(Ja se que he trigat molt a escriure, em sap greu. Però qui s’acabi el post, trigarà quatre dies a llegir-lo, i serà un crac. Estic a la fase d’integració auto-anomenada en aquest blog d’ “informació-informació”. És una fase que consisteix en què, un cop superada la fase “bebè” de menjar, dormir i anar obrint els ulls, ara soc a l’estadi de la infantesa: acumulo aprenentatges, de tota mena. M’estic integrant, cada cop faig més el seus horaris; i m’encanta anar a recitals de poesia afganesa -un dia posaré fotos i tot, tot un món això dels afganesos i la poesia oral… encara no entenc gran cosa de dari…- Per això un post tant llarg, i amb tant rotllo, i carregat de coses, i on no m’explico, ja ho se, i que tampoc he sabut retallar. La veritat és que em sembla que d’aquí a un més ja no sabré què dir, aquest collons de país i tantes coses que hi passen m’haurà descol·locat massa. Buenu, aquí va el rotllo mal escrit d’avui).
– Saps què? Em sembla que demà passat em poso el chaudrí (burka). Així, quan vagi cap a la regió on treballaré i passem per la zona xunga/talibà de la carretera, no sabran que passa una estrangera. Els llocs on treballo jo, no són perillosos, tot i que Kapisa s’hi considera. Ja hi ha hagut el primer atemptat suïcida. No publicat, l’ONU ho ha amagat (avui els he tornat a veure, la zona xunga queda a l’altra punta de la regió. Jo he de treballar amb aquella gent, però no cal que hi vagi i òbviament, no hi aniré. És molt a prop d’on hi va haver l’avançada talibà de l’altre dia, on van matar els soldats francesos) Això sí, em posaré un burka i veuré què passa. En què et transformes tu, i potser podré notar, una mica, com se senten elles: només una mica, segur. I també veuré què són ells, i com es tornen. Perquè jo, se que soc estrangera, però ells, si no dic res, només veuen una dona. A veure què passa…
– Que xungo! Per què això ja és el màxim de la degradació de la dona, quina merda! I els homes uns malalts.
– Les dones i els homes, en matèria de sexes, en aquest país, són un cercle viciós, perquè l’islam radical és un puto cercle viciós. A l’hora de la veritat, les dones joves i les vídues, segons on viuen, poden ser més felices si el porten, per fer segons què. Perquè els homes, es tornen malalts del cap, amb les dones com a objecte de culte. Elles, per sortir al carrer a comprar alguna cosa i tornar a casa, de seguida, poden arribar a pensar que el chaudrí és molt útil, perquè no t’has ni de vestir, ni maquillar, ni res. Et diuen. Més cercle viciós.
Els nens coneixen a les mares per les sabates, quan els han de donar la ma, pels mercats. I de vegades, es confonen de mare… totes són iguals.
Perquè el fotut és que no puguin sortir de casa, no que portin burka. I que quan surtin hagin de ser perfectes. Que no puguin mirar als ulls als homes, i que hagin d’anar sempre acompanyades d’ells. Que només les que són àvies tinguin l’estatus i els collons de fotre cops de puny a sobre la taula i no posar-se mai el chaudrí, tallar els homes en un discurs, i prendre decisions. I òbviament no totes pensen que s’hagin de fer, n’hi ha que els matrimonis arreglats, que són la majoria, ja els van bé. I estan d’acord a vendre les filles.
– Tot plegat ja és ben patètic! I aquest drap! Pobres, viure així.
– Elles riuen. Ja se que es diu de tot arreu, ja ho se. Es diu “Elles, oh!, són pobres i riuen”. Doncs no. No és això. Sí que riuen, però és perquè no s’imaginen altres maneres de viure, perquè anar a les escoles d’aquí no les fa menys analfabetes, i perquè la més educada no ha sortit mai de Kabul.
De fet, el nivell de veneració que tenen a les dones per aquí fa que els homes respectin molt les dones; quan surten de casa. El problema és que difícilment poden sortir de casa sense ells.
Mira, jo, quan anem en cotxe, sempre vaig molt tapada, encara que em posi al davant… amb el vel llarg, el curt i el del cap… i ens paren, als check-points, que no fan por. Veuen que hi ha una dona, que és afganesa, i ens deixen marxa… així tracten les dones, amb molt respecte. Als pobles, el burka és el vestit tradicional, i els homes porten el seu. Si van sense barret, els homes es retreuen que s’han deixat el cap despullat. La meitat del que ens venen sobre el chaudrí són visions occidentals. Però si que és veritat que no saben res, però res. Preguntes del tipus “i perquè els estrangers veniu al nostre país, si no s’hi està gens bé?” No poden ni imaginar-se com és la nostra vida. Viure així és una merda, però les dones de poble, no saben res més. Aquí no hi ha teles. Als pobles, estan com nosaltres a començaments del segle dinou.
I l’infern. S’han passat trenta anys de guerres, i les coses estan molt pitjor que fa quatre anys. Tots ho diuen, i és cer. Els talibans els fan molta por, i la gent es torna de palla, perquè cada cop controlen més trossos del sud i de l’est del país. Poden tornar… i la població s’ajunten amb els insurgents (talibans principalment) només perquè ells els ofereixen protecció. Típica situació de societat de postguerra (si d’això se’n pot dir una postguerra).
El chaudrí és una de les seves presons. La família n’és una altra. El retorn dels talibans al poder és la presó més important. La por.
Són uns masclistes. La persona més oberta d’aquesta societat és un masclista per nosaltres. Però les postures radicals només ajuden aquesta ideologia fastigosa que són els talibans, tot i que, sense el valuós suport econòmic i en homes per a guerrilles del Pakistan (fot por el que passa ara, la desestabilització de la regió) i els ianquis, amb el suport a aquest govern, repartin armes al sud, i requisant-les al nord, tot això potser no seria tant bèstia. Aquesta gent han viscut 30 anys de guerres. I ara veuen aquestes coses. Els talibans eren la base de la doctrina de l’Islam del temps de Mahoma, i el “tot contra occident”. En temps dels comunistes les noies anaven amb minifaldilles.
Prova-ho, recupera una societat que ha patit la repressió talibana, i que es mor de por de sortir al carrer. Si al sud es cremen més escoles de nenes que mai, perquè questa és la mentalitat dels talibans que dominen tot allò. Però la mentalitat de molts homes d’aquest país, la immensa majoria ofegaria a qualsevol dona occidental.
Una penya que ha vist com s’executa en públic per robar, que ha vist presidents mutilats i penjats pel coll d’una grua; mans i braços tallats penjats públicament; dones amb tota mena de càstigs, i òbviament violades, per treballar clandestinament… i que de tot, només en fa cinc anys… on hi ha atacs suïcides i atacs amb metralladores cada dos dies… la gent té molta por. Qui és transgressor quan qualsevol dia la zona on tu vius la poden prendre els talibans? Quan saps que el teu veí pot fer-se dels seus? Quan ets molt conscient que el teu govern no farà res per tu? I quan els ulemes i mulas tenen un pes immens en com pensa la societat, i que són ells els que legitimen penya com el mulà Omar… no m’estranya que tothom acabi sent conservador.
Aquí la ONU construeix madrasses per aconseguir que els mules s’allunyin dels talibans i vagin amb el govern… i no se si és criticable, perquè la merda de la ISAF (tropes internacionals) no defensarà ni afganesos ni estrangers, prou feina tenen a defensar-se ells mateixos.
Ja és fotut, però segons els resultats inicials del meu treball de camp, la cultura té aspectes democràtics… Ja se que diràs jajajaja, vai merda de treball acadèmic! Com tots, mentida sobre mentida, quan toques la realitat. Però no! Hi ha coses molt interessants. De tota manera, si algun estudi de cas ha de fer caure les meves hipòtesis, serà aquest. La puta ideologia talibà, l’islam radical, m’ho pot trinxar tot… res a dir de la religió musulmana. L’Islam radical porta a situacions que superen la simple transgressió dels drets humans més bàsics. Però això no vol dir que les coses no les hagin de canviar ells, des de dins, i que hàgim de jutjar les coses també des de la por, i d’un país absolutament traumatitzat. Joves i vells.
El chaudri és una parida, i se’l posarien quatre si no tinguessin por de què tornin els talibans i si els occidentals respectessin més i jutgéssim menys.
Revista Catalana d'Etnologia – Dossier sobre Cultura de la Violència
ràbia, tifus, còlera 