— Bien sûr, dit le renard. Tu n’es encore pour
moi qu’un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n’ai
pas besoin de toi. Et tu n’a pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi
qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous
aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour
toi unique au monde…
— Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur… je crois
qu’elle m’a apprivoisé…
Le Petit Prince – Antoine the Saint-Exupéry
El missatge va arribar a les 11 del matí i deia això:
Ràbia, Ramin say if you wanna come to Gandomak tonight because I am leaving the country for good and I wanna see all my friends in Gandomak tonight. Ali
He agafat el telèfon i l’he trucat. No entenia res, però el missatge era clar, i era trist. M’ha dit que se’n van tots dos. Demà l’un vola cap a Tadjikistan, i l’altre ho farà dijous o divendres. Han assegurat molt convençuts que sense cap problema es trobaran a Turquia, i d’allà entraran a Europa navegant tres dies en barca fins les platges gregues. Després provaran d’arribar a Alemanya, on hi tenen família. S’hi juguen la vida, i no se què pensar. Suposo que si els surt bé ho donarem per bo. Pasteres gregues per passar Schengen. I nosaltres ni ho sabem, però així són les notícies d’Europa; magnífica Europa! Als catalans només ens toca saber de Gibraltar… però em sembla que hi ha uns quants Gibraltar al nostre continent podrit.
Fa set mesos els vaig conèixer, i érem molt diferents; ara, són part de la meva vida. Amb l’Ali cal aguantar els silencis, per deixar-lo expressar-se, sinó, mai sabràs res d’ell; el Ramin és un espavilat però un tros de pa. I, com explica en Costa-Gravas, se’n van tots dos cap a Europa a trobar-se de tot. Els hi he dit el que penso: Europa és un paradís pels que en som, i un lloc miserables i fosc pels il·legals; i és el que els espera. Si tenen sort i aconsegueixen passar diran que són de Helmand i potser aconseguiran asil polític; però també es poden ofegar. Els afganesos no saben nedar… massa anys de guerra per aprendre coses dels països amb estat del benestar.
I jo no vull que marxin. Aquesta gent són com la meva família d’amics. Em cal que hi siguin. Punto. Formen part de la meva vida a Kabul.
Mentre esmorzàvem i ens acomiadàvem hem sentit la conversa de dos homes rics d’uns cinquanta anys. D’aquells rics que neixen amb la vida solucionada; afganesos o de qualsevol altre lloc del món:
–No, these people do not go for education. They just want money – diu el que mai he sabut quina feina tenia, ni l’he vist mai treballar, però sempre està al darrera de la dona de l’altre.
– They have a good job here, compared to the rest of the people in this country. They will never get anything of what they are dreaming of Europe. – potser no, però aquí, tu que ets qui els pagues, els dones 100 putos dòlars al mes per un dia de vacances… i menjar i dormir, és clar. Amb cinquanta anys i sense haver patit mai misèria costa poc jutjar, i es fa impossible que entenguis dos xavals de vint anys que tenen clar que a Kabul, per què tu puguis portar una vida que t’hauria de fer vergonya, no hi tenen cap futur.
I després venen les ONGs i ens diuen que no els hem d’apujar els sous, perquè si ho fem, es pensaran que poden viure a Kabul amb més diners… fot pena el discurs dels diners occidentals quan et trobes amb els xabals que es juguen la vida per marxar.
El seu germà diu que estan sonats, perquè sap el que els pot venir. Però en Najib és més llest, i resta aquí. S’esperarà que li enviïn una carta d’invitació i aleshores, segur, també volarà. Encara creu en el futur, els altres dos ja no hi creien. I a sa mare no li quedarà cap nen a casa, només la petita, que és una nena.
Però Europa tremola, que són afganesos i són tots uns terroristes. JaJaJa!
És la història que mai no s’acaba… crec que la cerca de l’Eden ja forma part de les nostres vides, la d’ells, però també la nostra. Cadascú amb les seves possibilitats i amb les seves misèries, però una cerca que no finalitza mai… som així de “cul calents”. Occident troba el seu Eden amb les possibilitats que els hi dona tenir un poder adquisitiu per poder recrear-lo. Els altres, el tercer i quart món, ho han de fer jugant-se les seves vides, venen la seva força de treball, situats al risc, al marge, per sempre més…
Hola senyora policèmica!
Doncs ja he trobat el blog! Felicitats, està molt bé!
M’ha cridat l’atenció el text sobre els atemptats i les eleccions. Sobretot pel que fa a la reflexió final. A qui li interessa sembrar la por en el moment d’unes eleccions? M’ha recordat el que em van comentar de les eleccions nicaraguenques en les quals les sandinistes van perdre el poder, hi havia un ambient molt carregat de por, de presència i amenaces militars: el toc d’atenció era clau: “vigileu, que si voteu a qui no heu de votar la guerra s’intensificarà”.
Sobre el paper de la Unió Europea m’ha recordat les eleccions de Palestina, imposades per la “comunitat internacional”. Resulta que Hamas obté majoria i la UE amenaça amb tallar l’aixeta de la cooperació (quasibé els únics ingressos que entren a Palestina) perquè no li ha agradat el resultat. Un bon exemple de com funciona la democràcia occidental! (i el brillant món de la cooperació per la dependència!).
És veritat que d’aquí a poc les europees serem molt mal vistes arreu del món. Ara, la vergonya de ser europea jo ja la sento, i potser crec que seria superior i tot a la de ser ianqui, ja que la política exterior europea és més hipòcrita, però busca el mateix i igualment a qualsevol preu: el control de recursos i mercats pel benefici de les seves transnacionals.
També m’ha agradat la reflexió sobre el fet de ser escriptora. Mira, aquesta és una cita que vaig trobar a un llibre que he dut de Colòmbia i que he estat traduïnt al català:
“Potser jo em dic Pedro Rojas, aquell que va escriure ‘amb el seu dit gran a l’aire: Bisquin els companys’. Potser la raó del treball d’un escriptor és la de crear la superfície perquè homes com jo, amb el millor de la seva mala ortografia, puguin traçar amb el dit aquestes frases senzilles, i que poetes com César Vallejo estimen perquè veuen en elles l’esforç d’una bondadosa matusseria. Assumeixo que em dic Pedro Rojas. Bisquin els companys!”
Bé, doncs si no ens veiem en aquests dos dies espero que et vagi molt bé l’estada per l’Afganistan. I vigila amb les patrocinadores, que com diu en Chomsky, sabem on acaba la CIA i comença la USAID?
Una abraçada!
Arnau
(aquell paio de l’Havana)