records amb somriure

Jo era al balcó de casa ma tia. A casa, tots els germans, el pare i la mare vivien a Mazar. Jo, no se perquè, sempre vaig viure a Kabul amb la tieta. No hi tinc cap problema. Vaig ser molt feliç.

Recordo que anava a l’escola, i que tontejàvem amb les noies, tot sovint. Era normal, millor, era divertit. El primer petó me’l va fer la meva cosina, que tenia catorze anys, com jo.

Era a l’eixida del meu pis… suposo que ja has vist els edificis, són els habitatges socials que van construir els comunistes. Tots teníem cases dignes, i es vivia molt bé. La mare era per casa aquells dies, a Kabul, i jo, des del balcó, vaig veure una noia jove amb una minifaldilla, més curta que les que jo estava acostumat, i amb un tall que anava fins al capdamunt de la cuixa. Vaig cridar ma mare, i li vaig ensenyar, perquè jo la trobava molt bonica. Ella em va dir ‘és massa jove per portar aquestes faldilles’. Però ella sempre, sempre portava faldilles curtes en aquell temps.

L’endemà, des del mateix balcó, vaig veure com queien els primers coets dels mujahidins sobre Kabul. És l’últim record clar que tinc d’aquella ciutat. Jo tenia catorze anys, acabava de començar la guerra… ara en tinc trenta dos.

Aquesta és una història divertida de les que es troben per la capital… i tothom qui té records amb somriure avui refà casa seu. Aplicable a tantes vides…

Quatre parets

La derrota és bella i té èpica si la causa era noble
Salvador Sostres (algú ja ho havia dit abans)

Hi ha una cosa interessant en tots aquests països perillosos.
Les parets, al voltant dels llocs més bonics, no deixen veure el que hi ha a dins.
És un tema de seguretat.
Per la mateixa regla de tres, des de dins, tampoc podem veure el que hi ha a fora.
Ràbia, tifus, còlera

Tinc un amic que sempre diu que potser val la pena quedar-se a l’Afganistan, per més estudis que tinguis, i morir, o que et matin, per fer el teu país millor. A mi, d’entrada, sempre em sembla una bestiesa. Quan hi penso dos minuts seguits, i el veig a ell, encara em sembla més bajanada. Però després hi penso més, rumio, i m’adono que s’ha passat la vida lluitant pel seu país, fent guerres. Hi dono més voltes i veig que continua fent el mateix, n’està impregnat. Ara es dedica a fer que el jovent s’impliqui, es polititzi, en un país on fer política és el pitjor que et pot passar per la tupina. Té dos amics morts, del darrer any, i no se res dels que han quedat enrere.

Em pregunto, cada cop que em fa emfadar i ho verbalitza, quin sentit deu tenir per una societat cremada de tants martirs un sol martir més, en temps de ‘pau’. Una pau sense cap destí. Aquí, lluites pels drets humans i ets home mort, o dona morta. ¿I a qui li importa? ¿Serviria de res? Després m’ho miro des d’una altra banda i vegi que potser soc en un lloc on ja hi ha hagut massa martirs. On l’únic que aquesta mena d’humans volen, en el seu si més animal, com el nostre, és marxar i deixar enrera el patiment, la falta de futur, les normes socials, i les vides fixades per endavant sense possibilitat de dubte. Vides tancades entre quatre parets.

Un martir més no afecta ni als amics. No fa forat en ningú. Ja no. I per nosaltres que algú se’ns mori continua sent tant important. ¿Som nosaltres o ells els que no entenem el sentit de la vida? Perquè ¿I si són més vius els d’aquí que nosaltres? Això sí, un consell, sobretot no deixeu de tenir cura de vosaltres mateixos i així augmentarem la mitjana de vida dels catalans fins als 95 anys. Estic convençuda que el món ho necessita.

Buzkashi

És patètic. Són patètiques les ONGs i els progres en general del meu món desenvolupat. Tots i cada un d’ells no fan res més que parlar-me de la il·legalitat internacional que representa tenir tropes a l’Afganistan. I ho volen, i et forcen, i et farien dir que les tropes han de marxar. Per sort, encara em queda una mica de seny. I només caic a estones en un discurs que sols demostra que al primer món ens mirem el melic, i que òbviament no han trepitjat mai l’Afganistan. Poden escriure grans pamflets, per al gaudi dels internacionals i per fer-se famosos a Catalunya, però l’últim que faran és pensar en els afganesos. I de fet, és normal, ni han posat un peu en aquest país ni ho faran mai, s’estimen massa  a ells mateixos.
Perquè en el fons, la posició que defensaria avui i el que dirà qualsevol que s’hagi passat uns quants mesos en aquest país, i tingui dos dits de front, és que hi ha dos grans motius per mantenir, ara, i aquí l’ara és important, les tropes internacionals a l’Afganistan. L’ “ara” és transcendent perquè son aquestes tropes, com a actors que formen part del conflicte, les que mantenen l’statu quo vigent. I són elles part del joc, perquè són les que subcontracten companyies de reconstrucció i les que han de confiar la feina de la seguretat, per força, a la realitat d’aquest país. I la seguretat en aquest país només poden donar-la els mateixos ‘commnaders’ que a l’hora necessiten de les tropes occidentals per sobreviure. I segon, molts autors, i molts experts en Afganistan, afirmen, en obres de milers de pàgines (i, per cert, massa sovint insofribles d’acabar), que els Afganesos sempre han estat refractaris a qualsevol govern que ha vingut de fora o que té el suport d’estrangers. Però si gires l’argument, t’acabes adonant que tot al llarg del darrer segle els afganesos han demanat i acceptat l’ajut dels foraster, quan els ha estat necessari. I això s’assembla molt més a l’anàlisi que fa en Withney Azoy al Buzkashi sobre les relacions interpersonals entre clans, comunitats, grups tribals a l’Afganistan que no pas a la idea occidental de “la invasió”. És a dir, si els afganesos els necessiten per als seus jocs interns, que per més democràcia que imposem la seva cultura no ha canviat, ens enganyaran a tots, i faran per manera que els internacionals es quedin a l’Afganistan (com han fet durant el darrer segle, encara que ells mateixos neguin aquesta necessitat històrica de l’ajuda de l’estranger… paks, indis, iranians, anglesos de les colònies, russos i americans…) Em sembla que val la pena transcriure literal el que diu en Whitney Azoy:

“Els individus que es consideren a ells mateixos com a líders afirmen ser-ho mercès al nombre de persones que els segueixen. Són demandants d’autoritat en absència [dins la cultura] de cap institució que especifiqui autoritat […] El reconeixement extern ve donat per la resta d’individus […] caps de comunitats menors que perceben aquesta relació de patró-client del seu interès i avantatge [especialment en termes de subsistència i seguretat] […] però aquest clients tendeixen a apropar-se i allunar-se dels seus patrons […] sense cap pressió i trobar protecció i seguretat en d’altres. Per tant, els líders tendeixen a lluites i competicions pel seu poder constantment. La posició d’autoritat només es manté per mitjà d’esforços constants per controlar les fonts d’autoritat […] i l’èxit social ve molt menys donat per la rectitud moral que pels amics influents” (W. Azoy: Buzkashi, 30-31-32)

… i el control de la seguretat és actualment la base d’aquest poder… la traïció no es té en compte a l’Afganistan, perquè mana la supervivència. I avui fer-se els atemptats i protegir-se és una forma de supervivència prou digna.

I ho transcric per acabar amb la conclusió que en el fons a l’Afganistan no ha canviat res. Que els afganesos es relacionen amb els internacionals igual que es relacionen entre ells, depenent dels interessos de la comunitat. Que no tenen cap intenció de tractar-nos millor del que Sòcrates tractava els sofistes… amb una ironia que nosaltres ni reconeixem; i que de fet, són a casa seva, i tenen tot el dret a fotre’s de la comunitat internacional, i també dels que els venim a ‘estudiar’ (per sort, sabent que no sabem res, i que si ells no volen no entendrem res. Aquí, les tècniques de camp es basen en el rapport, en la complicitat, i si fas bons amics, pots aconseguir informacions privilegiades, si vas de sobrat, mai entendràs res).

De fet, a Catalunya no és massa diferent, com els llestos que m’atabalen amb el collons de les tropes internacional o ONGs que dediquen hores de paper a parlar d’aquest tema que als afganesos els importa un rave. Perquè els afganesos amb dos dits de front, ara mateix, fan política, a veure quin és el candidat amb qui s’ajunten i com poden millorar el seu estatus com a ètnia dins l’estat…  és la única manera de sobreviure. La insurgència porta a la necessitat de seguretat, i els petits atacs els fan els mateixos que donen protecció. Així són necessaris. És com si un extraterrestre vingués a Catalunya i ens expliqués que en el fons la Unió Europea destrossarà la nostra cultura. El fet és que potser no som tant rucs i ja ho sabem, i ens en protegim… doncs ells, més o menys igual, i a la seva manera, colla de savis!

Buzkashi (L’esport nacional… llegiu, llegiu…)

I una cançó per dedicar:

tormenta sense twitter

A punt… els arbres van d’una banda a l’altra amb troncs prims que els fan volar com barques ancorades. Ja he obert la boca i he sentit l’olor de la sorra del desert. Deu minuts i no veuré res. Començarà la primera tempesta.

Avui surto a la ràdio… de Barcelona…

Aquí, de 2/4 de 9 a les 9… surto per la Com Ràdio (la del govern de veritat! uffff)  em moriré de vergonya, però és innegable que em fa il·lusió.

Si sou a BCN és el 91.0 del dial.

I dijous ja estaré en un altre web… mare de Déu senyor, i jo mentre, morint-me de ganes de marxar, i aquests del UNDP que no es decideixen a començar a pagar… com tots els governs, a tres mesos vista!

L’Afganistan està de moda… i jo també! (je)

Sembla que l’Afganistan s’ha posat una mica de moda! I és una mica culpa meva! Em fa il·lusió. Ara bé, més caldria que parlessin els afganesos i no pas jo… però els mitjans, el món, ja ho tenen això… si em maten, seré famosa sempre, però si no, els que mai podran marxar del paradís de les bombes són els afganesos, no jo!

Però sí, estic de moda (per sort, ja passarà)  aquí, aquí i aquí… i en venen més… ufffff.

Això sí, La Vanguardia continuarà tenint un periodista que digui coses com “los pashtunes, la etnia de los talibanes”. Ein? A menys coneixements més bestieses i més agosarades… una ètnia s’assimil·la a una ideologia… perdonin periodistes, però no n’hi ha prou que a la universitat aprenguin a escriure, també han d’aprendre a vigilar què diuen, com ho diuen, i que signifiquen els conceptes que fan servir… criminalitzem cultures, si us plau,  que no en tenim prou de fer-ho amb la nostra; i fem vint passos enredera, i tornem a allò de “el nacionalismo se cura viajando”… doncs no, senyors,  no és així, s’excita i s’irrita viatjant, quan descobreixes que les cultures no tenen res a veure amb les ideologies, i els mitjans de comunicació i els polítics s’entesten a utilitzar el que ens fa com a persones i com a societat… la nostra cultura, la genètica dels humans (més important que els genomes…) les cultures del món… per als seus discursos mediocres. Perquè ells no veuen res, o res més, que una eina útil per cobrir les seves mancances de preparació per materialitzar idees noves, impactants, i que serveixin d’alguna cosa al món.

Si us plau, no llegiu més diari que el Le Monde i més web que BBC-South Asia per saber, més o menys, el que passa de veritat a l’Afganistan.

Au! Es nota que ja estic a punt de tornar-hi!

Ningú suporta els talibans, però la gent odia aquest govern

Em sembla que aquest article el subscric al cent per cent. És en anglès, però m’ha agradat, i el penjo igual. De fet, el títol ja ho diu tot, però el que m’empipa és que no s’adonin que no cal dir que hi torna a haver guerra. M’agradaria més una hipòtesi amb més imaginació, senyors periodistes,  que digués que a totes les postguerres, però aquesta més, per la duresa, es fan passos endarrere, i especialment en època d’eleccions… o si no, perquè faig una tesi jo que parli just d’aquests períodes de democràtització de postguerra a l’estil NU… per no res de bo, suposo.

Robert Fisk: ‘Nobody supports the Taliban, but people hate the government’

As he leaves Afghanistan, our correspondent reflects on a failed state cursed by brutal fundamentalism and rampant corruption

AFP/GETTY IMAGES Taliban fighters in Maydan Shahr, west of Kabul

The collapse of Afghanistan is closer than the world believes. Kandahar is in Taliban hands – all but a square mile at the centre of the city – and the first Taliban checkpoints are scarcely 15 miles from Kabul. Hamid Karzai’s deeply corrupted government is almost as powerless as the Iraqi cabinet in Baghdad’s “Green Zone”; lorry drivers in the country now carry business permits issued by the Taliban which operate their own courts in remote areas of the country.

The Red Cross has already warned that humanitarian operations are being drastically curtailed in ever larger areas of Afghanistan; more than 4,000 people, at least a third of them civilians, have been killed in the past 11 months, along with scores of Nato troops and about 30 aid workers. Both the Taliban and Mr Karzai’s government are executing their prisoners in ever greater numbers. The Afghan authorities hanged five men this month for murder, kidnap or rape – one prisoner, a distant relative of Mr Karzai, predictably had his sentence commuted – and more than 100 others are now on Kabul‘s death row.

This is not the democratic, peaceful, resurgent, “gender-sensitive” Afghanistan that the world promised to create after the overthrow of the Taliban in 2001. Outside the capital and the far north of the country, almost every woman wears the all-enshrouding burkha, while fighters are now joining the Taliban’s ranks from Kashmir, Uzbekistan, Chechnya and even Turkey. More than 300 Turkish fighters are now believed to be in Afghanistan, many of them holding European passports.

“Nobody I know wants to see the Taliban back in power,” a Kabul business executive says – anonymity is now as much demanded as it was before 2001 – “but people hate the government and the parliament which doesn’t care about their security. The government is useless. With so many internally displaced refugees pouring into Kabul from the countryside, there’s mass unemployment – but of course, there are no statistics.

“The ‘open market’ led many of us into financial disaster. Afghanistan is just a battlefield of ideology, opium and political corruption. Now you’ve got all these commercial outfits receiving contracts from people like USAID. First they skim off 30 to 50 per cent for their own profits – then they contract out and sub-contract to other companies and there’s only 10 per cent of the original amount left for the Afghans themselves.”

Afghans working for charitable organisations and for the UN are telling their employers that they are coming under increasing pressure to give information to the Taliban and provide them with safe houses. In the countryside, farmers live in fear of both sides in the war. A very senior NGO official in Kabul – again, anonymity was requested – says both the Taliban and the police regularly threaten villagers. “A Taliban group will arrive at a village headman’s door at night – maybe 15 or 16 of them – and say they need food and shelter. And the headman tells the villagers to give them food and let them stay at the mosque. Then the police or army arrive in the day and accuse the villagers of colluding with the Taliban, detain innocent men and threaten to withhold humanitarian aid. Then there’s the danger the village will be air-raided by the Americans.”

In the city of Ghazni, the Taliban ordered all mobile phones to be switched off from 5pm until 6am for fear that spies would use them to give away guerrilla locations. The mobile phone war may be one conflict the government is winning. With American help the Interior Ministry police can now track and triangulate calls. Once more, the Americans are talking about forming “tribal militias” to combat the Taliban, much as they did in Iraq and as the Pakistani authorities have tried to do on the North West Frontier. But the tribal lashkars of the Eighties were corrupted by the Russians and when the system was first tried out two years ago – it was called the Auxiliary Police Force – it was a fiasco. The newly-formed constabulary stopped showing up for work, stole weapons and turned themselves into private militias.

“Now every time a new Western ambassador arrives in Kabul, they dredge it all up again,” another NGO official says in near despair. “‘Oh,’ they proclaim, ‘let’s have local militias – what a bright idea.’ But that will not solve the problem. The country is subject to brigandage as well as the cruelty of the Taliban and the air raids which Afghans find so outrageous. The international community has got to stop spinning and do some fundamental thinking which should have been done four or five years ago.”

What this means to those Westerners who have spent years in Kabul is simple. Is it really the overriding ambition of Afghans to have “democracy”? Is a strong federal state possible in Afghanistan? Is the international community ready to take on the warlords and drug barons who are within Mr Karzai’s own government? And – most important of all – is development really about “securing the country”? The tired old American adage that “where the Tarmac ends, the Taliban begins” is untrue. The Taliban are mounting checkpoints on those very same newly-built roads.

The Afghan Minister of Defence has 65,000 troops under his dubious command but says he needs 500,000 to control Afghanistan. The Soviets failed to contain the country even when they had 100,000 troops here with 150,000 Afghan soldiers in support. And as Barack Obama prepares to send another 7,000 US soldiers into the pit of Afghanistan, the Spanish and Italians are talking of leaving while the Norwegians may pull their 500 troops out of the area north of Heart. Repeatedly, Western leaders talk of the “key” – of training more and more Afghans to fight in the army. But that was the same “key” which the Russians tried – and it did not fit the lock.

“We” are not winning in Afghanistan. Talk of crushing the Taliban seems as bleakly unrealistic as it has ever been. Indeed, when the President of Afghanistan tries to talk to Mullah Omar – one of America‘s principal targets in this wretched war – you know the writing is on the wall. And even Mullah Omar didn’t want to talk to Mr Karzai.

Partition is the one option that no one will discuss – giving the southern part of Afghanistan to the Taliban and keeping the rest – but that will only open another crisis with Pakistan because the Pashtuns, who form most of the Taliban, would want all of what they regard as “Pashtunistan”; and that would have to include much of Pakistan’s own tribal territories. It will also be a return to the “Great Game” and the redrawing of borders in south-west Asia, something which – history shows – has always been accompanied by great bloodshed.

(a veure si algun dia escric alguna cosa sobre això del Paquistan, que ja té tela parlar sempre de l’Afganistan, i tota la porqueria de la regió surt del mateix lloc… ja es poden anar preparant, si les tropes pak van a la frontera Índia, els pobres afganesos en període electoral. que patiran!)

burkes

(Ja se que he trigat molt a escriure, em sap greu. Però qui s’acabi el post, trigarà quatre dies a llegir-lo, i serà un crac. Estic a  la fase d’integració auto-anomenada en aquest blog d’ “informació-informació”. És una fase que consisteix en què, un cop superada la fase “bebè” de menjar, dormir i anar obrint els ulls, ara soc a l’estadi de la infantesa: acumulo aprenentatges, de tota mena. M’estic integrant, cada cop faig més el seus horaris; i m’encanta anar a recitals de poesia afganesa -un dia posaré fotos i tot, tot un món això dels afganesos i la poesia oral… encara no entenc gran cosa de dari…- Per això un post tant llarg, i amb tant rotllo, i carregat de coses, i on no m’explico, ja ho se, i que tampoc he sabut retallar. La veritat és que em sembla que d’aquí a un més ja no sabré què dir, aquest collons de país i tantes coses que hi passen m’haurà descol·locat massa. Buenu, aquí va el rotllo mal escrit d’avui).

– Saps què? Em sembla que demà passat em poso el chaudrí (burka). Així, quan vagi cap a la regió on treballaré i passem per la zona xunga/talibà de la carretera, no sabran que passa una estrangera. Els llocs on treballo jo, no són perillosos, tot i que Kapisa s’hi considera. Ja hi ha hagut el primer atemptat suïcida. No publicat, l’ONU ho ha amagat (avui els he tornat a veure, la zona xunga queda a l’altra punta de la regió. Jo he de treballar amb aquella gent, però no cal que hi vagi i òbviament, no hi aniré. És molt a prop d’on hi va haver l’avançada talibà de l’altre dia, on van matar els soldats francesos) Això sí, em posaré un burka i veuré què passa. En què et transformes tu, i potser podré notar, una mica, com se senten elles: només una mica, segur. I també veuré què són ells, i com es tornen. Perquè jo, se que soc estrangera, però ells, si no dic res, només veuen una dona. A veure què passa…

– Que xungo! Per què això ja és el màxim de la degradació de la dona, quina merda! I els homes uns malalts.

– Les dones i els homes, en matèria de sexes, en aquest país, són un cercle viciós, perquè l’islam radical és un puto cercle viciós. A l’hora de la veritat, les dones joves i les vídues, segons on viuen, poden ser més felices si el porten, per fer segons què. Perquè els homes, es tornen malalts del cap, amb les dones com a objecte de culte. Elles, per sortir al carrer a comprar alguna cosa i tornar a casa, de seguida, poden arribar a pensar que el chaudrí és molt útil, perquè no t’has ni de vestir, ni maquillar, ni res. Et diuen. Més cercle viciós.

Els nens coneixen a les mares per les sabates, quan els han de donar la ma, pels mercats. I de vegades, es confonen de mare… totes són iguals.

Perquè el fotut és que no puguin sortir de casa, no que portin burka. I que quan surtin hagin de ser perfectes. Que no puguin mirar als ulls als homes, i que hagin d’anar sempre acompanyades d’ells. Que només les que són àvies tinguin l’estatus i els collons de fotre cops de puny a sobre la taula i no posar-se mai el chaudrí, tallar els homes en un discurs, i prendre decisions. I òbviament no totes pensen que s’hagin de fer, n’hi ha que els matrimonis arreglats, que són la majoria, ja els van bé. I estan d’acord a vendre les filles.

– Tot plegat ja és ben patètic! I aquest drap! Pobres, viure així.

– Elles riuen. Ja se que es diu de tot arreu, ja ho se. Es diu “Elles, oh!, són pobres i riuen”. Doncs no. No és això. Sí que riuen, però és perquè no s’imaginen altres maneres de viure, perquè anar a les escoles d’aquí no les fa menys analfabetes, i perquè la més educada no ha sortit mai de Kabul.

De fet, el nivell de veneració que tenen a les dones per aquí fa que els homes respectin molt les dones; quan surten de casa. El problema és que difícilment poden sortir de casa sense ells.

Mira, jo, quan anem en cotxe, sempre vaig molt tapada, encara que em posi al davant… amb el vel llarg, el curt i el del cap… i ens paren, als check-points, que no fan por. Veuen que hi ha una dona, que és afganesa, i ens deixen marxa… així tracten les dones, amb molt respecte. Als pobles, el burka és el vestit tradicional, i els homes porten el seu. Si van sense barret, els homes es retreuen que s’han deixat el cap despullat. La meitat del que ens venen sobre el chaudrí són visions occidentals. Però si que és veritat que no saben res, però res. Preguntes del tipus “i perquè els estrangers veniu al nostre país, si no s’hi està gens bé?” No poden ni imaginar-se com és la nostra vida. Viure així és una merda, però les dones de poble, no saben res més. Aquí no hi ha teles. Als pobles, estan com nosaltres a començaments del segle dinou.

I l’infern. S’han passat trenta anys de guerres, i les coses estan molt pitjor que fa quatre anys. Tots ho diuen, i és cer. Els talibans els fan molta por, i la gent es torna de palla, perquè cada cop controlen més trossos del sud i de l’est del país. Poden tornar… i la població s’ajunten amb els insurgents (talibans principalment) només perquè ells els ofereixen protecció. Típica situació de societat de postguerra (si d’això se’n pot dir una postguerra).

El chaudrí és una de les seves presons. La família n’és una altra. El retorn dels talibans al poder és la presó més important. La por.

Són uns masclistes. La persona més oberta d’aquesta societat és un masclista per nosaltres. Però les postures radicals només ajuden aquesta ideologia fastigosa que són els talibans, tot i que, sense el valuós suport econòmic i en homes per a guerrilles del Pakistan (fot por el que passa ara, la desestabilització de la regió) i els ianquis,  amb el suport a aquest govern, repartin armes al sud, i requisant-les al nord, tot això potser no seria tant bèstia. Aquesta gent han viscut 30 anys de guerres. I ara veuen aquestes coses. Els talibans eren la base de la doctrina de l’Islam del temps de Mahoma, i el “tot contra occident”. En temps dels comunistes les noies anaven amb minifaldilles.

Prova-ho, recupera una societat que ha patit la repressió talibana, i que es mor de por de sortir al carrer. Si al sud es cremen més escoles de nenes que mai, perquè questa és la mentalitat dels talibans que dominen tot allò. Però la mentalitat de molts homes d’aquest país, la immensa majoria ofegaria a qualsevol dona occidental.

Una penya que ha vist com s’executa en públic per robar, que ha vist presidents mutilats i penjats pel coll d’una grua; mans i braços tallats penjats públicament; dones amb tota mena de càstigs, i òbviament violades, per treballar clandestinament… i que de tot, només en fa cinc anys… on hi ha atacs suïcides i atacs amb metralladores cada dos dies… la gent té molta por. Qui és transgressor quan qualsevol dia la zona on tu vius la poden prendre els talibans? Quan saps que el teu veí pot fer-se dels seus? Quan ets molt conscient que el teu govern no farà res per tu? I quan els ulemes i mulas tenen un pes immens en com pensa la societat, i que són ells els que legitimen penya com el mulà Omar… no m’estranya que tothom acabi sent conservador.

Aquí la ONU construeix madrasses per aconseguir que els mules s’allunyin dels talibans i vagin amb el govern… i no se si és criticable, perquè la merda de la ISAF (tropes internacionals) no defensarà ni afganesos ni estrangers, prou feina tenen a defensar-se ells mateixos.

Ja és fotut, però segons els resultats inicials del meu treball de camp, la cultura té aspectes democràtics… Ja se que diràs jajajaja, vai merda de treball acadèmic! Com tots, mentida sobre mentida, quan toques la realitat. Però no! Hi ha coses molt interessants. De tota manera, si algun estudi de cas ha de fer caure les meves hipòtesis, serà aquest. La puta ideologia talibà, l’islam radical, m’ho pot trinxar tot… res a dir de la religió musulmana. L’Islam radical porta a situacions que superen la simple transgressió dels drets humans més bàsics. Però això no vol dir que les coses no les hagin de canviar ells, des de dins, i que hàgim de jutjar les coses també des de la por, i d’un país absolutament traumatitzat. Joves i vells.

El chaudri és una parida, i se’l posarien quatre si no tinguessin por de què tornin els talibans i si els occidentals respectessin més i jutgéssim menys.

no passa res!

Només deixo aquest missatge perquè suposo que a les notícies catalanes han dit que hi ha hagut un atemptat suïcida, i un munt heu passat per aquí. Però ha passat a la carretera de Jalalabad (de fet, jo havia decidit treballar a Jalalabad, la zona pashtu més tranquil·la -jeje-) però si hi vaig, hi aniré en avió. De moment, pel que fa al Panjshir, avui he estat amb els de Nacions Unides (tinc la sort de ser amiga del gran jefe…) i està clar que a les regions on treballo jo, especialment al Panjshir, no hi haurà cap problema… al vespre penjo un post… a veure si tinc temps.

(estic carregant fotos noves, això si!)

Kabul gris-marró

Kabul és un melting pot, gris i marró. El cel és gris. La terra és pols del desert. Sahara n’hi diuen en dari (persa), és marró. La pol·lució és grisa. La sorra del desert cobreix sempre el cel, la terra, les taules i les cadires. Les muntanyes, paisatge de Kabul, no tenen arbres. De l’avió estan només són grans dunes de sorra. A ciutat, les muntanyes s’aixequen de cop, i no són de sorra. Els carrers dels pobres s’enfilen cap a les muntanyes. Les cases que s’hi han construït, són de fang marró. La destrucció de la guerra de mujaidins i soviètics és per tot arreu. La de l’Otan, no es veu tant. Però hi és, i avui continua. La destrucció és marró. Colors apagats per als vestit d’homes i dones, grisos, negres i marrons. Les burkes (nom pakistanès que ens ha arribat d’un país on no es fan servir burkes) n’hi diuen chaudrí. Són d’un blau grisos. Les porten les pobres, i són brutes. La claror del sol no té comparació amb res que hagi vist a cap altre lloc del planeta… potser és culpa de la sorra del desert.

Però a les cases hi tenen estels lligats. Mires amunt, i el cel de Kabul és plè de petits estels fets a ma, que volèien. És una tradició. Agafats a algun bastó, ningú no els vigila. O només ho sembla, que no els miren. Els talibans, els van prohibir. Carrers que pujen cap a les muntanyes, amb cases de pobres i desplaçats, estels i sorra marró-gris.

La universitat és un petit paradís al mig del perill. En Whali no ha entrat. Caminant sola per primera vegada des que soc a Kabul he sentit més pau. En un campus immens on només els homes seuen a la gespa. La universitat és vella i grisa, i els departaments sobreviuen amb pressupost zero. No sembla objectiu d’atacs, però no és fàcil saber quin serà el proper blanc d’aquesta gent tant fosca que són els talibans. Hi ha amenaça d’atemptats a tot Kabul, culpa dels alqaedes que es van escapar de la presó de Kandahar. La meitat, són a Kabul… i era d’esperar, Kabul és l’únic lloc mínimament segur que queda a l’Afganistan. Surte’n dos-cents metres i estàs en mans del perill i la violència.

No és estrany que la capital sigui així. Des dels anys setanta s’han anat amuntegant els refugiats que tornen, i els desplaçats interns (IDPs), per tot Kabul. Viuen per barris. Pashtuns al sud. Hazares, la zona més tranquil·la, a l’est. Tajiks al nord i… Venen de l’Iran i del Pakistan, des de les guerres dels mujaidins fins a la destrucció talibana s’han anat acumulant aquests IDPs. Són la història de refugiats més oblidada del món. Les històries que hi trobes són així:

“S’han passat mitja vida buscant un lloc on poder estar. I encara tenen por… de tornar-ho a perdre tot. Ploraven quan en Whitney va marxar. Ell, els havia donat una vida digna. Debia ser cap a l’any 90, quan es van escapar per primer cop… però no ho saben segur, ni tan sols saben quans anys tenen. Són de Pagma. En aquell temps, l’Afghanistan va ser un dels centres de la guerra freda. L’exèrcit soviètic afganès contra els mujaidins, armats pels ianquis. Un intent més, des de fora, de substituir la religió i els costums del país, on no tot és tant terrible… és musulmà. Els mulas cridaven els mujaidins a la jihad. En Massoud, l’heroi nacional, no pas en Karzai, és el seu lleó! (dels perses, amb matisos, i odiat pels pashtuns). Aquest conflicte va costar un milió i mig de morts, i ha estat una crisis de refugiats terrible, que també explica perquè el país és com és. Molta gent a l’Afganistan esta disposada a donar un altre milió de morts. Però no tothom. La Laila i l’Azratgul són IDPs i refugiats. S’escapen, amb el Massoud i el Tariq, els seus fills grans, que són bebès. La Laila tenia 16 anys. Viuen mesos en una haima. Ells no han estat mai de tribus nòmades. No saben viure en una haima… per més gràcia que ens facin als occidentals. La Laila diu que va patir molt… i després van venir en Navid, la Shamila, la Kausa, i el petit, que va morir”.
Comença a parlar. Estem assegudes a terra al jardí, i a poc a poc, van sortin coses. Probo de no preguntar-li res… si ho verbalitza és perquè potser la vida que té ara li ha permès reconciliar-se amb el seu passat. Només crosses, per mantenir la conversa.
Es talla la conversa… canviem de tema… ja continuarem… la Laila, per riure, li diu a la Shamila, la seva filla petita que quasi sempre porta el vel, que és un talibà… tots riem. S’ho prenen així. Val més “.

Dino i sopo amb tots ells, a terra, amb les mans, sense plats, cada dia.

(Pensaments i informacions sense twitter: avui no va el generador. No em podré connectar. Ja no necessito l’electricitat. Ja fa set dies que soc aquí // Ja he passat pels carrers on peten les bombes a quarts de nou del matí i no passa res… hi ha molta policia… i check points, però no són gens fiables… i si ha de passar quelcom a Kabul passarà igual. Però no quan jo sigui a la vora. Pel demès, Kabul és tranquil//Demà passat marxo al terreny, per si algú s’ho vol mirar, vaig al Panshir i a Kapisa… depenent de la seguretat, m’hi podria passar quinze dies. Allà, no cerc que sigui fàcil trobar internet//Soc dona. És la única manera de poder parlar amb elles. Pensava que seria el contrari, però tinc accés a llocs i a gent que cap home no tindrà a mig termini! Jo si, i ho provaré d’aprofitar).