogut tornar al campament durant tota la setmana, i que això ho ha fet tot molt més dur. Que necessita descansar d’exèrcits. Que necessita calmar-se. Que donar cops a la bossa de plàstic és un dels seus millors mecanismes de defensa. Que li cal extenuar-se, i que no vol tornar al sud fins la primavera vinent.

Des d’aquell dia, i abans que arribi l’hivern de veritat, ha fet dues escapades més. No ha passat res, per sort. Només li han volat RPGs per sobre el cap, mentre mirava postes de sol o caminava per valls tranquil·les.

Per la recerca, he dissenyat deu històries de vida. El dimarts, ahir, l’Abdullah va venir a Kabul, amb la Huma i els seus quatre guardaespatlles que a mi sempre em fan pensar que és un fanfarró. Hem fet l’entrevista, potser la setena que li faig. Hem dinat junts, i hem donat dinar a la seva seguretat; aquells quatre homes que s’esperen a la sala del costat les hores que calgui. Parlem de les eleccions, de política, del present i el futur de la província i del consell. L’Abdullah parla bé l’anglès, poc normal, un home agradable, acostumat a ajudar les dones a guanyar poder.

L’endemà, a dos quarts de nou del matí, truquen al meu mòbil. Jo dormo a aquesta hora, qui punyeta deu trucar? És el Gulamhil que des de la regió de l’Abdullah em diu que l’han assassinat mentre sortia de casa. Al matí següent. A mi, la universitat no m’ha preparat per això i m’he estat dos dies sense saber què fer, sense poder-me dir res a mi mateixa per calmar-me. Només alguna abraçada dels que els passa com jo, té sentit. Quan escolto l’entrevista, l’Abdullah encara és viu, però no. He trucat uns quants amics periodistes, a veure si algú volia publicar la seva història de vida. No és prou important, no sortirà a cap diari internacional. La trucada també m’ha servit per preguntar què havia de fer jo amb aquesta sensació que tinc a dins, que és nova, que no entenc, que em fa no poder fer res, que no em deixa concentrar: Dóna cops a la bossa de plàstic amb els punys, fins que et surti sang als artells, o corre fins que no pugis respirar.

L’endemà em trobo amb el rus, el periodista més silenciós de tot Kabul. De vegades fem broma dient-li que els seus silencis són pitjors que els que passen a les valls de l’Afganistan abans que passi un míssil pel cel. El seu amic fotògraf ha volat pels aires, ha perdut una cama, però no se’n sap l’abast de veritat. Formava part del club bang-bang i havia documentat tot el període del terror de Sud-àfrica, del qual Coetzee va escriure. D’aquell club, en tots aquest anys, dos fotògrafs s’han suïcidat, un va morir mentre feia fotos, i només quedava aquest. Mentre va passant el dia sabem que ha perdut totes dues cames, i l’endemà algú ens diu que les lesions són gravíssimes per tot el cos. Però la detonació li ha fet esclatar les cames per sota genolls i podrà portar una pròtesi-robot, cosa màgica. Les fotos que feia són espectaculars.

Els Hemingways, Orwells, Seymours i Capas del segle XXI són tots a Kabul, i es juguen la vida per fer la seva feina, i la seva psicologia, els seus braços o les seves cames ho acaben pagant. Sembla que saps coses, quan vius en un lloc com l’Afganistan, però la realitat és que no. Ets molt més vulnerable al forat que et fan els impactes de la vida aquí, la violència et senyala amb el dit, i cada cop que hi penses sens una tristesa extrema i profunda, i pensar que tu ho pots superar és una actitud infantil, prepotent. La guerra mata, per dins i per fora. Orwells i Hemingways del segle XXI estan escrivint la història, retratant-la i documentant-la per mitjà del forat que els ha fet la guerra, a tots ells, que eren persones normals…

I mentrestant ens anem dient i repetint ‘això no és la vida normal… no ho pots interioritzar… això no és la vida digna… ningú no hauria de viure així… no ho interioritzis… no t’hi acostumis’… encara que la majoria de gent del món només tinguin això per entorn diari.

Entrevista per eleccions

L’entrevista de TotsxTots a COMRàdio del 17 de setembre de 2010:

http://comradioblocs.com/totsxtots/?powerpress_pinw=1235-podcast

Les fotos de l’observació

Les fotos de les eleccions a Kabul i la missió de la FEFA (A la pàgina dos i la tres hi surt la missió i tot l’equip treballant, tant als col·legis electorals com a la seu central on rebíem els informes)

Els textos de les eleccions començaran demà. Més que res, els vull escriure, perquè fa vergonya el que han fet els organismes internacionals i totes les mentides sobre eleccions lliures i netes…

En aquesta edició del público m’han fet una entrevista.

L’Afganistan està de moda… i jo també! (je)

Sembla que l’Afganistan s’ha posat una mica de moda! I és una mica culpa meva! Em fa il·lusió. Ara bé, més caldria que parlessin els afganesos i no pas jo… però els mitjans, el món, ja ho tenen això… si em maten, seré famosa sempre, però si no, els que mai podran marxar del paradís de les bombes són els afganesos, no jo!

Però sí, estic de moda (per sort, ja passarà)  aquí, aquí i aquí… i en venen més… ufffff.

Això sí, La Vanguardia continuarà tenint un periodista que digui coses com “los pashtunes, la etnia de los talibanes”. Ein? A menys coneixements més bestieses i més agosarades… una ètnia s’assimil·la a una ideologia… perdonin periodistes, però no n’hi ha prou que a la universitat aprenguin a escriure, també han d’aprendre a vigilar què diuen, com ho diuen, i que signifiquen els conceptes que fan servir… criminalitzem cultures, si us plau,  que no en tenim prou de fer-ho amb la nostra; i fem vint passos enredera, i tornem a allò de “el nacionalismo se cura viajando”… doncs no, senyors,  no és així, s’excita i s’irrita viatjant, quan descobreixes que les cultures no tenen res a veure amb les ideologies, i els mitjans de comunicació i els polítics s’entesten a utilitzar el que ens fa com a persones i com a societat… la nostra cultura, la genètica dels humans (més important que els genomes…) les cultures del món… per als seus discursos mediocres. Perquè ells no veuen res, o res més, que una eina útil per cobrir les seves mancances de preparació per materialitzar idees noves, impactants, i que serveixin d’alguna cosa al món.

Si us plau, no llegiu més diari que el Le Monde i més web que BBC-South Asia per saber, més o menys, el que passa de veritat a l’Afganistan.

Au! Es nota que ja estic a punt de tornar-hi!

Ningú suporta els talibans, però la gent odia aquest govern

Em sembla que aquest article el subscric al cent per cent. És en anglès, però m’ha agradat, i el penjo igual. De fet, el títol ja ho diu tot, però el que m’empipa és que no s’adonin que no cal dir que hi torna a haver guerra. M’agradaria més una hipòtesi amb més imaginació, senyors periodistes,  que digués que a totes les postguerres, però aquesta més, per la duresa, es fan passos endarrere, i especialment en època d’eleccions… o si no, perquè faig una tesi jo que parli just d’aquests períodes de democràtització de postguerra a l’estil NU… per no res de bo, suposo.

Robert Fisk: ‘Nobody supports the Taliban, but people hate the government’

As he leaves Afghanistan, our correspondent reflects on a failed state cursed by brutal fundamentalism and rampant corruption

Thursday, 27 November 2008 The Independent

Taliban fighters in Maydan Shahr, west of Kabul

AFP/GETTY IMAGES Taliban fighters in Maydan Shahr, west of Kabul

The collapse of Afghanistan is closer than the world believes. Kandahar is in Taliban hands – all but a square mile at the centre of the city – and the first Taliban checkpoints are scarcely 15 miles from Kabul. Hamid Karzai’s deeply corrupted government is almost as powerless as the Iraqi cabinet in Baghdad’s “Green Zone”; lorry drivers in the country now carry business permits issued by the Taliban which operate their own courts in remote areas of the country.

The Red Cross has already warned that humanitarian operations are being drastically curtailed in ever larger areas of Afghanistan; more than 4,000 people, at least a third of them civilians, have been killed in the past 11 months, along with scores of Nato troops and about 30 aid workers. Both the Taliban and Mr Karzai’s government are executing their prisoners in ever greater numbers. The Afghan authorities hanged five men this month for murder, kidnap or rape – one prisoner, a distant relative of Mr Karzai, predictably had his sentence commuted – and more than 100 others are now on Kabul‘s death row.

This is not the democratic, peaceful, resurgent, “gender-sensitive” Afghanistan that the world promised to create after the overthrow of the Taliban in 2001. Outside the capital and the far north of the country, almost every woman wears the all-enshrouding burkha, while fighters are now joining the Taliban’s ranks from Kashmir, Uzbekistan, Chechnya and even Turkey. More than 300 Turkish fighters are now believed to be in Afghanistan, many of them holding European passports.

“Nobody I know wants to see the Taliban back in power,” a Kabul business executive says – anonymity is now as much demanded as it was before 2001 – “but people hate the government and the parliament which doesn’t care about their security. The government is useless. With so many internally displaced refugees pouring into Kabul from the countryside, there’s mass unemployment – but of course, there are no statistics.

“The ‘open market’ led many of us into financial disaster. Afghanistan is just a battlefield of ideology, opium and political corruption. Now you’ve got all these commercial outfits receiving contracts from people like USAID. First they skim off 30 to 50 per cent for their own profits – then they contract out and sub-contract to other companies and there’s only 10 per cent of the original amount left for the Afghans themselves.”

Afghans working for charitable organisations and for the UN are telling their employers that they are coming under increasing pressure to give information to the Taliban and provide them with safe houses. In the countryside, farmers live in fear of both sides in the war. A very senior NGO official in Kabul – again, anonymity was requested – says both the Taliban and the police regularly threaten villagers. “A Taliban group will arrive at a village headman’s door at night – maybe 15 or 16 of them – and say they need food and shelter. And the headman tells the villagers to give them food and let them stay at the mosque. Then the police or army arrive in the day and accuse the villagers of colluding with the Taliban, detain innocent men and threaten to withhold humanitarian aid. Then there’s the danger the village will be air-raided by the Americans.”

In the city of Ghazni, the Taliban ordered all mobile phones to be switched off from 5pm until 6am for fear that spies would use them to give away guerrilla locations. The mobile phone war may be one conflict the government is winning. With American help the Interior Ministry police can now track and triangulate calls. Once more, the Americans are talking about forming “tribal militias” to combat the Taliban, much as they did in Iraq and as the Pakistani authorities have tried to do on the North West Frontier. But the tribal lashkars of the Eighties were corrupted by the Russians and when the system was first tried out two years ago – it was called the Auxiliary Police Force – it was a fiasco. The newly-formed constabulary stopped showing up for work, stole weapons and turned themselves into private militias.

“Now every time a new Western ambassador arrives in Kabul, they dredge it all up again,” another NGO official says in near despair. “‘Oh,’ they proclaim, ‘let’s have local militias – what a bright idea.’ But that will not solve the problem. The country is subject to brigandage as well as the cruelty of the Taliban and the air raids which Afghans find so outrageous. The international community has got to stop spinning and do some fundamental thinking which should have been done four or five years ago.”

What this means to those Westerners who have spent years in Kabul is simple. Is it really the overriding ambition of Afghans to have “democracy”? Is a strong federal state possible in Afghanistan? Is the international community ready to take on the warlords and drug barons who are within Mr Karzai’s own government? And – most important of all – is development really about “securing the country”? The tired old American adage that “where the Tarmac ends, the Taliban begins” is untrue. The Taliban are mounting checkpoints on those very same newly-built roads.

The Afghan Minister of Defence has 65,000 troops under his dubious command but says he needs 500,000 to control Afghanistan. The Soviets failed to contain the country even when they had 100,000 troops here with 150,000 Afghan soldiers in support. And as Barack Obama prepares to send another 7,000 US soldiers into the pit of Afghanistan, the Spanish and Italians are talking of leaving while the Norwegians may pull their 500 troops out of the area north of Heart. Repeatedly, Western leaders talk of the “key” – of training more and more Afghans to fight in the army. But that was the same “key” which the Russians tried – and it did not fit the lock.

“We” are not winning in Afghanistan. Talk of crushing the Taliban seems as bleakly unrealistic as it has ever been. Indeed, when the President of Afghanistan tries to talk to Mullah Omar – one of America‘s principal targets in this wretched war – you know the writing is on the wall. And even Mullah Omar didn’t want to talk to Mr Karzai.

Partition is the one option that no one will discuss – giving the southern part of Afghanistan to the Taliban and keeping the rest – but that will only open another crisis with Pakistan because the Pashtuns, who form most of the Taliban, would want all of what they regard as “Pashtunistan”; and that would have to include much of Pakistan’s own tribal territories. It will also be a return to the “Great Game” and the redrawing of borders in south-west Asia, something which – history shows – has always been accompanied by great bloodshed.

(a veure si algun dia escric alguna cosa sobre això del Paquistan, que ja té tela parlar sempre de l’Afganistan, i tota la porqueria de la regió surt del mateix lloc… ja es poden anar preparant, si les tropes pak van a la frontera Índia, els pobres afganesos en període electoral. que patiran!)