La dona que va entrar amb el xaudrí penjat al cap

La dona, va entrar amb el xaudrí penjant a l’esquena, i com una còfia, aguantat al cap. El seu pare i la seva mare van passar al darrera. Se la veia curtida, però no era pas vella, pobre, era una noieta d’uns vint anys. Portava una jaqueta negra, i alguna peça de roba granate, tot més aviat brut i esparracat… i encara no li havia vist el cabell.

La Sajia és una dona amb presència, grassa, seriosa, és difícil fer-li sortir un somriure de la boca, però és molt amable. La presència no li ve del no res, sap molt bé on trepitja. Era asseguda en una de les butaques de l’oficina, i s’escoltava els pares de la jove, que des del  sofà de darrera la noia parlaven sense parar. Ella, la jove, s’estava dreta i no deia res, però feia que si amb el cap i mostrava el que clarament eren unes queixelades als braços i com clapes al cap, que ben bé semblaven cabells arrencats. Al voltant del pit esquerra la seva roba era ben xopa.

El pare i la mare continuaven cridant i gesticulant amb arguments que no tenien res a veure amb una de les converses calmades, de llargs discursos individuals, que normalment tenen els afganesos asseguts en un despatx. Probablement les seves paraules estaven plenes de repeticions esverades (com les disputes que tenen els afganesos quan estan emprenyats).

La Sajia es va aixecar i es va dirigir primer al pare i la mare. La jove, i aquí el fet que fos jove és important perquè serà l’última a ser escoltada encara que sigui qui té el problema, va quedar a una banda, provava de dir coses, però no podia, eren masses a discutir. Després de debatre tot el que calia, el pare i la mare se’n van, però la Sajia fa quedar la noia cinc minuts més, i hi té una darrera conversa. La noia s’explica, torna a tocar-se el cap, els braços i el pit esquerra, i té un posat de tristesa a la cara; la Sajia se l’escolta dreta al seu davant. Després l’agafa pel braç, amb amargor però convençuda, i li diu tres o quatre coses que sonen a to de dura conclusió. La noia fa l’expressió d’estar-hi d’acord, torna a tocar-se el cos, plorosa, després, saluda educadament, es posa el xaudrí davant de la cara, i marxa.

La Sajia m’ho explica. El fet és que la jove fa poc que l’han casat, i per tant a marxat de cals seus pares. S’estima el marit, però la sogre i les cunyades l’han pegat i l’han queixelat d’una manera tant brutal que li brolla la llet del pit del seu primer fill. El pare, que l’ha casada, vol que es divorciï. La mare més aviat pensa el mateix. La noia diu que no, s’estima al marit (no se si és cert, o és la por que li fa dir qualsevol altra cosa), però no pas la família d’ell. Vol viure amb l’home en una casa per als dos, i el nounat. La Sajia m’explica que no deixarà que es divorciï, que això li destrossarà la vida i la reputació (no puc evitar dir-ho, la vida, ja li té de destrossada). Com a responsable de les dones de la regió decideix que demanaran al marit que tingui una casa per la parella. M’explica que això és acceptable des de la seva cultura, i un grup d’homes de cada una de les famílies miraran que tot es faci correctament perquè la noia no torni a ser agredida. I em diu “Jo soc la responsable de les dones d’aqueta regió. Si la gent m’estima és perquè no destrueixo la cultura, al contrari, provo de solucionar tots els problemes dins la nostra cultura. I m’asseguro que les dones de la meva regió siguin felices”.

Que les dones són víctimes, segur; que aquesta jove pot influir ben poc en la seva pròpia vida, està clar; que no són estúpides i són més fortes que mules per sortir-se’n de les situacions més dures, sens dubte que també. Però per mi aquesta felicitat de què parla la Sajia i altres dones del país és del tot fictícia perquè amb el temps qualsevol es pot acostumar a la por i el patiment constants.

La memòria de la mort… i de la vida

Mi último viaje a Buchenwald

Los escritores son los únicos capaces de mantener vivo el recuerdo de la muerte. En ese campo de concentración, que fue nazi y después estalinista, pueden encontrarse las raíces de la construcción de Europa

JORGE SEMPRÚN 05/04/2010

Ya no se trata de luchar contra los totalitarismos, dice Magris, sino combatir los particularismos.

Cuando todos los testigos hayan desaparecido, permanecerá todavía viva la memoria judía.

En un magnífico artículo, Catherine Herszberg evocó hace poco (Libération, 13 de febrero) una visita a Auschwitz, con ocasión del 65º aniversario del descubrimiento del campo por parte del Ejército Rojo. Acompañó allí a una vieja familiar, antigua deportada. Y su relato -lleno de ironía corrosiva, una mirada precisa y una emoción contenida- confirma con brillantez una idea que comparto desde hace años: la escritura y los escritores son los únicos capaces de mantener vivo el recuerdo de la muerte. Si no, si los escritores no se apoderan de esa memoria de los campos de concentración, si no la hacen revivir y sobrevivir mediante su imaginación creadora, se apagará con los últimos testigos, dejará de ser un recuerdo en carne y hueso de la experiencia de la muerte.

El texto de Catherine Herszberg se titulaba precisamente, de forma premonitoria, Los funerales de la memoria.

Sin embargo, pese a la pertinencia entristecida de ese relato, pese a su análisis lúcido y desengañado de las trampas, las dificultades y los errores inevitables de las conmemoraciones oficiales, el 11 de abril estaré en Buchenwald, en la explanada en la que se pasaba lista a los prisioneros, para tomar la palabra durante la ceremonia conmemorativa de la liberación del campo por parte de los soldados estadounidenses del Tercer Ejército del general Patton. He aceptado la invitación que me han hecho la ministra-presidenta del Gobierno de Turingia, Christine Lieberknecht, y el director del Monumento de Buchenwald-Dora, mi amigo el profesor Volkhard Knigge.

¿Por qué lo he hecho, por qué motivos?

Por una razón principal, de la que derivan todas las demás, que son complementarias: porque es la última vez. Quiero decir, desde luego, la última vez para mí. Dentro de cinco años (las conmemoraciones oficiales, probablemente para subrayar su solemnidad, se celebran con un ritmo quinquenal), en el 70º aniversario del descubrimiento y la liberación de los campos, yo ya no estaré.

Por última vez, pues, el 11 de abril, ni resignado a morir ni angustiado por la muerte, sino furioso, extraordinariamente irritado por la idea de que pronto ya no estaré aquí, en medio de la belleza del mundo o, por el contrario, en su grisácea insipidez -que en este caso concreto son la misma cosa-, por última vez, diré lo que creo que tengo que decir.

¡Se comprenderá que no quiera perderme semejante ocasión!

En primer lugar, la explanada de Buchenwald, bajo el viento glacial del Ettersberg -un viento de una eternidad mortífera, que sopla sin cesar, incluso en primavera-, es un lugar idóneo para hablar de Europa. Porque Buchenwald fue un campo nazi hasta abril de 1945. Los últimos deportados, partisanos yugoslavos, salieron de él en junio de ese año.

Ahora bien, el campo volvió a abrirse en septiembre con el nombre de Speziallager n° 2, campo especial número 2 de la policía soviética en la zona de ocupación rusa.

Fue en 1950, tras la creación de la República Democrática Alemana (RDA), cuando el campo se cerró y se transformó en lugar para el recuerdo. Pero hubo que esperar a 1989, a la caída del Muro de Berlín y el imperio soviético y la reunificación democrática de Alemania, para que Buchenwald pudiera asumir sus dos memorias, su doble pasado de campo de concentración sucesivamente nazi y estalinista.

Es, por tanto, un lugar ideal, único, para reflexionar sobre Europa, para meditar sobre su origen y sus valores. Para recordar a los jóvenes visitantes -miles cada año-, a los estudiantes del mundo entero que hacen allí cursillos de historia, que las raíces de Europa pueden encontrarse en ese lugar, en las huellas materiales del nazismo y el estalinismo, contra las cuales, precisamente, se inició la aventura de la construcción europea. Unas huellas visibles a simple vista: en lo alto de la colina, la chimenea achaparrada del crematorio, apagada para siempre, recuerda a las decenas de miles de muertos del campo nazi, a quienes encontraron su tumba en las nubes, como escribió Paul Celan. Al pie del Ettersberg, en cambio, en los límites del antiguo campo de cuarentena, un joven bosque plantado por las autoridades de la RDA oculta las fosas comunes en las que están sepultados, en desorden, anónimos, los miles de cadáveres del campo estalinista.

Es un lugar ideal, la explanada de Buchenwald, para recordar el origen de Europa, pero también para pensar en su futuro, en este momento de crisis, involución, falta de aliento y empuje. Un momento en el que viene a la memoria la frase de Edmund Husserl, pronunciada en Viena en 1935, en pleno apogeo de los totalitarismos: “El mayor peligro para Europa es el cansancio”.

Hoy, para emplear las palabras del gran escritor europeo Claudio Magris, lo fundamental ya no es luchar contra los totalitarismos, sino combatir los particularismos, convertir esta problemática suma de 27 países libres en una estructura multiforme y orgánica con una misma razón democrática.

Por otra parte, parece que este año participarán en las ceremonias de conmemoración veteranos estadounidenses del Tercer Ejército de Patton. Una ocasión perfecta para recordar el papel decisivo que desempeñaron en la liberación del campo los soldados afroamericanos de los batallones de choque, los jóvenes soldados hispanos del sur de Estados Unidos, con un habla castellana fluida y melodiosa, los hijos de los granjeros de la Norteamérica profunda que descubrieron, en aquella guerra justa y terrible, los valores universales de su democracia. El 11 de abril de 1945, mientras las vanguardias acorazadas de Patton, después de vencer y dispersar a la guarnición de Buchenwald y los hombres de la división SS Totenkopf, atacaban con éxito Weimar -rodeando el campo propiamente dicho, al que los estadounidenses no volvieron hasta 24 horas más tarde-, un jeep del ejército se presentó en la inmensa entrada del recinto.

Un jeep solitario en el estrépito de la batalla. Dos hombres de uniforme. Uno de ellos era civil, quizá periodista. El otro era un oficial, primer teniente. Pero lo importante no es eso. Lo importante son sus nombres. El civil se llamaba Egon W. Fleck, el oficial, Edward A. Tenenbaum. Decid estos nombres en voz alta y contened vuestras risas, contened vuestras lágrimas. Dos judíos norteamericanos fueron los primeros en franquear la entrada al campo de Buchenwald, acogidos como vencedores por los hombres en armas de la resistencia antifascista.

En los archivos estadounidenses puede verse el informe preliminar sobre Buchenwald que redactaron Fleck y Tenenbaum el 24 de abril de 1945 para sus superiores militares. Todavía se sienten su sorpresa, su trastorno y su emoción, tanto tiempo después. Pero esta increíble ironía de la Historia, esta burla ontológica que significa la presencia de Fleck y Tenenbaum (judíos americanos, pero de origen alemán bastante reciente; la prueba está en su informe preliminar, redactado en inglés pero en el que emplean la palabra alemana panzerfaust para referirse al bazuca, el arma individual anticarros) en la puerta de Buchenwald, esta maravillosa casualidad, nos remite a una verdad indiscutible.

Cuando todos los testigos -deportados y resistentes- hayan desaparecido, pronto, de aquí a unos años, permanecerá todavía una memoria viva, personal, de la experiencia de los campos de concentración, una memoria que nos sobrevivirá, que es la memoria judía. El último que recordará, mucho después de nuestra muerte, será uno de esos niños judíos que vimos llegar a Buchenwald en febrero de 1945, evacuados de Auschwitz, después de haber sobrevivido milagrosamente al frío, el hambre, el viaje interminable en vagones de mercancías, con frecuencia a la intemperie, para dar testimonio en nombre de todos los desaparecidos, los náufragos y los escapados, los judíos y los goyim (los no judíos), las mujeres y los hombres. ¡Larga vida al tornasol judío que refleja toda nuestra muerte!

Jorge Semprún es ex ministro de Cultura. Perteneció a la resistencia comunista y fue deportado de Francia a Buchenwald en 1943. © Le Monde, 2010. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

dos petits prínceps

— Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour
moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai
pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi
qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous
aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour
toi unique au monde…
— Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur… je crois
qu’elle m’a apprivoisé…

Le Petit Prince – Antoine the Saint-Exupéry

El missatge va arribar a les 11 del matí i deia això:

Ràbia, Ramin say if you wanna come to Gandomak tonight because I am leaving the country for good and I wanna see all my friends in Gandomak tonight. Ali

He agafat el telèfon i l’he trucat. No entenia res, però el missatge era clar, i era trist. M’ha dit que se’n van tots dos. Demà l’un vola cap a Tadjikistan, i l’altre ho farà dijous o divendres. Han assegurat molt convençuts que sense cap problema es trobaran a Turquia, i d’allà entraran a Europa navegant tres dies en barca fins les platges gregues. Després provaran d’arribar a Alemanya, on hi tenen família. S’hi juguen la vida, i no se què pensar. Suposo que si els surt bé ho donarem per bo. Pasteres gregues per passar Schengen. I nosaltres ni ho sabem, però així són les notícies d’Europa; magnífica Europa! Als catalans només ens toca saber de Gibraltar… però em sembla que hi ha uns quants Gibraltar al nostre continent podrit.

Fa set mesos els vaig conèixer, i érem molt diferents; ara, són part de la meva vida. Amb l’Ali cal aguantar els silencis, per deixar-lo expressar-se, sinó, mai sabràs res d’ell; el Ramin és un espavilat però un tros de pa. I, com explica en Costa-Gravas, se’n van tots dos cap a Europa a trobar-se de tot. Els hi he dit el que penso: Europa és un paradís pels que en som, i un lloc miserables i fosc pels il·legals; i és el que els espera. Si tenen sort i aconsegueixen passar diran que són de Helmand i potser aconseguiran asil polític; però també es poden ofegar. Els afganesos no saben nedar… massa anys de guerra per aprendre coses dels països amb estat del benestar.

I jo no vull que marxin. Aquesta gent són com la meva família d’amics. Em cal que hi siguin. Punto. Formen part de la meva vida a Kabul.

Mentre esmorzàvem i ens acomiadàvem hem sentit la conversa de dos homes rics d’uns cinquanta anys. D’aquells rics que neixen amb la vida solucionada; afganesos o de qualsevol altre lloc del món:

No, these people do not go for education. They just want money – diu el que mai he sabut quina feina tenia, ni l’he vist mai treballar, però sempre està al darrera de la dona de l’altre.
They have a good job here, compared to the rest of the people in this country. They will never get anything of what they are dreaming of Europe. – potser no, però aquí, tu que ets qui els pagues, els dones 100 putos dòlars al mes per un dia de vacances… i menjar i dormir, és clar. Amb cinquanta anys i sense haver patit mai misèria costa poc jutjar, i es fa impossible que entenguis dos xavals de vint anys que tenen clar que a Kabul, per què tu puguis portar una vida que t’hauria de fer vergonya, no hi tenen cap futur.

I després venen les ONGs i ens diuen que no els hem d’apujar els sous, perquè si ho fem, es pensaran que poden viure a Kabul amb més diners… fot pena el discurs dels diners occidentals quan et trobes amb els xabals que es juguen la vida per marxar.

El seu germà diu que estan sonats, perquè sap el que els pot venir. Però en Najib és més llest, i resta aquí. S’esperarà que li enviïn una carta d’invitació i aleshores, segur, també volarà. Encara creu en el futur, els altres dos ja no hi creien. I a sa mare no li quedarà cap nen a casa, només la petita, que és una nena.

Però Europa tremola, que són afganesos i són tots uns terroristes. JaJaJa!

em podria petar de riure…

podria partir-me de riure per tots aquells professors que tant a l’escola com a l’institut em deien que jo no servia per les lletres; i probablement sigui que no, però:

obre la boca… menja sorra o bé opinadors (un nom ben cutre)

per una dislèxica com jo… està prou bé.

O tal com diria en Murakami: El que és essencial és que els teus textos assoleixin els objectius que tu, només tu, t’has marcat a tu mateix; i la majoria de cops és no, però anem fent…

És evident que m’ho passo més o menys bé amb la meva feina… a la ComRàdio vam dir això (edició 1 d’abril -2 i 3- pitjeu damunt l’altaveu).

Hei! Teachers leave the kids alone!

és que sí.

Demà passat la Shabona i la Shiba aniran a l’escola per primera vegada.

Tenen dotze i nou anys (més o menys, els afganesos no saben l’edat que tenen ni tenen aniversaris). Ha costat un mes. Els he comprat llibretes i bolígrafs perquè son pare no es queixi, l’ONG els paga els llibres.

La Shabona ha pujat aquest matí a la meva habitació. Poques vegades es dirigeix a mi per explicar-me alguna cosa, però avui son pare estava emprenyat i m’ha dit  què passava. El Kaka no vol comprar sabó de rentar plats, diu que jo en gasto massa. L’aboco cada dia a sobre els plats per rentar i així, quan ells els rabegen, m’asseguro que ja hi ha sabó. Li he dit a la nena que sempre ho faci així, i més o menys, li fa. Després hem fet persa, jo n’hi ensenyo a ella… coses que té la vida. Mentre escrivíem paraules em mira i diu: avui la mare ens ha anat a apuntar a l’escola. He obert els ulls de cop, m’he mirat la nena, he fet una botifarra amb el braç, i li he dit a la Shabona ahli, ahli, que vol dir perfecte. Ja no hem fet més classe. Educació, educació.

L’arribada de la Shabona

Molts van ser els camins que ens vam haver d’empescar per no morir […]

Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots,

i molts una suma no gens petita d’aberracions i de compromisos.

Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral,

fora de grans i directes intervencions de la sort,

no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors,

de l’estofa dels màrtirs i dels sants. De quantes maneres, doncs,

es pot arribar a la salvació és el que intentarem demostrar

explicant les històries de Schepschel, Alfred L., Elias i Henri.

Primo Levi. Si això és un home

Dijous a la tarda i ja és cap de setmana. En arribant a la casa nova em van presentar el personatge que ara volta els meus dies. Em van dir ‘té 12 anys i es diu Shabona’, i tot plegat em va quedar molt clar: ‘Ella s’encarrega de tu’. Ho entens? Fa molts anys que quan s’ha de fer alguna cosa a casa, de taula, s’aixeca ella, a la porta, hi va ella; no el seu germà, ni els seus pares. Aviat pot ser una bona font d’ingressos per una família sense cap coneixement, només cal casar-la. Un porc engreixat. Al seu cos, ni el més petit signe de formes adultes. Una nena preciosa, això sí; silenciosa i ara, part de la meva vida.

Ella no diu res, em mira, m’observa, és al meu voltant tota l’estona. Tanca les portes darrera meu. Fa allò que és tant normal si ets afganès (i que et pot fotre tant de mala baba si no ho ets): no em deixa mai sola. L’he de forçar a tornar-se’n a casa seva. Sinó, es quedarà palplantada al costat de la porta sense obrir, sense fer ni una respiració, sense moure’s més enllà de quan ella consideri que necessito ajuda. Deu pensar que no ens entendrem, si prova de parlar-me, i potser no. ¿Què en faré de les meves hores de soledat si no me’ls puc treure de sobre? De moment vaig endreçant la roba, i ella ve al darrera. Tanca portes, ordena sabates… fins que al final li dono piles de jerseis i penjadors que va portant d’un lloc a l’altre, al menys ara m’és útil, i a més, em sembla que li agrada.

Li ensenyo els meus llibres de persa, i després me n’ arrepenteixo. No sap llegir res però coneix les lletres.  De llegir en se molt més jo. Després de prou temps aquí aquesta gent continuen sent un misteri, i m’emprenya. Aquesta família no la conec, no se com agafar-me’ls, i la llengua només ho fa tot més difícil. Ja ho se que la pobresa fa malbé les persones i no hi vull pensar.

La mare pregunta al pare ‘t’ha donat diners?’ – i es pensa que no ho entenc.

No conec el pare; de moment, em toca callar. No puc fer-hi res, i perquè vagi a l’escola el seu pare hauria d’estar-hi d’acord… amb la frase de la mare en tinc prou per pensar que serà que no.

Ahir eren totes les dones de la família, potser quinze, amb les cosines, dins una mateixa habitació d’uns tres metres quadrats; d’allò n’hi diuen ‘casa nostra’. Com a la major part del món. Normalitat absoluta. L’Afganistan és un país sense portes, o més ben dit, les portes no són per ser tancades. Estaven estirades per terra, pels toshaks. Un parell donaven el pit a unes criatures que semblava que no podien ser seves, de tant velles que es veien les mares. Les joves jugaven amb les criatures que quedaven. Em volien fer entrar, però hi  feia una fortor d’humanitat tant forta que, de cop, vaig tenir pressa. La Shabona em diu que me’n vagi, i em mira amb un somriure. Potser li hauré d’ensenyar les coses que jo estic aprenent a llegir, potser la coneixeré, després provaré d’entendre què pensa son pare.

La nena em somriu en un país carregat de gent que només és amable amb els estrangers per veure quants diners en poden treure. Fet comprensible, però fastigós. Penso que d’una nena amb aquella careta, els silencis, i la mirada, no en puc esperar el mateix; no hauria. Encara no ho puc saber. La pobresa corromp fins un punt insospitat i des d’una edat molt inesperada.

tot mentides

La nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

Ara llegeixo el diari i veig que diuen no se què de 7 morts italians com a titular, que deuen ser, un 20% dels morts d’aquest cotxe bomba. Els altres són nens i nenes, joves i gent afganesa que treballaven a les botigues del voltant o del carrer,  els que caminaven i els que passaven amb el cotxe i el xofer. Els italians són pèrdues inavaluables, però són militars, i no són menys titulars que tota la resta d’afganesos que no surten, i que són civils; ningú els amaga, només és que ni els diuen. I no existeixen. Tres dies i és Eid, vides, mans, braços, cames, peus, cares, òrgans i ulls.

– Falten dos dies per acabar el Ramadà i no tinc gana. Avui, tinc un buit a l’estomac – parla, fa tormenta, condueix, i diu- Va, truca a la teva amiga, la que treballa per les eleccions i que ens digui si hi haurà una segona volta.

Truco l’amiga, el conductor posa benzina, entra i fa: què t’ha dit?

– M’ha dit que probablement no, que una de les coses que pensen que poden fer és una loia jirga. Encara no se sap segur. Demà o després d’Eid ho faran públic – és a dir, d’aquí uns quatre dies, quan s’acabi el Ramadà i fem els tres dies de festa.

– Però se m’ha fet aquesta mena de cosa, no menjo. Això són un munt de families, i Eid és demà passat.

– Jo he llegit que només hi ha hagut dos o tres morts…

– Mentides, com sempre. Trenta o quaranta. Jo visc al costat, allò és Maqroian i ha passat ben bé després del mercat, quan comencen els edificis comunistes. Avui no quedava ni un vidre per les botigues de Kabul. Ha petat molt fort, era en un cotxe.

– Mira… no ho se. Les eleccions han servit de ben poc, i ara aquesta gent és plantegen de fer-ne un altre cop. Per mi, la insurgència actuarà menys si es fa una Loia Jirga o…

– Bé –diu el conductor, fa una frase curta i després callem – et pots fer una altra pregunta: ¿I si en realitat és en Karzai qui controla tot això?

… la nit abans de les eleccions, com quasi cada nit, caminàvem sols pel carrer… i justament aquell dia no vam trobar ni un check point, ni un policia, ni cap tipus de control enlloc.

Les eleccions us portaran la pau

Avui les finestres de casa han tremolat i la porta s’ha obert.  He sortit a la terrassa, tota tapada negra. Els veïns, treballadors de les empreses del meu barri, eren tots al balcó… miraven en una direcció. M’ha estat fàcil de veure-la, era la col·lumna de fum. Després he anat a treballar i hi havia el mateix fum als carrers, el del trànsit, les mateixes cues de cotxes, als mateixos llocs de cada matí.

A la tarda les coses eren diferents. Quan Kabul ha tremolat de por tothom anava a treballar. Però en tornant de les feines ja no.  Ja no. La gent ja no s’estava pels carrers. La por ha tornat. Un actor més, una altra carta de post-guerra que uns o altres fan servir per assegurar-se els èxits. Internacionals o  talibans.

Quan parlo de por, és d’aquella que plana sobre el país, sobre la ciutat. Se sosté, quieta, fins que torna a baixar amb la propera bomba. Com la pols de Kabul, que mai acaba de marxar, però s’enganxa a terra quan plou. Les persones la senten, la tasten,  l’oloren. És com quan la por, de tant en tant,  toca l’asfalt. Els arriba a la boca, al nas, i a les orelles. Quan això passa, hi ha hagut una explosió, i ha costat vides, mans, cames i braços.

… Ara només feia vuit mesos que no passava.

Des de mitja tarda les eleccions s’han fet estranyes:  Les bombes les han tancades a casa, a elles. Elles no volien explosions; amenaces de mort rotunda. Records que val més no mencionar. Elles pretenien sortir al carrer i votar. Elles volien que a casa les deixessin anar a votar. Però no. La por ho controla tot, i els talibans ho saben.

Elles m’ho han dit…

Qui no ho sap és la Unió Europea que per vergonya, parla d’unes eleccions injustes però netes. Em puc arribar a enfadar molt pensant en els kabulis;  en totes les dones de les regions que no han pogut sortir de casa. Fa molta vergonya. No vull creure que Europa sigui aixó, però ho és… ens hem convertit en un bressol de cultures opresor de cultures. Ser bressol no ens fa pas diferents, tot allò ho hem oblidat. Val la pena que comenci a desenvolicar la bandera vermella. La de l’avi.  De tota manera servirà de poc. D’aquí a deu anys els europeus podrem passejar pel món sent tant odiats com els americans.

Mentre treballava a terra, amb una escampada de papers i una companya, ens han dit que érem suicides.

Una periodista que sap anar pel món

La Mar, ha escrit això i li agraeixo molt…  si no fos que jo no soc persa i em costa fer poemes…

I aquesta és l’entrevista que em va fer.

Les fotos de l’observació

Les fotos de les eleccions a Kabul i la missió de la FEFA (A la pàgina dos i la tres hi surt la missió i tot l’equip treballant, tant als col·legis electorals com a la seu central on rebíem els informes)

Els textos de les eleccions començaran demà. Més que res, els vull escriure, perquè fa vergonya el que han fet els organismes internacionals i totes les mentides sobre eleccions lliures i netes…

En aquesta edició del público m’han fet una entrevista.