dos petits prínceps

— Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour
moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai
pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi
qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous
aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour
toi unique au monde…
— Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur… je crois
qu’elle m’a apprivoisé…

Le Petit Prince – Antoine the Saint-Exupéry

El missatge va arribar a les 11 del matí i deia això:

Ràbia, Ramin say if you wanna come to Gandomak tonight because I am leaving the country for good and I wanna see all my friends in Gandomak tonight. Ali

He agafat el telèfon i l’he trucat. No entenia res, però el missatge era clar, i era trist. M’ha dit que se’n van tots dos. Demà l’un vola cap a Tadjikistan, i l’altre ho farà dijous o divendres. Han assegurat molt convençuts que sense cap problema es trobaran a Turquia, i d’allà entraran a Europa navegant tres dies en barca fins les platges gregues. Després provaran d’arribar a Alemanya, on hi tenen família. S’hi juguen la vida, i no se què pensar. Suposo que si els surt bé ho donarem per bo. Pasteres gregues per passar Schengen. I nosaltres ni ho sabem, però així són les notícies d’Europa; magnífica Europa! Als catalans només ens toca saber de Gibraltar… però em sembla que hi ha uns quants Gibraltar al nostre continent podrit.

Fa set mesos els vaig conèixer, i érem molt diferents; ara, són part de la meva vida. Amb l’Ali cal aguantar els silencis, per deixar-lo expressar-se, sinó, mai sabràs res d’ell; el Ramin és un espavilat però un tros de pa. I, com explica en Costa-Gravas, se’n van tots dos cap a Europa a trobar-se de tot. Els hi he dit el que penso: Europa és un paradís pels que en som, i un lloc miserables i fosc pels il·legals; i és el que els espera. Si tenen sort i aconsegueixen passar diran que són de Helmand i potser aconseguiran asil polític; però també es poden ofegar. Els afganesos no saben nedar… massa anys de guerra per aprendre coses dels països amb estat del benestar.

I jo no vull que marxin. Aquesta gent són com la meva família d’amics. Em cal que hi siguin. Punto. Formen part de la meva vida a Kabul.

Mentre esmorzàvem i ens acomiadàvem hem sentit la conversa de dos homes rics d’uns cinquanta anys. D’aquells rics que neixen amb la vida solucionada; afganesos o de qualsevol altre lloc del món:

–No, these people do not go for education. They just want money – diu el que mai he sabut quina feina tenia, ni l’he vist mai treballar, però sempre està al darrera de la dona de l’altre.
– They have a good job here, compared to the rest of the people in this country. They will never get anything of what they are dreaming of Europe. – potser no, però aquí, tu que ets qui els pagues, els dones 100 putos dòlars al mes per un dia de vacances… i menjar i dormir, és clar. Amb cinquanta anys i sense haver patit mai misèria costa poc jutjar, i es fa impossible que entenguis dos xavals de vint anys que tenen clar que a Kabul, per què tu puguis portar una vida que t’hauria de fer vergonya, no hi tenen cap futur.

I després venen les ONGs i ens diuen que no els hem d’apujar els sous, perquè si ho fem, es pensaran que poden viure a Kabul amb més diners… fot pena el discurs dels diners occidentals quan et trobes amb els xabals que es juguen la vida per marxar.

El seu germà diu que estan sonats, perquè sap el que els pot venir. Però en Najib és més llest, i resta aquí. S’esperarà que li enviïn una carta d’invitació i aleshores, segur, també volarà. Encara creu en el futur, els altres dos ja no hi creien. I a sa mare no li quedarà cap nen a casa, només la petita, que és una nena.

Però Europa tremola, que són afganesos i són tots uns terroristes. JaJaJa!