Tag Archives: Afganistan

Veure la Guerra

Jo només volia veure la guerra de prop i Guatemala no m’havia servit. Feia massa anys que hi havia pau i només en quedava escoltar-ne les històries. Per fer boca, ja n’hi havia hagut prou. Però un cop presa la decisió, i saber que tindria els diners, la meva primera reacció va ser d’excitació però, tot seguit, va venir el pànic: no sé res de l’Afganistan, fet i fet, per més que n’hagi llegit. Vaig començar a pensar persones que me’n poguessin dir alguna cosa.

Amb la roba preparada a la maleta de ma vaig agafar l’avió de Heathrow. Devia estar molt nerviosa, perquè feia temps que no marxava per llarg. Per mi, era un cop més, convençuda de saber on anava, i de pensar que me’n sortiria. Anava a una guerra que semblava de veritat, i n’era molt de conscient d’això. Excitada per tornar a marxar, després de tants anys, prou que notava aquella sensació de d’anar a viure a l’estranger; la curiositat, potser una mica més madura, em venia el mateix sentiment.

Parapetada en llibretes i hores de viatge per endavant vaig arribar a Heathrow. Un dels no-llocs més grans del món. Buscava el meu vol de PIA cap Islamabad, una part del món que només havia sobrevolat, i no el trobava. Entaforats en un racó d’aquell laberint de sales d’embarcar hi havia dos senyals: Air India i PIA. Seguint els símbols entraves en una sala on el món canviava de lloc. Només veia que dones amb Sari, vels al cap i gent que em mirava. La canalla duien samarretes de tirants i faldilles curtes, com jo. La meva roba no semblava gaire escaient per aquella sala; no en vaig fer gaire cas, era a Heathrow.

Les complicacions van sortir perquè no duia visat per Pakistan, i no tenia bitllet per Kabul. En aquell temps, Kabul encara no apareixia a cap cercador de vols d’internet, ni a les agències. Havies d’anar a l’Índia o el Pakistan, i des d’allà, comprar un vol d’una d’aquestes companyies que tenen tot un inventari d’avions caiguts. Només podies disposar d’un bitllet per Kabul si anaves a aquests aeroports on els avions passen la penitència d’haver de peregrinar a aquell racó de món proscrit que era Kabul aleshores.

I vaig agafar aquell avió. Hi degotava aigua del sostre. No vaig parar de mirar a sota, on només s’hi veien muntanyes nues i resseques. Una immensitat de cims marrons, era l’estiu. Totes aquelles imatges pronosticaven que l’Afganistan seria un desert, a tres mil metres d’alçada. Els que volaven amb mi no em van reconfortar gaire més. M’interessaven, antropològicament, o bé veia afganesos vestits amb la moda xinesa més Kitx i passada o duien aquells vestits característics d’aquest banda del món, que jo només coneixia pels paquistanesos nouvinguts a Barcelona.

Vaig canviar el meu seient pel de costat de la finestra, absorta, perquè era la primera vegada que contemplava aquella terra àrida, i com d’eixuta era la terra erma on havia de viure. Al nostres peus es desplaçava amb lentitud un paisatge de dunes inacabables, que jo sabia que eren de pedra, impertèrrites i immòbils, amb rius en forma de serps esprimatxades reptant per mig d’unes valls brunes, lacòniques i eixutes. De tant en tant, es presentava a escena un escaquer diminut, disposat a fer ballar el cap a qualsevol curiós. No era de coloraines, ni tenia catifes verdoses, era tot d’un castany invariable i monocrom, parcel·les arranjades esquena per esquena, escadusseres, al costat del torrent. Aviat però vam començar a veure tot un tauler de tancats que s’estenia incansable, muntanyes amunt, envoltats de cims careners. Per primer cop a la vida vaig veure Kabul.

Amb un sol que enlluernava, havíem arribat. La cobria una calitja polsegosa de porqueria que omplia els narius de tots els seus habitants. Es feia difícil gaudir de la vida, en aquelles condicions tant magres.

Anuncis